Infància a Berlín cap al 1900

Infància a Berlín cap al 1900 és un recull d’articles del filòsof, crític i teòric literari Walter Benjamin. Van ser aplegats per Theodor Adorno el 1959.

L’ha publicat per primer en català Lleonard Muntaner, amb traducció d’Anna Soler Horta. Llegiu-ne dos articles: El Tiergarten i La capsa de lletres.

✱ Més Lleonard Muntaner a Stroligut

infància a berlín walter benjamin lleonard muntaner traducció català anna soler horta

Infància a Berlín cap al 1900

No saber orientar-se en una ciutat no és res de l’altre món. Però perdre’s en una ciutat com qui es perd en un bosc requereix un cert aprenentatge. Els rètols dels carrers han de parlar aleshores al qui s’ha perdut com els branquillons secs que espeteguen, i els carrerons del centre de la ciutat li han de reflectir les hores del dia amb la mateixa nitidesa d’una fondalada. Aquest art el vaig aprendre tardanament; va complir el somni les primeres traces del qual van ser els laberints que omplien els fulls de paper assecant de les meves llibretes. No, de fet no en van ser les primeres traces, perquè abans hi va haver un altre laberint que les ha sobreviscut. El camí d’aquest clos de viaranys intricats, que no mancava de la seva Ariadna, passava pel pont Bendler, la suau volta del qual va ser per a mi el primer vessant de turó. No gaire lluny de la base del pont s’hi albirava la meta: Frederic Guillem i la reina Lluïsa. Sobre uns sòcols rodons s’alçaven dels parterres com si s’haguessin deixat embruixar per les corbes màgiques que un corrent d’aigua descrivia davant seu, a la sorra. Més que en els sobirans, però, jo solia fixar l’atenció en els pedestals que els suportaven, perquè el que s’hi esdevenia, si bé resultava confús en el context, era més proper en l’espai. Que aquell laberint tenia una significació especial ho vaig saber sempre a la vista de la gran i banal esplanada que no revelava de cap manera que allà, a quatre passes de la desfilada de cotxes i carrosses, hi dorm la part més estranya del parc. No vaig trigar a percebre’n un senyal. En aquell indret, o no gaire lluny d’allà, hi devia haver tingut el seu sojorn l’Ariadna molt a prop de la qual vaig comprendre per primera vegada —i mai més no se m’ha esborrat de la memòria— el que no vaig poder esmentar pel seu nom fins més endavant: l’amor. En la seva font mateixa, però, hi apareix la «senyoreta» que va posar-s’hi al damunt com una ombra glaçada¹ I no solament això, sinó que aquell parc, que semblava obert a la canalla com cap altre, per a mi era ple d’entrebancs i d’impediments que em barraven el pas. Que rarament aconseguia de distingir els peixets daurats de l’estany! Quantes promeses contenia el nom de l’avinguda dels Caçadors Reials i que poques que en complia! Quants cops vaig buscar debades en l’arbreda el quiosc de torretes vermelles, blanques i blaves que semblava bastit amb peces del meu joc de construcció! Que desesperadament retorna cada primavera el meu amor pel príncep Lluís Ferran, als peus del qual florien els primers safrans i narcisos! El corrent d’aigua que me’n separava me’ls feia tan inaccessibles com si els haguessin cobert amb una campana de vidre. Tot el que tenia el rang de principesc no podia sinó basar-se fredament en la bellesa, i vaig comprendre per què Luise von Landau, que va ser companya meva de classe fins que va morir, havia viscut a la vora del Lützow, gairebé davant per davant de la bosquina que encomana a l’aigua del cana² la cura de les seves flors. Amb el temps vaig descobrir-hi nous racons i vaig tenir esment d’alguns altres. Però cap noia, cap experiència ni cap llibre no me’n podien dir res de nou. És per això que, al cap de trenta anys, quan un bon coneixedor del país, un pagès de Berlín,³ va tornar amb mi a la ciutat després d’una llarga i compartida absència, els seus camins van solcar aquell parc, on va plantar la llavor del silenci. Ell anava davant meu, baixant per pendents que potser no portaven a les mares de tot ésser,⁴ però sí, de ben segur, a les d’aquell jardí. Els seus peus desvetllaven un eco quan picaven contra l’asfalt. Els llums de gas que brillaven damunt el paviment projectaven a terra una claror equívoca. Les escaletes, els pòrtics, els frisos i els arquitraus de les vil·les del Tiergarten…, nosaltres vam ser els primers a prendre’ls pel mot. Per damunt de tot, però, les caixes d’escala vidrades, que es conservaven intactes, malgrat que a l’interior habitat tot havia mudat la pell. Encara recordo els versos que omplien els intervals entre els batecs del meu cor quan, en tornar de l’escola, m’aturava a mitja escala. Es traslluïen de la vidriera, on una dona, suspesa en l’aire com la verge de la Capella Sixtina, sortia del nínxol amb una corona a la mà. Tot alçant amb els polzes les corretges de la cartera que duia penjada a l’esquena, llegia: «El treball és el tresor del ciutadà / La prosperitat, la recompensa de l’esforç.»⁵ La porta de casa, a baix, es tornava a tancar fent un sospir, com un fantasma que es fica a la tomba. A fora potser plovia. Una de les vidrieres de colors estava oberta, i al compàs de les gotes de pluja jo continuava pujant els graons. Però de totes les cariàtides, de tots els atlants, els angelots i les pomones que m’havien esguardat, els meus preferits eren els espècimens empolsinats de l’estirp dels qui guarden els llindars i protegeixen l’entrada a la vida o a la llar. Perquè sabien esperar. I tant els era esperar un foraster, el retorn dels déus antics o el nen que trenta anys abans els passava d’esquitllentes pel davant traginant una cartera. Sota el seu signe l’antic Oest va esdevenir l’Oest de l’antiguitat, d’on el ponent surt a l’encontre de les barques dels navegants que remunten pausadament el Landwehrkanal carregats amb les pomes de les Hespèrides, fins que atraquen a la vora del pont d’Hèracles⁶ I un altre cop, com quan jo era petit, l’hidra i el lleó de Nemea tenien un lloc en la bosquina que encercla la Gran Estrella.⁷

