Confessions d'un artista de merda

Kalandraka ha editat, per primer cop en català, Confessions d’un artista de merda, l’única novel·la fora de la ciència-ficció que Philip K. Dick va publicar en vida. L’ha traduïda Martí Sales.

En aquesta novel·la escrita el 1959, Dick hi fa una sàtira de la societat estatunidenca dels cinquanta tot seguint els tràfecs de Jack Isidore, un baliga-balaga que veu conspiracions pertot arreu. A Stroligut podeu llegir-ne el primer capítol.

✱ Els plaers del condemnat de Bukowski en traducció de Martí Sales

Confessions d’un artista de merda

(un)

Soc fet d’aigua. Ningú no ho diria, perquè la retinc. Els meus amics també són fets d’aigua. Tots. El problema que tenim és que hem de caminar sense que la terra ens absorbeixi i a més a més ens hem de guanyar la vida.

De fet, encara hi ha un problema més gros. No ens sentim a casa enlloc. Per què?

La resposta és la Segona Guerra Mundial.

La Segona Guerra Mundial va començar el 7 de desembre del 1941. Aleshores jo tenia setze anys i anava a l’institut de Seville. De seguida que vaig sentir la notícia a la ràdio vaig decidir que jo hi seria, que ara el nostre president tindria l’ocasió de fuetejar els japos i els alemanys i que caldria que hi ajudéssim tots plegats. La ràdio l’havia feta jo mateix. Em passava el dia muntant receptors heterodins de cinc tubs. La meva habitació vessava d’auriculars, cables i condensadors, i de tota mena de material tècnic.

A la ràdio, la notícia va interrompre un anunci de pa que deia: «Homer! Passa’t a pa Homestead!»

Odiava aquell anunci i vaig fer un bot per canviar d’emissora, però de cop la veu de la dona es va tallar. Naturalment, me’n vaig adonar: no vaig haver-hi de pensar dues vegades per veure que en passava alguna. Tenia els segells de les colònies alemanyes —en els quals es veia el iot del kàiser, el Hohenzollern— escampats molt a prop de la llum del sol i havia de desar-los abans que es fessin malbé. Però em vaig quedar dret al mig de la meva habitació sense fer absolutament res excepte respirar, i, per descomptat, mantenir altres processos normals en marxa. Deixava la part física funcionant però tenia la ment concentrada en la ràdio.

Ma germana, la mare i el pare havien anat a passar la tarda fora, és clar, o sigui que no tenia ningú a qui explicar-ho. Això em va fer enrabiar fins a empal·lidir. Després de sentir la notícia dels avions japos llançant-nos bombes, vaig començar a córrer amunt i avall, pensant a qui podia trucar. Al final vaig baixar rabent a la sala i vaig trucar a en Hermann Hauck, company de l’institut de Seville que seia al meu costat a la classe de física 2A. Li vaig donar la notícia i va venir de seguida a casa amb bicicleta. Vam seure a esperar més notícies i parlar del que passava.

Vam fumar un parell de Camels mentre parlàvem.

—Això vol dir que Alemanya i Itàlia s’hi ficaran —li vaig dir a en Hauck—. Això vol dir guerra amb l’Eix, no només amb els japos. Per descomptat, primer haurem de derrotar els japos i després ja ens ocuparem d’Europa.
—Estic segur que ara és la nostra per esclafar els japos —va dir en Hauck. Tots dos hi estàvem d’acord—. Em moro de ganes de ser-hi —va dir. Fèiem voltes per l’habitació, fumant i pendents de la ràdio. —Petits panxes grogues fastigosos —va dir en Hermann—. No tenen cultura pròpia, ho saps? Tota la seva civilització la van robar als xinesos. Saps?, en realitat venen més aviat dels micos, no són autèntics éssers humans. No és com lluitar contra humans reals.
—És veritat —vaig dir.

Naturalment, això passava el 1941 i ningú posava en dubte una afirmació acientífica com aquella. Avui sabem que els xinesos tampoc tenen cap cultura. Es van passar als rojos com la massa de formigues que són. Per a ells és natural. En qualsevol cas, no hi fa res, perquè estem destinats a tenir-hi problemes tard o d’hora. Els haurem d’esclafar algun dia, tal com vam esclafar els japos. I quan arribi el moment ho farem.

No gaire després del 7 de desembre les autoritats militars van posar anuncis als pals de telèfon que deien als japos que tal dia haurien d’haver marxat de California. A Seville —que és a uns seixanta quilòmetres al sud de San Francisco teníem uns quants japos amb els seus negocis: un tenia un viver de flors, un altre tenia un colmado…, portaven botigues petites, treien cèntims d’aquí i d’allà, tenien deu criatures que els feien tota la feina i en general vivien amb un bol d’arròs al dia. Cap blanc pot competir amb ells perquè estan encantats de treballar per no res. En qualsevol cas, ara havien de fotre el camp els agradés o no. Crec que era pel seu bé, perquè a molts de nosaltres ens neguitejava la possibilitat que els japos poguessin sabotejar i espiar. A l’institut de Seville, uns quants vam empaitar un nen japo i li vam pegar una mica, perquè veiés com anava la cosa. El seu pare era dentista, si no ho recordo malament.

L’únic japo que jo coneixia de veritat era un que vivia davant nostre, un venedor d’assegurances. Com tots, tenia un jardí gran als costats i al darrere de casa, i els vespres i els caps de setmana apareixia sovint vestit amb pantalons de color caqui, samarreta i bambes, i arrossegant una mànega, un sac de fertilitzant, un rasclet i una pala. Hi tenia una pila de verdures japos que no vaig reconèixer mai, algunes mongetes, carabassons i melons, a més de les habituals remolatxes, pastanagues i carabasses. El veia quan collia les llavors de les carabasses i sempre li deia:
—Aquí teniu altre cop en Jack Capdecarabassa al seu jardí, tot buscant un cap nou.

