la llegenda del sant bevedor joseph roth editorial flaneur català traducció pilar estelrich

La llegenda del sant bevedor – Joseph Roth

La llegenda del sant bevedor és la novel·la breu més coneguda de Joseph Roth, un dels grans escriptors centreeuropeus de la primera meitat del segle XX.

A Die Legende vom heiligen Trinker, ara amb traducció de Pilar Estelrich, Roth narra el vagareig per París i la misèria d’un rodamón alcohòlic. A Stroligut us avancem el primer capítol de la novel·la publicada a l’Editorial Flâneur.

la llegenda del sant bevedor joseph roth editorial flaneur català traducció pilar estelrich

LA LLEGENDA DEL SANT BEVEDOR

Un capvespre de primavera de l’any 1934, un senyor d’edat madura baixava els graons de pedra que porten des d’un dels ponts que travessen el Sena fins a la riba del riu. Malgrat que gairebé tothom ho sap, val la pena recordar que en aquest indret solen dormir-hi, o més ben dit acampar-hi, els vagabunds de París.

En aquell moment un d’aquests vagabunds caminava cap al senyor d’edat madura, que per cert anava ben vestit i feia l’efecte d’un viatger dels que solen dedicar-se a contemplar els monuments de les diverses ciutats que mereixen una visita. De fet, aquell vagabund tenia un aspecte tan esparracat i digne de compassió com tots els altres que portaven la mateixa vida, però al senyor ben vestit d’edat madura li va semblar mereixedor d’una atenció especial; no sabem pas per quin motiu.

Ja era el capvespre, com hem dit, i sota els ponts de les vores del riu l’ambient era més fosc que no pas a dalt, a les ribes. El vagabund tentinejava una mica. Semblava que no s’adonés de la presència del senyor ben vestit d’edat madura. En canvi, aquest, que no trontollava gens, sinó que caminava en línia recta i segura, ja havia vist de lluny estant que l’altre se li acostava i li va barrar el pas. Es van quedar palplantats l’un davant l’altre.

—On va vostè, germà? —va preguntar el senyor ben vestit de més edat.

L’altre se’l va quedar mirant un moment i va dir:
—No sabia pas que tingués cap germà, i tampoc no sabria dir-li on em porta el camí.
—Miraré d’ensenyar-li el camí —va dir el senyor—. Però li he de pregar que no s’enfadi si li demano un favor poc corrent.
—Estic disposat a prestar qualsevol servei —va respondre el vagabund.
—M’adono prou bé que li fan falta moltes coses. Però és Déu qui el posa en el meu camí. Segur que li calen diners, no s’ho prengui malament! Jo en tinc massa. Voldria dir-me sincerament quants en necessita? Almenys de moment?

L’altre s’ho va rumiar durant uns segons, i llavors va dir: —Vint francs.
—És massa poc —va respondre el senyor—. Segur que n’hi calen dos-cents.

El vagabund va fer un pas enrere, i semblava que estigués a punt de caure, però es va mantenir dret tot i fer tentines. Llavors va dir:
—És ben cert que m’estimo més dos-cents francs que no pas vint, però soc un home d’honor. Em fa l’efecte que vostè no se n’acaba d’adonar. No puc acceptar els diners que m’ofereix pels motius següents: en primer lloc, perquè no tinc el plaer de conèixer-lo; en segon lloc, perquè no sé ni com ni quan els hi podria tornar; en tercer lloc, perquè vostè tampoc té la possibilitat de reclamar-me’ls. Perquè no tinc cap adreça. Cada nit dormo sota un pont diferent d’aquest riu. Tot i així, li torno a dir que soc un home d’honor, encara que no tingui adreça.
—Jo tampoc no en tinc cap —va respondre el senyor d’edat madura—, jo també dormo cada nit sota un pont diferent, i tot i així li prego que tingui l’amabilitat d’acceptar els dos-cents francs, que d’altra banda són una quantitat ridícula per a un home com vostè. Pel que fa a tornar-me’ls, cal que li expliqui el perquè no puc indicar-li el nom de cap banc on pugui retornar els diners. El fet és que em vaig fer cristià després de llegir la història de la petita santa Thérèse de Lisieux. I ara venero especialment aquella estatueta de la santa que es troba a la capella de Sainte Marie des Batignolles i que vostè podrà veure fàcilment. Tan aviat com disposi d’aquests miserables dos-cents francs i la consciència l’obligui a no quedar a deure aquesta suma ridícula, faci el favor d’anar a Sainte Marie des Batignolles i lliurar aquests diners en mans del capellà que hagi acabat de dir la missa. Si realment vostè els deu a algú, és a la petita santa Thérèse. Però no ho oblidi: ha de ser a Sainte Marie des Batignolles.

L’esparracat va respondre:
—Veig que no s’ha equivocat amb mi i que ha entès que soc un home d’honor. Li dono la paraula que compliré la meva promesa. Però només puc anar a missa el diumenge.
—D’acord, doncs, el diumenge —va dir el senyor d’una certa edat.

Va treure dos-cents francs de la cartera, els va fer a mans de l’home que trontollava, i va dir:
—L’hi agraeixo!
—Ha estat un plaer! —va respondre l’altre, i tot seguit va desaparèixer en la foscor.

Perquè a hores d’ara ja s’havia fet fosc allà baix. A dalt, en canvi, sobre els ponts i les ribes, s’anaven encenent els fanals argentats que tenien la missió d’anunciar la nit joiosa de París.

© de la traducció, Pilar Estelrich
© de l’edició, Editorial Flâneur