La dona gelada

La dona gelada és la tercera novel·la d’Annie Ernaux, escriptora francesa guanyadora del Premi Nobel de Literatura l’any 1922, publicada el 1981.

L’edita Angle Editorial en traducció al català de Valèria Gaillard i s’afegeix als altres llibres d’Ernaux que ja han publicat: Els anys, L’esdeveniment, Pura passió, Memòria de noia i L’home jove.

////Més d’Angle a Stroligut

Dones fràgils i vaporoses, fades de mans suaus, brises lleugeres de la casa que fan néixer silenciosament l’ordre i la bellesa, dones sense veu, submises, per molt que busqui, no en veig gaires en el paisatge de la meva infància. Ni tan sols de categoria inferior, menys prestigiosa, més de baieta, de les que poleixen l’aigüera fins a emmirallar-s’hi, de les que fan meravelles amb les sobres, i les que esperen a la sortida de l’escola un quart d’hora abans que soni la campana, totes les tasques domèstiques enllestides; les ben organitzades fins a la mort. Les dones, les meves, totes tenien un to de veu alt, el cos descuidat, massa feixuc o massa pla, dits aspres, rostres gens ni mica maquillats o tot al contrari, exageradament, amb unes bones pasterades a les galtes i als llavis. La seva ciència culinària s’aturava al conill en salsa i el pastís d’arròs, bastant enganxós la veritat, no sospitaven que la pols s’ha de treure cada dia, havien treballat o treballaven al camp, a la fàbrica, en botiguetes obertes tot el sant dia. Hi havia les velles, a qui anàvem a visitar diumenge a la tarda amb els melindros i l’ampolleta amb comptagotes per regar el cafè. Dones negres i resclosides, amb faldilles que flairaven a mantega oblidada al rebost, res a veure amb les àvies ensucrades de les lectures infantils, coronades amb un monyo nevat i que mormolen als seus nets explicant-los contes de fades, ben bé les padrines. Les meves, les meves ties àvies, la meva àvia, no eren gens convencionals, no els agradava que la quitxalla els saltés al davantal, n’havien perdut el costum, només el petó de benvinguda i comiat, sempre després de l’invariable «renoi com has crescut» i «vas bé a escola?», no tenien res més a dir-me, parlaven en patuès amb els meus pares sobre els preus elevats del menjar, del lloguer i els metres quadrats útils, dels veïns i, de tant en tant, em miraven i somreien. A casa de la tia Caroline, la dels diumenges d’estiu, hi anem en bicicleta per camins accidentats que s’omplen de fang al més mínim xàfec, la quinta forca, dues o tres cases a tocar de les pastures en una plana. Piquem a la porta sense convicció, mai hi és, la Caroline, hem d’anar a preguntar a les cases veïnes. Ens la trobem fent manolls de cebes o ajudant a parir un vedell. Tornava a casa, es posava a trafegar per la cuina, partia branquillons per al foc, ens preparava una sopa, ous passats per aigua, pa i mantega, licor d’angèlica. L’observem amb admiració «sempre amb les mans ocupades, Caroline! No et canses mai?». Ella reia, protestava: «què vols, sempre tinc un munt de coses a fer». Por, de vegades, així, tota sola… Se sorprenia, aclucava els ulls, «i què vols que faci a la meva edat…». Jo no parava gaire l’orella, anava a buscar la meva mare, vorejava la paret cega de la casa coberta d’ortigues més altes que jo, remenava entre les restes de plats trencats i llaunes que la tieta tirava allà, rovellades, plenes d’aigua i bestioles. La Carolina ens acompanyava un tros de tornada, caminant al costat de les nostres bicis, un bon quilòmetre si feia bon temps. Després la vèiem minúscula entre la colza. Sabia que aquella dona de vuitanta anys, embolicada amb faixes i faldilles encara que estiguéssim en plena canícula, no necessitava la nostra llàstima ni la nostra protecció. No més que la tia Elise, una bola de greix bambolejant però enèrgica, un pèl galdosa, a casa seva jo sortia de sota el llit amb el vestit guarnit de boles de borrissol, girava i regirava una cullera mal fregada abans d’atrevir-me a partir la pell arrugada de la pera amb suc. I ella, mirant-me sense entendre res, «què et passa que no menges», i la seva enorme rialla, «el que no mata engreixa o, si no, fa créixer!». Ni tampoc la meva àvia, que vivia en una barraca, entre la via del tren i la fàbrica de fusta, al barri de la Gaieté. Quan arribàvem sempre estava endreçant, collia menjar per als conills, fregarejava per la cuina i la meva mare s’emprenyava: «No pots parar una mica, a la teva edat?». Tots aquests retrets horroritzaven la meva àvia. Pocs anys abans, s’enfilava a les vies del tren aferrant-se a les herbes per vendre pomes i sidra als soldats americans del desembarcament. Rondinava, després portava l’olla de cafè bullint cobert de filets d’escuma blanca, abocava aiguardent sobre el fons de sucre incrustat al cul de la tassa. Tothom esbandia la tassa amb l’aiguardent, remenant-lo suaument. Es posen a xerrar, les mateixes històries de veïns de sempre, la del propietari que no vol fer reparacions, jo m’avorreixo una mica, impossible descobrir res en aquesta caseta tan petita i sense terreny, amb gairebé res per menjar, la meva àvia escura golosament el fons de la seva tassa. Observo la cara de pòmuls sortints, la mateixa llum groga a la pell que a l’ou de boix per sargir els mitjons. De vegades fa pipí dreta, les cames separades sota la llarga faldilla negra, al jardí, quan creu que està sola. I això que va ser la primera de la comarca a obtenir el batxillerat i podria haver-se convertit en mestra, però la besàvia va dir, mai de la vida, és la més gran, la necessito a casa per criar els altres cinc. Història explicada vint vegades, la d’un destí no precisament de color rosa. Ella corria com jo, sense sospitar res, anava a escola, i la desgràcia li va caure al damunt de cop, cinc marrecs que la frenen, era la fi. El que jo no entenia era que al seu torn se n’hagués regalat sis més, i no compti amb cap ajuda social senyora. No cal fer gaire càlculs per saber ben aviat que la mainada, els pollets com tothom deia al meu voltant, significava la misèria assegurada, una autèntica catàstrofe. Al mateix temps, alguna cosa així com un descuit culpable, una manca de pesquis, també una cosa de pobres. Les famílies nombroses que m’envoltaven eren colles de mocosos, dones empenyent cotxets carregats i amb bosses farcides de menjar que les feien balancejar-se feixugament, queixes constants a final de mes. L’àvia s’havia deixat prendre el pèl, però no li havíem de tirar pedres al damunt, abans era normal, sis, deu fills, ara havíem evolucionat. I els meus oncles, les meves ties n’estaven tan tips de la família nombrosa que jo estava envoltada només de cosins fills únics. Jo també en soc, de filla única, i a més nascuda de rebot, nom donat a una determinada espècie de fills nascuts d’un vell desig, d’un canvi d’opinió dels pares que no en volien o ja no en volien. Primera i última, això està clar. Estava convençuda que havia tingut molta sort.

