les veus de marràqueix elias canetti flaneur traducció català anna soler horta

Les veus de Marràqueix – Elias Canetti

Les veus de Marràqueix és el testimoni del viatge al Marroc de l’escriptor en llengua alemanya i guanyador del Premi Nobel Elias Canetti.

L’Editorial Flâneur n’ha publicat una nova traducció al català a càrrec d’Anna Soler Horta. A Stroligut en podeu llegir el capítol Silenci a casa i buidor als terrats.

» Més tastos de Flâneur.

les veus de marràqueix elias canetti flaneur traducció català anna soler horta

LES VEUS DE MARRÀQUEIX:
Silenci a casa i buidors als terrats

Per familiaritzar-te amb una ciutat estrangera, necessites un espai tancat sobre el qual tinguis un cert dret i on puguis estar sol quan el brogit de les veus noves i incomprensibles esdevé massa gran. Aquest espai ha de ser silenciós, ningú no t’ha de veure quan t’hi arreceres ni un cert dret i on silenciós quan en surts. El millor és desaparèixer en un carreró sense sortida, aturar-se davant una porta de la qual es té la clau a la butxaca i obrir-la sense que ho senti ni una ànima vivent.

Entres a la frescor de la casa i tanques la porta darrere teu. És fosc i de primer no veus res. Ets com un dels cecs de les places i dels carrerons per on acabes de passar. Però de seguida recuperes la vista. Veus els graons de pedra que duen al primer pis i a dalt hi trobes un gat, que encarna el silenci que anhelaves. Li agraeixes que visqui, perquè vol dir que també és possible viure calladament. El gat és alimentat sense haver de cridar «Al·là!» mil vegades al dia. No està mutilat ni tampoc necessita resignar-se a un destí estremidor. Pot ser cruel, però no ho diu.

Camines amunt i avall i respires la quietud. Què se n’ha fet, del bullici infernal? De la llum encegadora i dels sons eixordadors? Dels centenars, milers, de cares? En aquestes cases hi ha poques finestres que donin al carrer, sovint cap; tot s’obre al patí, i aquest, al cel. Només a través del pati s’estableix una relació agradable i mesurada amb l’entorn.

Però també pots pujar al terrat i veure les cobertes rases de la ciutat d’un sol cop d’ull. Tot és pla, com una immensa graderia que es pogués recórrer de cap a cap. Els carrerons no són cap entrebanc, no els veus, oblides que existeixen. Molt a prop mirallegen les muntanyes de l’Atles, que es podrien confondre amb els Alps si la claror que les banya no fos tan brillant i no hi haguessin tantes palmeres entre elles i la ciutat.

Els minarets, que s’alcen aquí i allà, no són com els campanars. Són esvelts, però no acaben en punta, l’amplària és la mateixa a la base que al cim, i el que compta és la plataforma superior des d’on es fa la crida a l’oració. Més aviat són fars habitats per una veu.

Sobre els terrats dels edificis hi ha una voladissa d’orenetes. És com una segona ciutat; només que tot hi passa molt de pressa, mentre que als carrerons la gent hi transita a poc a poc. Aquestes orenetes no reposen mai, et preguntes si dormen, els falta peresa, mesura i dignitat. Rampinyen al vol, els terrats buits els deuen semblar un territori conquerit.

Perquè als terrats ningú no s’hi deixa veure. Aquí, em pensava, hi descobriré dones com les dels contes, des d’aquí podré veure els patis de les cases veïnes i sentir-ne el tragí. El primer cop que vaig pujar al terrat de la casa del meu amic em sentia ple d’expectació, i mentre mirava al lluny, cap a les muntanyes que coronen la ciutat, al meu amic se’l veia satisfet de poder ensenyar-me un espectacle tan bonic. Però va començar a neguitejar-se quan em vaig cansar de la llunyania i se’m va desvetllar la curiositat pel que teníem a prop. Em va sorprendre mirant el pati de la casa del costat, on amb gran alegria per part meva vaig sentir unes veus femenines que parlaven espanyol.

—Això no es fa —va dir el meu amic—. No s’ha de fer mai. M’ho han advertit moltes vegades. És de mala educació ficar el nas en els assumptes del veí. És una indecència. De fet, ningú no s’hi hauria de deixar veure mai, als terrats, sobretot els homes. Per què les dones hi pugen de tant en tant i volen estar tranquil·les.
—Però ara no n’hi ha cap, de dona.
—Potser ens han vist —va replicar ell.— S’agafa mala fama. I tampoc no pots abordar una dona pel carrer, si porta vel.
—I si vull saber com es va a algun lloc?
—T’has d’esperar fins que passi un home.
—Però estar-te al teu, de terrat, sí que deus poder. Si et trobes amb un veí no és culpa teva.
—En aquest cas has d’apartar la vista. Has de demostrar que no t’interessa. Darrere nostre just acaba d’aparèixer una dona. És una minyona gran. No s’ha adonat que l’he vist, però ja és fora.

Jo no havia tingut temps ni de girar-me.

—Això vol dir que s’és menys lliure als terrats que als carrers.
—Ja ho crec —va dir—. Ningú no vol tenir mala fama entre el veïnat.

Jo vaig mirar les orenetes i els vaig envejar la tranquil·litat amb què sobrevolaven tres, cinc, deu terrats alhora.

© de l’edició, Flâneur
© de la traducció, Anna Soler Horta