Els arbres

Els arbres és l’última novel·la de Percival Everett, amb què ha guanyat el premi Bollinger Everyman Wodehouse a la millor ficció literària humorística del 2022.

Everett, partint de l’assassinat d’Emmet Till que va esdevenir símbol de la lluita pels drets dels negres als Estats Units, ridiculitza el supremacisme blanc en forma de novel·la policíaca. L’edita Angle Editorial en traducció de Jordi Martín Lloret. Llegiu-ne el primer capítol.

////Més d’Angle Editorial a Stroligut

Money, Mississipí, és exactament tal com sona. Batejat segons la persistent tradició d’ironia pròpia del sud i amb el concurs d’una tradició de nesciència, el nom pren una connotació una mica trista, indicadora d’una ignorància conscient que tant és si s’accepta o no perquè, siguem realistes, tampoc no va enlloc.

Just a la sortida del poble hi havia el que es podria haver considerat sense gaire rigor un suburbi, o potser fins i tot una barriada, un grup no tan petit de cases estretes i ranxos amb revestiment vinílic dividits en pisos que rebia el nom extraoficial de Small Change.¹ En un dels jardins recoberts d’herba mig seca, al voltant de les vores gastades d’una piscina sobreelevada buida, tenia lloc una petita reunió familiar. No era ni festiva ni especial, sinó habitual.

Era la casa d’en Wheat Bryant i la seva dona, la Charlene. En Wheat volia canviar de feina, constantment, sempre volia canviar de feina. I la Charlene sempre s’afanyava a aclarir que no podia ser que canviés de feina, perquè en Wheat només havia conservat una feina en tota la seva vida i ja feia temps que l’havia perduda. La Charlene treballava de recepcionista al negoci de Compra i Venda de Tractors Money J. Edgar Price Propietari (el nom oficial, sense comes), tant per a les vendes com per al servei de manteniment, tot i que últimament no havien venut gaires tractors, ni tan sols n’havien reparat gaires. El poble de Money i els seus voltants passaven per una mala època. La Charlene sempre portava un top groc de coll hàlter, del mateix color que els seus cabells tenyits i crepats, i ho feia per emprenyar en Wheat. En Wheat bevia una llauna de cervesa Falstaff rere l’altra i fumava una Virginia Slims rere l’altra, deia que per això era feminista, els deia als fills que les birres eren necessàries per mantenir la panxa ben inflada i que les cigarretes eren importants per a la regularitat intestinal.

Quan sortien a fora, la mare d’en Wheat —la iaia Carolyn, o la iaia C— es passejava amunt i avall en un d’aquells cotxets elèctrics de roda ampla del Sam’s Club. No és que fos com els cotxets del Sam’s Club; és que de fet era un préstec permanent del Sam’s Club, a Greenwood. Era vermell i tenia unes lletres blanques que deien «am’s Clu». El motor elèctric emetia un ronc fort i constant que feia que la conversa amb la vella fos tot un repte.

La iaia C sempre semblava una mica trista. Com no ho havia d’estar, amb un fill com en Wheat? La Charlene odiava aquella dona gairebé tant com odiava en Wheat, però no ho demostrava mai; era una dona gran, i al sud es respecta la gent gran. Els seus quatre fills, d’entre tres i deu anys, no s’assemblaven gens entre si, però no podrien haver nascut enlloc més ni ser de ningú més. Al seu pare li deien pel nom, i a la mare li deien Mama Crits, el malnom de radioaficionada quan xerrava amb els camioners de nit, després que la família se n’hagués anat a dormir, i de tant en tant també mentre cuinava.

La xerradissa per ràdio feia emprenyar en Wheat, en part perquè li recordava l’única feina que havia tingut: conduir un semiremolc carregat de fruita i verdura per a la cadena de supermercats Piggly Wiggly. Havia perdut la feina per haver-se adormit conduint i haver fet sortir el camió del Pont del Tallahatchie. No del tot, perquè la cabina va quedar penjant per damunt del Petit Tallahatchie moltes hores abans no el van anar a rescatar. Es va salvar pujant a la pala d’una excavadora que havien enviat des de Leflore. Potser hauria conservat la feina si el camió no hagués resistit, si s’hagués precipitat pel pont de seguida i s’hagués submergit tràgicament a les aigües fangoses del riu. Però tal com va anar, hi va haver temps de sobres perquè la notícia esclatés i sortís a la CNN, a la Fox i a YouTube, repetida cada dotze minuts fins a fer-se viral. La imatge que el va sentenciar va ser el vídeo d’unes quaranta llaunes buides de cervesa Falstaff caient de la cabina i plovent sobre el corrent del riu. I això tampoc no hauria estat tan greu si no se l’hagués vist agafant fort una llauna mentre pujava entre les dents de la pala de l’excavadora.

A la reunió familiar també hi havia el fill petit del germà de la iaia C, Junior Junior. El seu pare, J. W. Milam, es deia Junior, i per tant el seu fill era Junior Junior, no pas J. Junior, ni Junior J., ni J. J., sinó Junior Junior. El gran, a qui deien Junior a Seques d’ençà del naixement del segon fill, havia mort uns deu anys enrere del «mal lleig», tal com en deia del càncer la iaia C. Havia traspassat un mes després que en Roy, el seu marit i pare d’en Wheat. Ella trobava important que tots dos haguessin mort del mateix.

