maurice blanchot thomas l'obscur flaneur

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

Blanchot, per primer cop en català

L’Editorial Flâneur ha publicat Thomas l’Obscur de Maurice Blanchot, un dels intel·lectuals i teòrics de la literatura més importants i influents del segle XX. És el primer cop que podem llegir una obra de Blanchot en català: l’ha traduïda Arnau Pons.

A Stroligut us oferim el primer capítol de la versió definitiva (1950) a Gallimard de la novel·la que publica Flâneur en edició bilingüe.

Maurice Blanchot Flâneur Thomas l'Obscur
BLANCHOT, Thomas. (1950). “Thomas l’Obscur” (Traducció d’Arnau Pons). Editorial Flâneur, 2019

Thomas es va asseure i va mirar la mar. Va estar-se immòbil una estona, com si hagués vingut per observar els moviments dels altres nedadors, i encara que la boira li impedia de veure-hi gaire lluny, es va quedar tot obstinat amb els ulls fits en aquells cossos que suraven difícilment. Després, com que una ona més forta l’havia tocat, va baixar, ell també, pel pendent de sorra i va lliscar fins que va entrar dins dels remolins, que de seguida el van submergir. La mar estava tranquil·la, i Thomas estava acostumat a nedar una bona estona sense cansar-se. Avui havia triat, però, un itinerari nou. La boira amagava la riba. Un núvol havia baixat damunt la mar i la superfície es perdia en una lluïssor que semblava l’única cosa vertaderament real. Uns remolins el sacsejaven, tot i que no tenia la sensació d’estar enmig de les ones i de rodar entre elements coneguts. La certesa que l’aigua mancava feia fins i tot que el seu esforç per nedar es convertís en un exercici frívol que només li aportava desànim. Potser li hauria bastat dominar-se per foragitar aquells pensaments, però com que les mirades no se li podien aferrar a res, creia contemplar el buit amb la intenció de trobar-hi algun ajut. Va ser aleshores quan la mar, esvalotada pel vent, es va desfermar. La tempesta l’enterbolia, la dispersava per regions inaccessibles, les ràfegues tragiraven el cel i, al mateix temps, hi havia un silenci i una clama que feien pensar que tot ja havia estat destruït. Thomas va mirar d’alliberar-se de les onades fades que l’envaïen. Un fred molt viu li paralitzava els braços. L’aigua girava en terbolins. ¿Era allò realment aigua? Ara l’escuma li voleiava davant dels ulls com volves blanquinoses, ara l’absència de l’aigua li agafava el cos i l’arrossegava amb violència. Va respirar més a poc a poc, durant una estona va guardar dins la boca aquell líquid que les ràfegues li llançaven contra el cap: dolçor tèbia, beuratge estrany d’un home mancat de gust. Després, ja sigui pel cansament o bé per una raó desconeguda, els membres li van produir la mateixa sensació d’estranyes que l’aigua en què rodaven. D’entrada aquesta sensació li va semblar gairebé agradable. Mentre nedava, seguia amb una mena de somieig en què es confonia amb la mar. L’embriaguesa de sortir de si, de lliscar dins el buit, de dispersar-se en el pensament de l’aigua, li feia oblidar qualsevol neguit. I fins i tot quan aquesta mar ideal en la qual ell s’anava transformant més i més íntimament s’hagué transformat, ella també, en la vertadera mar en què estava com negat, no es va trasbalsar tant com hauria calgut: hi devia haver alguna cosa insuportable en el fet de nedar així, a l’aventura, amb un cos que li servia només per pensar que nedava, però sentia també un alleujament, com si hagués descobert per fi la clau de la situació, i com si per a ell tot es limités a continuar el seu viatge interminable amb una absència d’organisme en una absència de mar. La il·lusió no va durar pas gaire. Li va caldre gronxar-se d’una banda a l’altra, com una nau a la deriva, dins l’aigua que li donava un cos per nedar. ¿Una sortida? ¿Lluitar per no ser emportat per l’ona que era el seu braç? ¿Enfonsar-se? ¿Negar-se amargament en un mateix? Aquell hauria estat certament el moment d’aturar-se, però li quedava una esperança i encara va nedar com si en el fons de la seva intimitat restaurada hagués descobert una nova possibilitat. Nedava, monstre mancat d’aletes. Sota una microcospi gegant es convertia en un amàs emprenedor de cilis i de vibracions. La temptació va prendre un caràcter ben insòlit, quan, de la gota d’aigua, va mirar d’escapolir-se cap a una regió vaga i tanmateix infinitament precisa, una mena de lloc sagrat, tan apropiat per a ell mateix que en tenia prou de ser-hi per ser; allò era com un forat imaginari en el qual s’enfonsava, perquè, ja abans de ser-hi, la seva empremta hi havia estat marcada, Va fer, doncs, un darrer esforç per ficar-s’hi del tot. La cosa no li va costar pas gaire, no va topar amb cap obstacle; es retrobava, es confonia amb ell mateix en instal·lar-se en aquell lloc on ningú més no podia penetrar. Finalment haver de tornar. No li va ser difícil de trobar el camí, i es va posar dret en un redol que uns quants nedadors feien servir per capbussar-se. El cansament havia desaparegut. Continuava sentint dins les orelles una mena de bonior i una mena de coïtja dins els ulls, tal com era d’esperar després d’una vegada que es girava cap a l’estrat sense fi damunt del qual es reflectia el sol i intentava reconèixer en quina direcció s’havia allunyat. Tenia aleshores un autèntic tel davant la vista i distingia tota mea de coses en aquell buit tèrbol que travessava febrilment amb la mirada. A força de sotjar, va descobrir un home que nedava molt lluny, mig perdut sota l’horitzó. A una distància com aquella, el nedador se li escapava contínuament. El veia i ja no el veia més, i tanmateix tenia la sensació de seguir-ne totes les evolucions: no tan sols de percebre’l en tot moment, sinó també d’estar prop d’ell d’una manera ben íntima i com no hauria pogut estar-ne per cap altre contacte. Es va quedar una bona estona mirant i esperant. Hi havia en aquella contemplació una cosa dolorosa que era com la manifestació d’una llibertat massa gran, d’una llibertat obtinguda per la ruptura de tots els lligams. La cara se li va torbar i va agafar una expressió ben poc comuna.

© de la traducció, Arnau Pons
© de l’edició, Editorial Flâneur

Crítiques i ressenyes de Thomas l’Obscur

L’Avenç
El Temps
El País

També pots llegir:
escudellometro santiago rusiñol
L’escudellòmetro – Santiago Rusiñol