jeroni zanné poesia completa

Fragments d’una poesia completa – Jeroni Zanné

Recull de poemes de la poesia completa de Jeroni Zanné publicada per l’Editorial Trípode. Edició a cura de Martí Duran.

Recull de poemes de la poesia completa de Jeroni Zanné publicada per l’Editorial Trípode. Edició a cura de Martí Duran.

Jeroni Zanné (1873-1934) és una de les grans figures del Modernisme literari català. Va ser innovador en molts camps: com a crític musical (fou un dels principals introductors del wagnerisme a Catalunya), com a crític literari, com a poeta i com a prosista. També va traduir al català obres d’autors clàssics i contemporanis, de diverses llengües.
La seva obra poètica original té una extensió considerable i es va publicar en nou volums, a més de diversos poemes que havien romàs inèdits fins a l’actualitat. Zanné es pot considerar el principal representant del Parnassianisme a Catalunya, com ja va reconèixer la crítica del moment. Però també va introduir o seguir models de molts altres corrents i autors: el simbolisme, el neoclassicisme italià de Carducci i D’Annunzio, etc.
La seva poesia és d’una gran perfecció tècnica, d’una gran varietat de metres i d’una gran riquesa expressiva. Des del punt de vista del contingut, en gran part és de temàtica amorosa, i concretament es planteja molt sovint el dilema entre el desig d’amor carnal i la perfecció d’un amor, l’espiritual, que es considera més pur. Tanmateix, hi ha altres temes com la recreació de mons del passat, la mitologia grecoromana i germànica, la melangia per la terra perduda, etc.
Zanné va emigrar a l’Argentina l’any 1913 i la seva obra va quedar pràcticament oblidada a Catalunya. En canvi, als cercles catalans de l’Argentina va gaudir d’un gran prestigi i se’l referencia molt sovint a les publicacions dels exiliats d’allà, com Ressorgiment i Catalunya.
L’editorial Trípode n’acaba de publicar la Poesia original completa.

poesia completa jeroni zanné


El tritó i la sirena

S’estén l’immens espill del blau Mediterrani.
Es difon en l’espai la filla de Bronteu.
En l’escumós safir, un tritó subitani
fa oir del seu cargol la poderosa veu.

La mar pren el delit de caòtic Proteu.
Respon de la sirena al punt l’himne opertani.
I ans que la mar de nou com un espill s’aplani,
fulgura l’Argonau en el món de Morfeu.

Hèlios nimba de llum la testa salabrosa
del tritó, i l’espurneig de sa pell escatosa.
I del mascle veient els deliris carnals,
amb un calte petó de desirança omplena
l’ondisonant panteix del pits de la sirena,
i enrosseixen la mar dos robins triomfals.


Retrat de Joana du Barry

És la comtessa dels cabells d’or,
alegre i perfumada;
sos llavis semblen un petit cor
de noia enamorada.

Ses galtes tenen del lliri blanc
la pura transparència;
sos ulls reflexen el riure franc
del món de la inconsciència.

En sa mà esquerra té un ram guarnit
de roses que no viuen;
en sa mà dreta un ventall florit,
amb gais amors que riuen.

Son coll recorda l’alta blancor
de la hivernenca lluna,
quan plena escampa sa lluentor
dessota la nit bruna.

Son cos magnífic, fresc com l’esclat
de virolades toies,
té de les dees la majestat,
la gràcia de les noies.

De seda blanca coberta va
i puntes vaporoses;
harmonisades per destra mà,
brillegen voluptuoses.

Immòbils parlen sos llavions
de festes cortesanes:
de grans disbauxes i rigodons,
de besos i pavanes.

Ens diu tota ella que mai tingué
virtut, puresa, calma;
que es vinclà folla sota el plaer
com retorçada palma.

I una veu dolça, com so perdut
que al fons del cor s’endinsa,
trenca amorosa ma solitud.
L’amada de Lluís quinze

així me parla: –Pobre mortal
del segle de la prosa,
que tens la ciència per ideal,
per un no-res la rosa,

mira’m: so morta. Ja no es consum
ma carn enamorada;
ma sang recorda l’aigua del flum,
després de la glaçada.

Ja res exalta mon llavi roig:
abans el rei de França
com me’l besava, trobant-hi el boig
l’infern de la gaubança!

Mes homs vingueren, sorruts, malvats,
que odiaven la bellesa,
i proclamaren exasperats
el triomf de la lletgesa.

Per xò fui morta. Mon coll tan tou
morí a la guillotina.
Als homs horribles mostrada fou
ma testa de gran nina–.

Com pel capvespre l’oreig decau
atravessant l’arbreda,
així s’allunya la veu suau
creuant la cambra freda.

És la comtessa dels cabells d’or,
alegra i perfumada;
sos llavis semblen un petit cor
de noia enamorada.


L’esfinx imperial

Com nit d’hivern són bruns els rulls del seu capet.
De pàl·lida brunor cobreix son oval fi.
Si amb resplendors d’infern els ulls solen lluir,
bentost és son esguard més aspre que un calfred.

Més freda és que la neu, més dura que el Destí.
Jamai de dolça amor son cos sent l’alta set;
ni un pensament li naix dessota el front estret
que pugui a un ideal de l’ànima obeir.

–Salut, Emperadriu!–, la plebs crida impacient.
L’Esfinx del porxo surt i altiva va rebent
del poble seu l’amor. Amb un gran gest furial

envolta son cos prim en el mantell gloriós
dels Cèsars mai vençuts. I es vincla tremolós
l’estol d’esclaus al vent que mou l’Esfinx triomfal.