De fet s’assemblava a en Jack Capdecarabassa, tenia el coll prim i el cap rodó; duia la closca afaitada, com la porten ara els estudiants universitaris, i sempre somreia. Tenia unes dents enormes que els llavis no cobrien mai del tot.

Els dies abans de l’expulsió dels japos de Califòrnia, la imatge d’aquest japo passejant amb el cap podrit, a la recerca d’un cap nou i fresc, m’obsessionava. Feia tan mala cara —sobretot perquè era molt alt, prim i corbat— que jo feia conjectures sobre la malaltia que devia patir. Em semblava que potser era tuberculosi. Durant un temps vaig tenir por —em va trasbalsar durant setmanes— que un dia seria al jardí, o baixant pel camí cap al cotxe, i el coll se li trencaria, el cap li sortiria de les espatlles i li rodaria fins als peus. Em feia por que això passés, però no podia evitar observar-lo quan el sentia. I sempre que corria per allà el sentia, perquè contínuament estossegava i escopia. La seva dona també escopia, i era molt petita i maca. Semblava gairebé una estrella de cinema. Però el seu anglès era tan dolent, segons ma mare, que no servia de res intentar parlar-hi; només reia com una ximpleta.

La idea que el senyor Watanaba s’assemblava a en Jack Capdecarabassa no se m’hauria acudit mai si no hagués llegit els llibres d’Oz de petit. De fet, durant la Segona Guerra Mundial encara en tenia uns quants a l’habitació. Els guardava amb les revistes de ciència-ficció, el microscopi vell, les col·leccions de pedres i la maqueta del sistema solar que havia fet a la classe de ciències de l’institut. Quan es van escriure els llibres d’Oz, cap al 1900, tothom els va considerar una fantasia total, com els de Jules Verne o els d’H. G. Wells. Però ara comencem a veure que tot i que els personatges concrets, com l’Ozma, el Mag o la Dorothy, són creacions de la ment de Baum, la idea d’una civilització a l’interior del món no és una cosa fantàstica. Fa poc, Richard Shaver ha fet una descripció detallada d’una civilització dintre del món, i altres exploradors estan alerta per si hi ha troballes semblants. També pot ser que es descobreixi que els continents perduts de Mu i l’Atlàntida formen part d’una cultura antiga en què els territoris interiors tenien un paper important.

Avui, a la dècada del 1950, tothom mira enlaire, cap al cel. A la gent li interessa la vida en altres mons. Però en qualsevol moment, el terra es pot obrir sota nostre i en sorgiran races estranyes i misterioses que viuran entre nosaltres. Val la pena pensar-hi, i aquí a Califòrnia, amb els terratrèmols, la situació és especialment angoixant. Cada vegada que hi ha un terratrèmol em pregunto: obrirà un esvoranc que revelarà finalment el món interior? Serà el bo, aquest?

De vegades, al descans del dinar, n’he parlat amb els companys de feina, fins i tot amb el senyor Poity, l’amo. Pel que he vist, si bé n’hi ha que creuen que hi ha races extraterrestres, els interessen només els ovnis i les races que venen, sense que ho sapiguem, del cel. D’això jo en diria intolerància, fins i tot prejudici, però cal molt temps, fins i tot avui en dia, per tal que els fets científics arribin a ser de coneixement general. La majoria dels mateixos científics canvien a poc a poc, així que depèn de nosaltres, el públic científicament preparat, ser l’avantguarda. Però m’he trobat que, també entre nosaltres, n’hi ha molts a qui els importa un rave. Ma germana, per exemple. Des de fa uns anys, ella i el marit viuen a la zona nord-oest de Marin County, i tot el que sembla interessar-los allà dalt és el budisme zen. Aquest és un exemple, tret de la meva pròpia família, d’algú que ha passat de la curiositat científica a una religió asiàtica que amenaça d’ofegar la facultat racional de qüestionar-nos coses, igual com ho fa el cristianisme. En qualsevol cas, el senyor Poity s’hi ha interessat, i li he deixat alguns dels llibres del coronel Churchward sobre Mu.

La feina al servei de neumàtics One-Day Dealers és interessant, i em permet posar en pràctica una part de les meves habilitats amb les eines, encara que molt poca de la meva preparació científica. Soc recuperador de neumàtics. El que fem és agafar els gastats, és a dir, els neumàtics que de tant fets servir no els queda dibuix, i llavors jo i els altres recuperadors, amb un punxó calent, marquem els solcs fins a la coberta seguint les marques velles, de manera que sembla que el neumàtic encara tingui goma… quan en realitat només queda el teixit de la coberta. Llavors pintem el neumàtic recuperat amb pintura negra per a goma, i així té la pinta d’un neumàtic prou bo. És clar que si el poses al cotxe, només que passis per sobre d’un misto encès, bum! Has punxat. Però normalment un neumàtic recuperat pot durar més o menys un mes. Per cert, no podeu comprar els neumàtics que faig. Treballem només a l’engròs, per a empreses de cotxes usats.

No hi guanyo gaire, en aquesta feina, però m’ho passo prou bé, destriant les marques velles; de vegades amb prou feines les pots veure. De fet, de vegades només un expert, un tècnic preparat com jo, pot veure-les i refer-les. I les has de traçar perfectament, perquè si t’apartes del dibuix antic, queda una marca de gúbia enorme que fins i tot un idiota veuria que no l’ha fet la màquina original. Quan acabo de recuperar un neumàtic, no sembla fet a mà de cap manera. Sembla exactament igual que si l’hagués fet una màquina i, per a un recuperador, aquesta és la sensació més satisfactòria del món.