Sandra Santos poeta poesia poema poemes portugual faber llull portuguesa literatura en silenci silente

En silenci – Sandra Santos

En silenci/Silente és el segon recull de la poeta portuguesa de Sandra Santos, publicat el 2021 al Brasil per l’editorial Laranja Original.

Santos, a més de poeta, és traductora i correctora. El 2021 va fer la residència literària a la Faberllull d’Olot amb el projecte El meu Despertar Espiritual.

La traducció dels poemes de Silente al català és d’Eduard Vallory.

» Més poesia a Stroligut

Silente coberta

En silenci

llumetes brillen intermitents a la nit
assenyalen la soledat
d’aquest poblet personal i intransferible
quants mil·lennis van caldre
per trobar el nostre lloc
el tros de terra que és nostre del tot?
allà
habitem una casa
amb grans balcons
cap a altres cases


luzinhas brilham intermitentes na noite
sinalizam a solidão
dessa aldeia pessoal e intransferível
quantos milénios foram precisos
para acharmos o nosso lugar
o pedaço de terra que é nosso por inteiro?

habitamos uma casa
com grandes sacadas
para outras casas

hi ha mort molta mort
als gestos
al ventre
a les profunditats
que no assoleixo
perquè em mantinc doblegada
sobre la infantesa
tots els dies
recordo l’estiu
combatem sempre
d’on desertem
el cos és el cabal
a les meves mans
les fissures


há morte muita morte
nos gestos
no ventre
na fundura
que não alcanço
porque me detenho dobrada
sobre a infância
todos os dias
rememoro o estio
combatemos sempre
donde desertámos
o corpo é o caudal
nas minhas mãos
as fissuras

conscients d’allò bell
som passatgers
no anem sols


cientes do belo
somos passageiros
não vamos sós

vaig gosar ser simple
com el vent
que passa per l’arbre
i l’agita suaument
insondable és
el seu moviment
entrant en allò real
tal vegada habiti
a l’interior del tronc
i em va elevant
sense ciència
i vegi el ball de dues vespes
l’aparellament de dues cuques de llum
la maternitat del niu
la multitud de colors
el vol sense retorn
la bellesa per si sola


ousara ser simples
como o vento

que passa pela árvore
e a agita suavemente
insondável é
o movimento dela
adentrando no real
talvez eu habite

no interior do tronco
e me vá alteando
sem ciência
e assista ao baile de duas vespas
ao acasalamento de dois pirilampos
à maternidade do ninho

à multitude da cor
ao voo sem retorno
à beleza por si só

torna un pensament d’amor
al cor cansat
a un cos que no recorda
la seva eternitat
l’home que somia
desborda les seves costures
llisca sobre un altre cos
sutura i escruta
és el vent
camina cap a la fe
i cimenta la bellesa
torna un pensament d’amor
que es fixa al cim
el nom que donem a les coses
ombrívol i intocable
a banda del que sospitem
que sigui encara més bell


volta um pensamento de amor
ao coração cansado

num corpo que não recorda
a sua eternidade
o homem que sonha
extravasa as costuras
resvala sobre outro corpo
sutura e perscruta
é o vento

caminha até à fé
e cimenta a beleza,
volta um pensamento de amor
que fixa sobre o cume

o nome que damos às coisas
sombrio e intocável

à margem do que suspeitamos
ser ainda mais belo

els cossos s’atrauen
abans de qualsevol saviesa
els sentits s’aguditzen
cap a la gran albada
però la ment traeix
i la por occeix
tot i qualsevol pensament d’amor
som menors
no ens atrevim
davant el precipici
les màscares no ens permeten volar


os corpos se atraem

antes de qualquer sabedoria
os sentidos se apuram
para a grande madrugada
mas a mente trai
e o medo trucida
todo e qualquer pensamento de amor
somos menores

não nos atrevemos
perante o precipício
as máscaras não nos permitem voar

venus fa ballar les flames
sobre el cos amat
venus fa brillar les herbes
i estendre l’espant
venus fa que sembli senzill
estimar
venus crea una al·legoria
de vida després de vida
—què pot fer una venus
envoltada pel (propi) foc?
ningú no ho sap
però el desig sempre inventa
un port
on ancoren molts vaixells
milers d’ànimes


a vénus faz dançar as labaredas
sobre o corpo amado
a vénus faz reverberar as ervas
e espraiar o espanto
a vénus faz parecer simples
amar
a vénus funda uma alegoria
de vida após vida
– o que pode uma vénus
rodeada pelo (próprio) fogo?
ninguém sabe
mas o desejo sempre inventa
um porto
onde ancoram muito barcos
milhares de almas

els peus trepitgen l’herba
i la meva mirada s’estén
en un temps que gira el temps
sóc un infant que escruta
el pols de l’ínfim
em sumo em multiplico
a l’agitació dels animals i dels infants
m’enamoro de l’indivisible
m’apropio de la flaire de les flors
i marxo en busca del vent
que em dugui de nou
a aquesta imatge
que conec de cor


os pés pisam a erva
e o meu olhar se espraia
num tempo dobrando o tempo
sou uma criança que perscruta
a pulsação do ínfimo
agrego-me multiplico-me
à agitação dos animais e das crianças
caio de amores pelo indivisível
aproprio-me da fragância das flores

e parto em busca do vento
que me traga de novo
a esta imagem
que eu sei de cor

© dels poemes, Sandra Santos
© de la traducció, Eduard Vallory