Proses reposades

Proses reposades de Miquel Martín i Serra, autor de la La drecera, és un recull de cròniques, apunts i articles inspirats pel país, l’Empordà, la memòria i el català. A Stroligut en publiquem dos escrits.

Toni Sala, autor del pròleg, diu que Martín i Serra té com a referents «mestres de la Costa Brava, especialment de Ruyra (el mar i el bosc) i Gaziel (que en sap treure els valors humanistes), amb Pla i Català (no tan fins, no tan essencials) en segona línia, més una punta d’ironia escadussera, bonhomiosa i anglòfila, carneriana».

////Les proses de Joaquim Ruyra

El pa de cada dia

Antany, el pa era una menja tan seriosa, que no es venia sinó a les fleques. Embolicats amb un drap o dins d’una paperina, els pans duraven dies i dies, i no semblava que masteguessis xiclet si te’ls menjaves al cap d’unes hores. No es florien, ni caducaven, ni criaven animalons. La crosta era cruixent i torrada, irregular, amb unes protuberàncies temptadores (de vegades amb «reganys»: restes d’altres pans que, en coure’s, s’hi havien enganxat); la molla, color d’all, era compacta i atapeïda, tant que gairebé no feia engrunes. Aquells pans, enormes als ulls infantils, es llescaven amb una ganiveta que s’assemblava a una falç i que la mainada teníem prohibit de tocar.

Aquelles llesques prodigioses lligaven amb una presa de xocolata o amb un tros de fuet (aquell dur, amb un pèl de mala bava), sobretot si un tenia pressa i volia anar-se’n a jugar tot seguit. També admetien oli i sucre, una combinació tan simple com genial, i una altra que avui faria avalotar molts pares: vi i sucre. Aleshores amb prou feines s’estilava el mot entrepà, que s’ha popularitzat d’uns anys cap aquí. De tant en tant es podia aprofitar el crostó d’una barra o emplenar una barreta, un llonguet o un panet de Viena amb gran varietat d’embotits: pernil dolç, pernil salat, llonganissa, xoriço, llom, baiona, cansalada viada, salami, mortadel·la, botifarra catalana, blanca, negra, dolça… Llavors ja se’n podien dir badalls o sandvitxos, o «bucadillus».

Algunes tardes el berenar es posposava perquè m’enviaven a buscar llet al mas veí. Dret a la mateixa cort, amb la cantina a la mà, veia com munyien les vaques. Era un espectacle: l’home —una mica garrell— s’asseia en un escambell diminut i, amb una habilitat endimoniada, premia les mamelles pletòriques, gràvidament lluents, fins que en sortia un raig que dringava en xocar contra la galleda de zinc. Ara una, ara l’altra, ara una, ara l’altra, acompassadament, amb un ritme frenètic i hipnòtic. M’embolcallaven la fortor acre dels fems barrejats amb la palla, l’alè del bestiar, la llum esblaimada que escopia una bombeta nua, les teranyines gegants, com telons del decorat. La llet encara fumejava i, dins la cantina, era tèbia al tacte i desprenia una flaire un xic embafadora. A casa, la bullíem dos o tres cops per matar, o si més no esmorteir, els microbis. El tel, espès, dens, corrugat, s’estenia pel pa i s’empolsinava amb sucre. Mentre t’ho menjaves, havies de tancar els ulls per força.

Quan anàvem a brescar els ruscos que teníem als marges dels camps, el meu pare es vestia d’astronauta i, com un drac, expulsava fum per dissuadir les abelles. La funció em feia por i goig alhora, com tantes altres coses a la infància. M’ho mirava de lluny volent-hi ser a prop, amb aquell bonir de l’abell atapeint l’aire. Llavors, això sí, xuclàvem la bresca amb delit, i, novament, aquelles llesques acollien la mel empeltada de romaní i farigola. Aquell gust només era comparable a les confitures casolanes de xíndria i meló o al codony amb formatge.

Els entrepans, ara sí, que ens endúiem a estudi eren bàsicament pa amb tomata i embotit. De tant en tant, es feien de tonyina i quedaven, no cal dir-ho, deliciosament oliosos. Però encara se superaven amb els sandvitxos de sardines «anantes», així anomenades perquè provenien, enllaunades, de Nantes. El pa adquiria llavors una suavitat untuosa, xopat pel suc de les sardines, les escates de les quals lliscaven a la boca mentre la carn, lleugerament agra, s’hi desfeia sense a penes haver de mastegar.

Amb tot, l’autèntica apoteosi gastronòmica s’aconseguia gràcies a les excursions. Aleshores les mares i àvies s’hi lluïen i ens preparaven uns entrepans especials, entre els quals destacaven el de truita, carn arrebossada, llom i fins i tot el de botifarra de sal i pebre. El pa, sucat i amanit amb oli, es passava hores i hores a la motxilla, sacsejat o reposat, però sempre embolicat amb paper de plata. Quan el desembolicaves s’havia estovat i totes les olors i els sabors del farcit havien impregnat la molla i el crostó. Quina delícia!

