Monsieur Teste és un assaig d’assajos de Paul Valéry, el poeta (i assagista) francès més influent de la primera meitat del segle XX. L’Editorial Flâneur el publica en català en traducció de Marta Marfany.
Si l’estupidesa no és el vostre fort, a Monsieur Teste, hi trobareu les preguntes i divagacions del jo literari de Paul Valéry a la recerca insistent i polimòrfica de l’intel·lecte. A Stroligut podeu fer un tast de l’assaig Un vespre amb Monsieur Teste.
////Més de l’Editorial Flâneur
Un vespre amb Monsieur Teste
Vita Cartesii est simplicissima…
L’estupidesa no és el meu fort. He vist moltes persones; he visitat algunes nacions; he participat en diversos projectes que no m’agradaven; he menjat gairebé cada dia; he anat amb dones. Ara puc recordar centenars de rostres, dos o tres grans espectacles i potser la substància de vint llibres. D’aquestes coses no n’he retingut ni el millor ni el pitjor: n’ha quedat el que ha pogut.
Aquesta aritmètica m’estalvia la sorpresa d’envellir. També podria fer el recompte dels moments victoriosos de la meva consciència, i imaginar-los units i soldats, formant una vida feliç… Però crec que sempre m’he sabut jutjar. Poques vegades m’he perdut de vista; m’he odiat, m’he adorat —i, al final hem envellit plegats.
Sovint he cregut que per a mi tot s’havia acabat, i m’extingia amb totes les meves forces, frisós per esgotar, per clarificar alguna situació dolorosa. Això m’ha fet adonar que apreciem massa el nostre propi pensament segons l’expressió del dels altres! Des d’aleshores, els milers de paraules que m’han xiuxiuejat a cau d’orella no m’han commogut gairebé mai pel que se’ls volia fer dir; i totes les que jo mateix he pronunciat als altres, sempre he sentit que es distingien del meu pensament —perquè es tornaven invariables.
Si hagués fet com la majoria dels homes, no tan sols me n’hauria considerat superior, sinó que ho hauria semblat. Em vaig preferir, El que ells anomenen un ésser superior és un ésser que s’ha equivocat. Per quedar-ne sorprès, cal veure’l —i per ser vist cal que es mostri. I ell em mostra que el posseeix l’estúpida mania de la celebritat. Així, tots els grans homes estan tacats per un error. Tots els esperits que considerem poderosos comencen per l’equivocació que els dona a conèixer. A canvi de la propina pública, donen el temps que calgui per fer-se perceptibles, l’energia dissipada a transmetre’s i a preparar la satisfacció aliena. Arriben fins i tot a comparar els jocs informes de la glòria amb el goig de sentir-se únics —gran voluptat particular.
Llavors somiava que les ments més fortes, els inventors més astuts i els millors coneixedors del pensament havien de ser desconeguts, avars, homes que moren sense aparèixer. La seva existència m’era revelada per la d’individus brillants, una mica menys sòlids.
La inducció era tan fàcil que en veia la formació en tot moment. N’hi havia prou d’imaginar-se els grans homes ordinaris, purs del seu primer error, o de basar-se en aquest error mateix per concebre un grau de consciència més elevat, un sentiment menys groller de llibertat de pensament. Aquesta operació tan simple m’oferia perspectives singulars, com si m’hagués endinsat al mar, Perdudes entre l’estrèpit de les descobertes publicades, però al costat de les invencions desconegudes que el comerç, la por, l’avorriment i la misèria cometen cada dia, creia distingir-hi obres mestres interiors. M’entretenia apagant la història coneguda amb els annals de l’anonimat.
Eren invisibles en les seves vides límpides, solitaris que sabien abans que tothom. Em semblava que en la foscor duplicaven, triplicaven i multiplicaven cada persona cèlebre ells, amb aquell desdeny de revelar les seves possibilitats i resultats particulars. Al meu parer, s’haurien negat a considerar-se altra cosa que coses…
Aquestes idees em venien durant l’octubre del 1893, en les estones de lleure en què el pensament s’abandona només a existir. Començava a no pensar-hi més, quan vaig conèixer Monsieur Teste. (Ara m’adono de les traces que un home deixa en el petit espai per on es mou cada dia.) Abans de relacionar-me amb Monsieur Teste, ja m’atreia el seu tarannà particular. Li estudiava els ulls, la roba, les quatre paraules somortes que adreçava al cambrer del cafè on me’l trobava. Jo em preguntava si se sentia observat. Apartava ràpidament la mirada de la seva, i descobria que la seva em seguia. Agafava els diaris que ell acabava de llegir, repetia mentalment els gestos sobris que ell feia sense adonar-se’n; notava que ningú s’hi fixava.
Quan ens vam conèixer, totes aquestes coses jo ja les sabia. Només el veia de nit. Una vegada en una mena de b…; sovint al teatre. Em van dir que vivia de mediocres operacions setmanals a la Borsa. Feia els àpats en un petit restaurant de la Rue Vivienne. Hi menjava com qui es purga, amb el mateix ímpetu. De vegades es concedia un àpat lent i exquisit en un altre lloc.
Monsieur Teste potser tenia quaranta anys. Parlava extraordinàriament ràpid i tenia una veu apagada. Tot en ell es diluïa, els ulls, les mans. Tenia tanmateix unes espatlles militars, i el seu pas era d’una regularitat que sorprenia. Quan parlava no alçava mai el braç ni el dit: havia matat el titella. No somreia, ni deia bon dia ni bona nit; feia l’efecte que no sentia cap «Com va?».
La seva memòria em va fer pensar molt. Pels trets que em permetien jutjar-la m’imaginava una gimnàstica intel·lectual sense precedents. Però la seva facultat no era excessiva, sinó educada o transformada. En les seves pròpies paraules: «Fa vint anys que no tinc llibres. També vaig cremar els meus papers. Esborro el que és viu… Retinc el que vull. Però el difícil no és això. Ho és retenir el que voldré demà!… Buscava un sedàs maquinal…»
A força de pensar-hi, vaig acabar creient que Monsieur Teste havia arribat a descobrir lleis de la ment que nosaltres ignorem. Segurament havia consagrat anys a aquesta recerca: i de segur que més anys i molts més encara havien estat dedicats a madurar les seves idees i a convertir-les en instints. Trobar no és res. El que és difícil és fer-nos nostre el que trobem.
(continua)
© de la traducció, Marta Marfany
© de l’edició, Editorial Flâneur