La tia Solange era l’excepció, la pobra Solange amb la seva canalla, diu la meva mare. També vivia al barri de la Gaieté i sovint hi anàvem els diumenges. Com un gran pati d’esbarjo sense prohibicions i sense territori limitat. A l’estiu, amb set cosins i cosines, amics del barri, cridàvem als gronxadors fets amb plaques de fusta que estaven apilades al costat de la fàbrica, a l’hivern jugàvem a fet i amagar a l’única habitació gran plena de llits. M’hi submergia amb frenesí, acalorada, una mica més i m’hauria agradat viure-hi. Però la tia Solange em feia por, gairebé vella, trafegava sense parar a la cuina, amb la boca torçada pels múltiples tics. Durant mesos ens parlarà des del llit estant, la matriu havia començat a surar-li dins la panxa. I en aquestes ocasions en què té els ulls fixos, obre la finestra, la tanca, canvia les cadires de lloc i esclata, crida que se n’anirà amb els seus fills, que sempre ha estat desgraciada, i el meu oncle assegut tranquil·lament a la taula amb un got a la mà no contesta res o bé engega: «No sabries on anar, capsigrany». Es precipita al pati plorant: «Em tiraré a la cisterna». Els fills l’atrapen abans, o els veïns. Nosaltres desapareixíem discretament, a les primeres bronques. En girar-me, vaig veure la més petita de les nenes feta un mar de llàgrimes amb la boca oberta, la cara aixafada contra el vidre.