Un dijous gras vam anar d’excursió a platja Fonda. Era un dia rúfol i la caminada se’m va fer eterna. M’havia discutit amb el meu millor amic i em sentia desorientat i estrany. Per acabar-ho d’adobar, un dels mestres em va renyar perquè jo ronsejava durant el camí. Arran d’aigua, bufava un vent agregalat, enutjós. La platja, que tant m’agradava a l’estiu, em va semblar inhòspita. Ho hauria donat tot per tornar a casa. Em sentia sol, malhumorat, emprenyat amb el món sencer. Aleshores vaig encetar l’entrepà que m’havia preparat la meva àvia: tall rodó de vedella —que havia sobrat del dia abans— amb pebrot escalivat i rodelles de carbassó fregit. Mai ningú no el podrà igualar, aquell entrepà, sobretot perquè sé que el va preparar amb un amor inefable i, cada queixalada, cada tast, em feia sentir una mica millor.

Digue’m com parles

No fa pas gaires anys es podia reconèixer l’origen d’algú per la seva manera de parlar. Entre una població i una altra, sovint separades per pocs quilòmetres, hi havia diferències prou significatives per atribuir-los una determinada parla. A vegades podia ser l’accent, o una cantarella peculiar o un lèxic propi que era reflex del caràcter de la seva gent, del paisatge, de les influències rebudes, de les ocupacions principals: la pesca, la pagesia, la indústria… La del suro, per exemple, va propiciar moltes expressions a pobles com Begur, Palafrugell o Sant Feliu de Guíxols: «fer cap net», o ser «un mal carrac» (algú alarb o geniüt)… També el passat indià de molts pobles va aportar dites i mots: «Perdre la maleta a l’estret» o «Tenir molta terra a l’Havana» eren expressions iròniques d’ús comú.

Fos com fos, però, cada poble lluïa les seves particularitats lingüístiques amb fermesa i fins i tot amb un cert orgull. La parla marcava límits entre pobles, i, de vegades, en potenciava la rivalitat (no sempre sana i pacífica, tot cal dir-ho). I marcava límits, també, entre els del poble i els de ciutat, entre els de cada i els estiuejants. Integrava i marginava. Era un distintiu de pertinença a la comunitat, a la tribu, un tret essencial.

Això encara passava a l’institut Frederic Martí Carreras de Palafrugell a mitjan anys vuitanta, quan s’hi aplegaven alumnes de Palafrugell, Begur, Regencós, Pals, Llofriu, Torroella de Montgrí, Gualta, Ullà, Verges, Bellcaire, Albons… La diversitat lèxica es palpava a les aules, al pati, als bars de la vora. Entre els alumnes existia una mena de competència per fer gala de la seva manera de parlar i també, entre els més sensibles amb la llengua, una curiositat per saber quines paraules i expressions eren pròpies de cada territori.

Recordo casos curiosíssims i fascinants que no es trobaven als diccionaris normatius: de la pega dolça, un noi que s’acabava de traslladar de Figueres en deia «esprit», els de Palafrugell en deien «estret» (com a Sant Feliu de Guíxols, segons explica Gaziel), i al poble veí de Begur, en canvi, s’anomenava «estrep», crec que igual que a Girona i a Cadaqués. A molts llocs, «pessigar» era sinònim de «cremar» («com pessiga aquest caldo!»); i a la mainada (això que ara en diuen «nens i nenes») se la podia portar a «collibè», «a collbotet» o a «a collcriques» depenent d’on visquessis. Ara, hi havia una expressió que em tenia el cor robat: a Pals, de les patates fregides, en deien «patates viues»: això és una metàfora potent i la resta són romanços.

I he fet servir el passat en els exemples perquè aquesta diferència enriquidora, amb escasses excepcions i reduïda a grups de gent cada vegada més gran, ja ha passat a la història. La llengua estàndard, imposada pels mitjans de comunicació, l’administració, els centres suposadament educatius, etc., ha arrasat aquesta diversitat lingüística. S’ha perdut, doncs, un gavadal d’expressions, de mots i de cultura popular immens i segurament irrecuperable. Hi ha paraules que agonitzen i que han estat substituïdes per d’altres que, no sé per què, es consideren més dignes o apropiades. Vull dir que alguns mots han perdut el seu àmbit lingüístic i, si no es mantenen en aquest àmbit, estan condemnats a desaparèixer. És més, si pronuncieu aquestes paraules davant de segons qui us adonareu de seguida que no saben de què els parleu, això si no en fan mofa. Sembla, doncs, que algunes paraules facin nosa, que s’hagin d’eixarcolar com les males herbes. S’ha aconseguit que la gent se senti acomplexada i s’avergonyeixi de parlar com ha parlat sempre. Així ha triomfat un model de llengua apàtic, desnerit i empobridor. Tots parlem igual i pensem igual i actuem igual: millor el gris uniformador que els matisos, els colors i les subtileses.

Heus aquí només un exemple de l’exuberància lèxica de la nostra llengua, la paraula estàndard «albercoc» gaudeix (o gaudia) de totes aquestes variants dialectals: abricoc, aubercoc, abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, obercoc, aubercoc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc…

Quina meravella!

Avui gairebé tothom compra i menja només albercocs. Però ja no s’assaboreixen com abans, perquè ja no són tan flairosos ni tan dolços. Avui tots tenen el mateix gust i fan la mateixa flaire: artificial, impersonal, de viver.

I és que les paraules són un mirall de la realitat.