Croquis grec

Nua en son llit l’hetaira es desespera:
un himne sàfic que d’amor s’abrusa
ix de sos llavis com sensual fumera.
L’himne els traïdors i els infidels acusa.

S’alça l’hetaira bavejant bromera
i apar de l’odi la damnada musa,
Bel·lerofó lluitant amb la Quimera,
Perseu segant la testa de Medusa.

Un negre atlètic de cabells crespats
entra a la cambra, i amb els dits suats
la rossa hetaira pels cabells aferra:

la rossa hetaira llença un crit d’horror,
d’espaume intens i de bestial amor,
i el negre atlètic la rebot per terra.


Bizanci

Desprèn l’alta Basílica llums i harmonies pures.
L’obelisc de Teodosi recorda un temps millor.
De clergues i teòlegs retruny la discussió
per la Ciutat cesària d’antigues escultures.

I defalleix Bizanci curull de miniatures;
reliquiaris, missals de rara perfecció,
mosaics i esmalts; mes brilla, superb, en les altures,
com l’ànima de Roma, l’imperial Pal·ladió.

A l’Hipòdrom s’imprequen els bàndols blau i verd.
A fora els turcs bramulen, com feres del desert.
Somou el vell imperi terrífica agonia.

Mentre que la sang corre per les ciutats i burgs
i arreu la Mitja Lluna triomfants hissen els turcs,
inventa un vell teòleg una nova heretgia.


Escena romana

De pàmpols coronat l’Emperador del Món,
groller, roig i ventrut, com un senglar es rebolca.
Se’l guaiten els esclaus amb tremolor pregon.
La pensa de l’August mars de disbauxa solca.

Del Cèsar ubriac s’aixeca l’ampla mà,
l’estol espaordint d’esclaus que al punt s’aterra.
Dels llavis del Diví ne surt un gruny, llunyà,
com si arribés dels caus de la salvatge serra.

Fumegen els brasers; la flaire de l’encens
enterboleix el cap del monstre que rondina;
mes s’obren a pleret els ulls cansats i plens
del monstre, a l’arribar sa fresca ballarina.

És blanca com la neu d’un cim; el seu mirar
té la cremor del foc i el brill de les estrelles;
sos llavis són de sang i Amor els arquejà;
ses trenes, d’un ros d’or, són dues meravelles.

I dansa a poc a poc: un bressoleig suau
la gronxa, com el bes d’una somorta onada;
s’omplena son esguard d’una claror de pau,
i es vincla dolçament sa testa perfumada.

Després salta, s’esmuny, desfà els daurats cabells
se torç i s’ofereix, esplèndida i febrosa.
I passen per davant del monstre llums vermells.
La ballarina cau, lassada i neguitosa.

Ha trepitjada, oh déus!, la cama de l’August,
que llança estrany udol, com fera malferida.
El dispensator ve, i un cop de glavi, just.
Així l’esclava perd sa miserable vida.


El mot arcaic

Tinc pel mot descobert en les arnades cròniques,
i que baix la pols del temps té resplendors eufòniques;

pel mot que dorm ocult en el groc pergamí,
amb aspreses de carei i flonjors de setí;

pel mot que al còdex viu, colorit, miniat,
com fulla de xiprer que la mort ha assecat;

pel mot de vell regust que en les premses de fusta
feu llampegar l’encís d’una deessa augusta;

pel mot que viu perdut en el racó solívol,
com àixari rublert de perfum pagesívol;

pel mot daurat del sol de les marines platges,
maragda que desprèn lluminoses imatges,

tinc la mateixa amor que m’inspiren l’agulla
ogival, d’arabesc de lliri i caprifulla:

la vergeta de fust que descobrí l’arada,
i en romànic templet és avui venerada:

els murs esquarterats, antiquíssims trofeus,
retuts sobre el rocam de ciclòpics carreus:

les almes visions de basílica gòtica,
de rara florescença i de fauna caòtica:

el retaule negrós del pintor primitiu.
on la Verge Maria al Salvaire somriu;

la blanca processó de les ànimes pies,
que es mou dins l’espiral de dantesques follies:

les ruïnes on jau la gran morta Pompei;
el carrer solitari encoixinat d’herbei:

les domes, els palaus, els derrocats cenobis
que el barbre curullà de vergonyes i oprobis:

les urbs senyorials, on, com ressons perduts,
regnen els esperits de nobles solituds:

la mola omnipotent de l’eterna Piràmide,
el vol majestuós de la llatina clàmide.

Tinc pel mot descobert en el poema antic,
amor de descendent i volença d’amic!


La darrera cançó

Sota les tremolors de l’hora baixa,
quan sembla roig desmai la llum del dia,
em diu un cant d’amor que Déu m’envia:
«L’ànima al cel i el cos dintre la caixa».

Enlaire albiro la dantesca rosa
blanca com una immensa llum d’ermini;
i els esperits de flamareig carmini
a cada pètal troben una esposa.

A baix veig un macàbric fresc d’Orcagna:
un bellugueig fosforescent de cossos
pelats de carn, i amb cruixidera d’ossos,
que un violí sense cordes acompanya.

Entre núvols afina l’hora baixa.
Del Dant i Orcagna és arribat el dia.
I em repeteix el cant que Déu m’envia:
«L’ànima al cel i el cos dintre la caixa».

Total
3
Shares

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.

També t’agradarà