No sé si les altres ties estaven contentes, però no tenien l’aspecte agònic de la Solange i no es deixaven estomacar. Violentes, els llavis i els pòmuls encesos, constantment apressades, sembla que sempre les he vist acomiadant-se, amb prou feines amb temps d’aturar-se un instant a la vorera, estrènyer contra el seu cos la bossa de la compra per ajupir-se i fer-me un petó eixut amb un sonor com va tot xicota? Res de desbordaments de tendresa tampoc, ni boques amb forma de cul de gallina, només uns ullets velats de sornegueria per adreçar-se als infants. Dones un pèl rígides, brutals, que quan esclaten comencen a deixar anar paraulotes i que, al final dels àpats familiars, a les comunions, ploren de riure amagant la cara al tovalló. La tia Madeleine fins i tot acabava ensenyant la vora prisada de les seves calces roses. No en recordo cap ni una fent mitja o remenant salses, agafaven del bufet una safata d’embotits i la capsa de la pastisseria en forma de piràmide tacada de nata. Se’n fotien de la pols, de l’ordre, però tanmateix demanaven disculpes, només per mantenir les formes, «no us fixeu gaire en la casa», deien. Res de mestresses a dins de casa, només dones d’exterior, acostumades des dels dotze anys a treballar com els homes, i ni tan sols en el tèxtil, una feina neta, sinó en el cordatge o en els pots de conserva. M’agradava escoltar-les, els feia preguntes, la sirena, la bata obligatòria, la supervisora, i també sentir-les riure totes juntes a la mateixa sala, tenia la sensació que elles també anaven a escola, tenien deures i rebien càstigs. Al principi, abans d’admirar les mestres, tan superiors i temibles, abans de saber que no és cap feina agradable vigilar com s’omplen els pots de cogombrets, em va semblar que el que feien no estava malament.

Més que la meva àvia, que les meves ties, tot d’imatges episòdiques, n’hi ha una que les supera amb escreix, la dona blanca la veu de la qual ressona dins meu, que m’embolcalla, la meva mare. Com podria, després de viure amb ella, no estar convençuda que ser dona és fantàstic i fins i tot que les dones són superiors als homes? Ella és la força i la tempesta, però també la bellesa, la curiositat per les coses, mascaró de proa que m’obre el futur i em diu que mai s’ha de tenir por de res ni de ningú. Una lluitadora contra tot, contra els proveïdors i mals pagadors del seu negoci, la claveguera obstruïda del carrer i els peixos grossos que sempre ens volen esclafar. Arrossega al seu pas un home afable i somiador, de to pausat, a qui la més mínima contrarietat enfosqueix durant dies però que sap un munt d’històries, acudits i endevinalles, bacallà i no va dir res, cançons que m’ensenya mentre treballa a l’hort i jo caço cucs per llençar-los al corral de les gallines: el meu pare. No els separo al meu cap, per a ella soc simplement la seva nina blanca, per a ell el seu tresor, la filla nascuda de rebot per a tots dos i em dec assemblar a ella perquè soc una nena, tindré pits com ella, una permanent i mitges.

Al matí, el papà-se’n-va-a-la-feina, la mamà-es-queda-a-casa, ella-s’ocupa-de-la-neteja, prepara-un-suculent-menjar, jo repeteixo, recito amb els altres sense fer preguntes. Encara no m’avergonyeixo de no ser filla de gent normal.