nacionalisme joan fuster

El nacionalisme – Joan Fuster

Article de Joan Fuster sobre el nacionalisme que forma part d’Indagacions possibles, dietari íntim amb textos de gener a desembre del 1956. Va ser publicat per l’editorial Raixa el 1958.

Text publicat amb el vistiplau de Josep Palàcios, poeta i hereu de Joan Fuster, i la col·laboració de Salvador Ortells Miralles, director de l’Espai Joan Fuster de Sueca.

» Més Joan Fuster: La crítica

nacionalisme joan fuster indagacions possibles

23 d’abril de 1956

Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulis que s’acontenten a repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes. Poques idees, o pocs ideals, heretats de les generacions anteriors, es veuen, com el nacionalisme avui, sotmesos a una desestima tan palpable i insistida. No em vaga d’entrar, ara, en conjectures sobre si s’ho té ben merescut o no. Una opinió generalitzada dels darrers temps li atribueix la culpa de les guerres més doloroses de la centúria, oblidant que potser en comptes d’ésser-ne la causa n’és l’efecte, i callant sobretot que molt sovint hi ha servit de pretext a mòbils prou més obscurs i inconfessables. Siga com siga, allò que importa —o que m’importa— és, només, destacar la campanya verbal desencadenada contra ell, i unànime entre sectors i heterogenis i contradictoris del món que vivim. El fenomen presenta facetes d’estupenda suggestió. En l’antinacionalisme actual coincideixen, efectivament, els europeistes de professió, els figurins cosmopolites i els afiliats a les Internacionals més o menys vives. Cadascú, com és lògic, hi diu la seua, té el seu propi argument, fa la seua acusació particular. L’europeista a l’ús, home que sobtadament ha descobert els avantatges de la pau, li reprotxa la bel·licositat, el caràcter agressiu, la virulència provocadora de conflictes. El cosmopolita, animal d’encantadores displicències, sibarita del desdeny, el troba localista, tancat, díscol als criteris i a les fórmules que passen per universals. I el revolucionari, no cal dir-ho, li retrau la tara de burgès. Tots tres concorden, des de llur superioritat, a qualificar el nacionalisme d’anacrònic i superat.

Fóra idiota de negar la veritat d’aquestes incriminacions: el nacionalisme —el nacionalisme dels països europeus— ha estat positivament bel·licós, localista i burgès. Ho ha estat: no tant, però, com ens voldrien fer creure els seus detractors. I encara, essent-ho, hauríem d’aclarir fins a quin punt això era inevitable, per fatalitat històrica, i fins a quin punt es tracta de vicis corregibles o d’adherències circumstancials. En tant, doncs, que reacció contra aquells tres defectes, la repulsa, vinga d’on vinga, serà justa. Només que s’hi corre el perill que insinua la frase alemanya: per llançar l’aigua bruta de la tina, ens exposem a llançar l’infant que hi rentàvem —perquè no tot és aigua bruta, en el nacionalisme. Bé. Tampoc no és açò el que ara em preocupa. El que jo voldria comentar en aquesta nota, i subratllar-ho, és la maniobra que s’oculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot. En certa part, és clar, hi una voluntat càlida i de bona fe, que desitjaria desintoxicar els pobles europeus d’aqueix sentiment, a vegades sentimentalisme, malaltís, que és l’exacerbació patriòtica. Però, en major mesura, l’antinacionalisme que veiem estendre’s al nostre entorn no té un tan lloable fonament, ans al contrari, sembla no ésser sinó una astúcia pròpiament nacionalista: l’astúcia d’un nacionalisme que se sent amenaçat per un altre, en la seua subsistència o en la seua expansió. Darrere l’antinacionalisme de l’europeista, del cosmopolita i del revolucionari, segueix, a penes emboscada, en peu de guerra, la mateixa obsessió nacionalista de sempre. Conscientment o inconscientment —això és un altre problema. El fet a destacar és aquest: que, en un grau important, l’actitud antinacionalista és encara un instrument del nacionalisme, d’alguns nacionalismes.

Ho podem comprovar cada dia. En la petita i atribolada àrea on es belluguen els europeistes, per exemple, veiem amb massa freqüència que, quan un francès blasma el nacionalisme, no pensa en el nacionalisme en si, sinó en el nacionalisme alemany, sense adonar-se —posem-nos en el millor dels casos— que ell, en fer el blasme, no abdica del seu nacionalisme, i que el fa, precisament, perquè continua essent nacionalista. Supose que, si hi ha algun alemany decidit a confessar-se antinacionalista, es mourà per una inquietud semblant respecte a França. L’esquema es repeteix en gent d’altres contrades. D’altra banda, en moltes publicacions europeistes —italianes, franceses, alemanyes— trobem mal dissimulada, i sovint candorosament exposada, la intenció de llurs redactors de presentar els projectes d’unió continental com una oportunitat d’hegemonia per a l’Estat —o la nació— a què pertanyen. Aquests antinacionalistes formularis coneixen per experiència la força estimulant que per als pobles és el nacionalisme: i tot i conservant-la per a si, tractarien de suprimir-la o d’adormir-la en el possible rival. I no sols això: fa de mal creure l’antinacionalisme d’un francès quan aparenta mostrar-se inofensiu davant Alemanya, però al mateix temps opera com un nacionalisme vulgar i opressor, amb les pitjors armes estatals, contra les reivindicacions bretones o algerines. La resistència italiana a resoldre la qüestió de l’Alt Adigi no s’adiu amb les protestes d’antinacionalisme que profereixen les patums europeistes de la península veïna. Els exemples podrien multiplicar-se en aquest i en d’altres sentits. El nacionalisme continua funcionant perfectament, i no ens hem pas d’enganyar, ni deixar enganyar, per les seues abjuracions externes i declamatòries.