—Iaia C, no tens calor amb aquest barret tan ridícul? —va cridar la Charlene a la vella amb el brunzit del cotxet de fons.
—Què dius?
—És que no és ni de palla. És com un tendal de plàstic. I no té forats per respirar.
—Què?
—No t’escolta, Mama Crits —va dir la filla de deu anys—. No escolta re. Està sorda com una tàpia.
—Ja ho sé, Lulabelle, hòstia. Però no es podrà dir que no la vaig avisar quan li agafi un cop de calor. —Es va tornar a mirar la iaia C.— I aquesta cosa que es clava al cap escalfa massa. Et fa passar més calor encara! —va cridar a la dona—. Com s’ho fa per seguir viva? M’agradaria saber-ho.
—Deixa en pau la mama —va dir en Wheat, mig rient. Si més no, semblava que mig reia. Com es podia saber? Tenia la boca torta en una ganyota de befa permanent. Molta gent es pensava que havia tingut un ictus lleu menjant costelles feia uns quants mesos.
—És que ja torna a portar aquest barret tan ridícul —va dir la Charlene—. Es posarà malalta.
—I què? Si a ella li està bé, tu què cony n’has de fer? —va dir en Wheat.
En Junior Junior va tapar l’ampolla embolicada amb paper que portava i va dir:
—Per què collons no hi ha aigua en aquesta piscina?
—És que perd com una mala cosa —va explicar en Wheat—. Hi ha una esquerda a la paret de quan hi va caure la Mavis Dill amb aquell cul tan gros que té. Ni tan sols s’hi volia tirar a nedar, només passava pel costat i va caure.
—Però com s’ho va fer per caure?
—És que és grassa, Junior Junior —va dir la Charlene—. El pes tira sempre cap a la mateixa banda, que és cap on ha de tirar. Se’n diu gravetat. El Wheat t’ho pot explicar molt bé. Oi, Wheat, que tu ets un expert en gravetat?
—Ves-te’n a la merda —va dir en Wheat.
—No parleu així davant dels meus nets —va dir la iaia C.
—Com collons ho ha escoltat, això? —es va demanar la Charlene—. No escolta els crits però això sí que ho escolta.
—Prou que hi sento —va dir la vella—. Oi que sí, Lulabelle?
—I tant —va dir la nena. Havia pujat a la falda de l’àvia—. Tu ho escoltes gairebé tot. Eh que sí, iaia C? Esteu tots mig morts però escolteu tots de conya. Oi, iaia C?
—Oi tant, nena.
—I doncs, què penseu fer amb aquesta piscina? —va demanar en Junior Junior.
—Per què? —va preguntar en Wheat—. Que la vols comprar? Jo te la venc en un tres i no res. Què me n’ofereixes?
—Hi podria ficar uns quants porcs. Aixecaria el terra i hi ficaria els porcs.
—Emporta-te-la —va dir en Wheat.
—Podria portar els porcs aquí. Seria més fàcil, no trobes? En Wheat va negar amb el cap.
—Però llavors ensumaríem els teus porcs. I jo no vull ensumar els teus porcs.
—Però tu ja ho tens tot muntat i tan ben posat. Costarà molt moure-ho. —En Junior Junior es va encendre un cigar verd molt prim—. Et pots quedar un porc. Què me’n dius?
—Jo per a què el vull, un cony de porc? —va dir en Wheat.
—Aquesta llengua! —va cridar la iaia C.
—Quan vull cansalada ja vaig al súper —va dir en Wheat.
—I la pagues amb els meus diners —va dir la Charlene—. Porta els porcs, Junior Junior, però jo en vull dos, i dels grossos, i me’ls mataràs tu.
—Fet.

En Wheat no va dir res. Va travessar el jardí i va ajudar la de quatre anys a pujar al seu cotxet de plàstic rosa.
La iaia C tenia la mirada perduda. La Charlene la va observar un moment.

—Et trobes bé, iaia C? La vella no va contestar.
—Iaia C?
—Què li passa? —va demanar en Junior Junior mentre s’hi acostava—. Li està agafant un ictus o què?

La iaia C els va espantar.

—Que no, tros de gamarús, no estic tenint cap ictus. Ja és gros, que una no es pugui posar a reflexionar sobre la seva vida sense que algun sonat l’acusi de tenir un ictus. I tu, rei, que estàs tenint un ictus, tu? Perquè tu sí que en tens símptomes.
—Per què m’ataques a mi? —va demanar en Junior Junior—. La Charlene se t’ha quedat mirant abans que jo.
—No li facis cas —va dir la Charlene—. En què pensaves, iaia C?

La iaia C es va tornar a quedar amb la mirada perduda.

—En una cosa que tant de bo no hagués fet. En la mentida que els vaig dir a tots fa anys sobre aquell negret.
—Ai senyor —va dir la Charlene—. Ja hi tornem a ser.
—Vaig perjudicar aquell pobre morenet. Tal com diu el llibre de llibres, tal faràs, tal trobaràs.
—Quin llibre és aquest que dius? —va preguntar la Charlene—. Armes i munició?
—No, la Bíblia, descreguda.

El jardí es va quedar en silenci. La vella va continuar:
—Jo no vaig dir que ell m’hagués dit re, però el Bob i el J. W. van insistir que sí, i jo els vaig seguir la veta. Tant de bo no ho hagués fet. El J. W. odiava els negres.
—Allò ja està fet i ja és història, iaia C. Per tant estigues tranquil·la. No es pot fer res per canviar el que va passar. No pots fer reviure el noi.