La capsa de lletres

Mai més no podrem recuperar el que hem oblidat. I potser ja està bé així. El xoc del retrobament seria tan devastador que tot d’una hauríem de deixar de comprendre la nostàlgia que sentim. Però el cert és que sí que l’entenem, i tant millor com més profundament hagin penetrat dins nostre els records esborrats. Igual que la paraula perduda, que tot just fa un moment teníem a la punta de la llengua, ens infondria una eloqüència digna de Demòstenes, el que hem posat en l’oblit pren sobre si el pes de tota la vida viscuda que ens promet. Potser el que fa que les coses oblidades siguin tan gràvides i feixugues no és sinó el rastre d’antics costums en què ja no podem retrobar-nos. Potser la barreja amb la pols de les nostres llars esfondrades és el secret que n’explica la pervivència. Sigui com sigui, per a tota persona hi ha determinades coses que engendren hàbits més duradors que la resta. Per mitjà d’ells es formen les aptituds que determinen el curs de la nostra existència. I com que en el meu cas tals aptituds van ser la lectura i l’escriptura, res del que formava l’essència de la meva infantesa no em desvetlla una nostàlgia més gran que la capsa de lletres. Aquesta capsa contenia, en unes peces rectangulars, cadascuna de les lletres de l’alfabet en deutsche Schrift,⁸ que els donava un aire més juvenil i virginal que les lletres romanes.⁹ Reposaven, primes i delicades, en un jaç inclinat, totes perfectes, i unides l’una darrere l’altra per la regla del seu orde, el mot, del qual eren germanes. M’admirava que tanta senzillesa pogués aliar-se amb tanta esplendor. Era un estat de gràcia. Però la meva mà dreta, per més que s’hi escarrassava, no encertava a trobar-lo. Havia de quedar-se asseguda a fora, com un porter que deixa passar els escollits. Així doncs, el seu tracte amb les lletres estava ple d’abnegació. La nostàlgia que la capsa em desvetlla demostra que estava íntimament lligada a la meva infantesa. El que hi busco en realitat no és res més que això: la infantesa entera, concentrada en el gest amb què la mà feia lliscar les lletres pel pla inclinat on s’afileraven formant paraules. La mà encara pot somiar aquest gest, però ja no pot despertar-se per realitzar-lo de debò. Igualment, puc somiar com vaig aprendre a caminar. Però de què em serveix? Ara sé caminar, però mai més no podré tornar-ne a aprendre.

1
La «senyoreta» fa referència a la institutriu, però també a la mort primerenca de Luise von Landau.
2
Al·lusió al Landwehrkanal, que separa el Tiergarten de l’Oest, on vivia la família Benjamin.
3
Referència al llibre de Louis Aragon Le paysan de Paris (1926). En realitat, però, es tracta de Franz Hessel (1880-1941), amic i col·laborador de Benjamin, que havia escrit un llibre titulat Spazieren in Berlin («Passejades per Berlín», 1929).
4
Al·lusió al Faust de Goethe (segona part, acte i, vers 6264).
5
Vers de Schiller extret de «La cançó de la campana».
6
Un dels dotze treballs que l’oracle de Delfos va obligar a acomplir a Hèracles va ser apoderar-se de les pomes d’or de les Hespèrides, mítiques donzelles que habitaven l’«illa dels Benaurats».
7
La Gran Estrella és una rotonda situada al centre del Tiergarten.
8
Lletra de tipus cal·ligràfic molt emprada als països de parla alemanya fins als anys quaranta del segle xx. El 1941 aquest estil de lletra va ser prohibit pels nazis, que el relacionaven amb els jueus.
9
Família de caràcters d’impremta molt utilitzada en llibres i revistes.