El cas del cosmopolita no és distint; potser sí, més subtil. El cosmopolita, l’universalista cultural i els altres tipus afins, afirmen, per principi, que llur país de naixença, o llur país d’adopció, és ja l’encarnació suprema i intocable dels mòduls i de les intencions ecumènics; a tot estirar —es tracta sempre de nacions importants—, estenen el privilegi a d’altres països igualment grans; però la resta del món, que no entra per definició en el clan de la cosmòpoli preestablerta, és menyspreada com si fos pura tossuderia agresta, rural, obcecada. Hi ha un patriotisme vigilant en el fons de cada cosmopolita: si molt convé, el cosmopolita arriba a sentir-se patriota de tres o quatre llocs alhora, però per a ells és tan rabiós i tan intransigent com qualsevol altre patriota. I és curiós: indubtablement, en la conformació de la cultura universal —problemes, estils, ànsies—, són els quatre o cinc països poderosos els qui hi han intervingut més i amb major solvència; però la indignació dels cosmopolites no es posa en marxa sinó quan un altre nacionalisme cultural, o ni tan sols nacionalisme, petit i fins aleshores arraconat, pretén abandonar el seu aïllament i vol aposentar-se en una línia d’universalitat. Mentre que es resigna a vegetar en la modèstia del folklore, en el clos dialectal, el cosmopolita li perdona la vida, perquè sempre és bo de tenir colònies: ara, només que es propose de normalitzar-se, de viure universalment pel seu compte, el cosmopolita s’irritarà i clamarà consternat en nom de vés a saber quins interessos sagrats. En realitat, allò que el cosmopolita defensa és un monopoli nacional. En establir-se, fa uns anys, la —per altra banda ineficaç— llei que admetia a França l’ensenyament de les llengües «regionals», un grapat d’intel·lectuals il·lustres va protestar-ne en nom de la universalitat de l’idioma oficial: per a ells, és clar, l’important no era la possible universalitat que els provençals, els bascs o els gascons poguessen assolir a través de llurs parles respectives; l’important era només el nacionalisme lingüístic francès. I no diguem ja dels casos estrafolaris: com el de Julien Benda 1, que es pensava —o es pensa: no sé si és viu o és mort— que la universalitat coincidia exactament i exclusiva amb les fronteres nacionals de la seua pàtria (i fins i tot, a vegades, amb les fronteres intel·lectuals de la seua pròpia ideologia). Els simulacres dels cosmopolites tampoc no enganyen a ningú.

Pel que fa al revolucionari, la motivació és prou més complexa. La identitat entre nacionalisme i burgesia té una arrel històrica evident: la consciència nacional, i sobretot la seua actualització política, es produeixen a tot arreu, almenys a Europa, sota l’ègida de la burgesia. L’ús del nacionalisme com a excitant bèl·lic, també, ha estat cosa de les oligarquies dominants, que així han disposat d’un ressort emotiu per arrossegar les multituds al sacrifici, tapant amb la bandera uns objectius estrictament classistes. No vull ni tan sols excloure la possibilitat que el mateix sentiment nacionalista fos aprofitat, en alguna ocasió, per sofisticar, aigualir o desviar la consciència de classe del proletariat. Fins ací, doncs, els fets més o menys discutibles: els fets que jo m’avindria a acceptar com a certs. Per un altre costat, hi ha el plantejament de la situació política última: com que l’antagonisme de les grans potències actuals queda vinculat a l’antagonisme capitalista-socialista, sembla que per a la tàctica de la revolució, per al triomf dels seus propòsits, convé que l’Estat avui oficialment revolucionari siga fort i s’impose com a tal Estat, i compense i obstaculitze l’expansió dels Estats contrarevolucionaris. Partint d’això, qualsevol nacionalisme polític —o cultural— que vulga resistir-se enfront de les exigències de l’Estat soviètic, fa el joc, ni que siga per omissió, als propòsits de la burgesia. Doncs, si més no, amb aquest abast, hi ha nacionalismes que encara continuen essent burgesos. I no solament en el pla internacional o interestatal: per retornar a l’exemple francès, és previsible que si els comunistes bretons tinguessen l’aspiració d’erigir-se en Partit nacional a part del P. C. francès, la jerarquia superior del comunisme no ho consentiria, al·legant, naturalment, raons d’eficàcia, i acusant aquells de «vel·leïtats» nacionalistes, burgeses per tant. Res de tot això, en abstracte, no seria reprovable, si no amagàs així mateix uns interessos nacionalistes sota la capa internacionalista. S’ha vist de seguida que la influència de l’URSS en els països que anomenen satèl·lits va prou més enllà d’aparèixer-hi com a poble capdavanter del socialisme: ha esdevingut, com no podia ésser d’altra manera, una modalitat d’imperialisme polític, econòmic i, el que és més delicat, cultural. Potser les informacions que en tenim, de font tendenciosa, ho exageren. Però el risc és innegable. I la hipòtesi francesa, novament, ens el confirmarà: el P. C. de França, deliberadament o no, i en aquest punt, opera com qualsevol dels altres partits burgesos, unitaris, oriünds dels jacobins; la seua propaganda parla en francès i de la nació —i la pàtria— francesa, del poble francès, de la cultura francesa, amb les mateixes intencions amb què ho fan els redactors de Rivarol2. La condemna, per part dels comunistes, de tot intent de rectificar això en benefici dels drets polítics i culturals de les minories no franceses de França, és inevitable: condemna que, en l’esquema comunista, no té altre qualificatiu que «burgès». I no hi ha dubte que, en aquesta actitud, hi trobem la perduració d’un tret específicament burgès, com és l’unitarisme de l’Estat nacional: amb textos del propi Lenin ho podríem corroborar…

Vull repetir, però, que les acusacions al·ludides, adreçades contra els nacionalismes, són en bona part certes. No pretenc dissimular-ho, i molt menys si prenem com a base els punts de vista des dels quals són formulades. Únicament tracte d’assenyalar que en les posicions antinacionalistes subsisteix i dura el nacionalisme, amb els seus defectes característics. L’antinacionalisme avui en voga a penes cobreix la bel·licositat, l’esperit localista i el fons burgès, clàssics en els nacionalismes de la preguerra. Potser la bel·licositat, ara, ha esdevingut sorda i, a força de pactes mal girbats i a repèl, malda per derivar a camins incruents; o s’esmerça contra nacionalismes colonials o inermes. Potser el localisme, en prendre substància en una extensió geogràfica o en una demografia més amples, o fins i tot en una tradició més eminent, es disfressa d’innocència, es presenta amb fesomia d’universalitat justificada, es fa més capciós. Potser la «burgesia», en açò, és, no tant una desigualtat entre els individus, com una desigualtat entre els pobles (que implicarà, també, la desigualtat entre individus), i més que l’explotació de l’home per l’home, l’explotació d’un poble per l’altre. Però la bel·licositat, el localisme i la burgesia hi són, diguen el que vulguen els mateixos antinacionalistes. Ben mirat, no hi hem guanyat res. Si tot això fos confessat, no tindria un aire tan infame ni tan oprobiós. La política ha estat, en tots els temps, l’art de dominar, uns homes als altres, uns països als altres, i no ens hem d’escandalitzar, ni ens escandalitzaríem, perquè continue essent-ho. El nacionalisme d’abans era franc, quasi cavalleresc a còpia de franquesa, i no s’amagava de proclamar-se agressiu, exclusivista, i imperial o classista. Ni enfront de l’enemic —del nacionalisme enemic—, ni enfront de la víctima —del nacionalisme que, no arribant a enemic, es queda en víctima—, no fingia. I pensem, encara, en un detall revelador: els antinacionalistes, els típics antinacionalistes d’avui, procedeixen de les nacions potents, de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat perquè els hi inciten i treballen les enormes maquinàries estatals. I llur antinacionalisme, nacionalment, no exhorta al desarmament del nacionalisme de llurs compatriotes, sinó més aviat dels nacionalismes que li són adversos, interns, veïns o colonials.

De tota manera, preferiria eludir qualsevol comentari que pogués suposar una valoració —disvaloració— ètica del fet pseudoantinacionalista, perquè sempre se’m podria discutir la licitud dels principis en què gosaria basar-la. Serà més pràctic enjudiciar-lo amb vista a les seues repercussions efectives, en l’ordre polític i en el psicològic. Car jo no comprenc com hauria d’esperar-se que un nacionalisme —gran o petit— deixe d’ésser nacionalisme, si els nacionalismes que el volten, i que per impuls espontani —per ésser nacionalismes— li són hostils, no deixen d’ésser nacionalismes simultàniament. Mal pot esperar un francès que els alemanys es desprenguen de la histèria patriotarda, naturalment gal·lòfoba, si ell segueix essent nacionalista, i per tant germanòfob. Mal pot queixar-se el revolucionari que els burgesos esgrimesquen contra la revolució els sentiments nacionalistes, si ell, en comptes de fer-se’ls seus, els coerciona o combat. Mal pot confiar el cosmopolita que els pobles postergats es posin a l’altura de la seua exigència, si ell mateix es dedica a fomentar-hi ressentiments o a endenyar-ne el complex d’inferioritat. En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d’un altre nacionalisme que l’amenaça. O millor: una nació només té necessitat —a vegades necessitat biològica, d’instint de conservació— d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació. Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar d’ésser-ho…

© del text, Josep Palàcios

  1. Filòsof i assagista francès. Mort el 7 de juny de 1956
  2. Setmanari francès d’extrema dreta