hidra de la involució donald trump trumpisme joe biden

L’hidra de la involució: repensant el trumpisme

L’hidra de la involució1: anàlisi de la victòria de Joe Biden sobre Donald Trump a les eleccions dels Estats Units de 2020 i de les conseqüències de no haver derrotat definitivament el trumpisme.

» Bibliografia sobre la política dels Estats Units útil per comprendre la figura de Trump

hidra de la involució donald trump trumpisme joe biden eleccions estats units

Ara fa gairebé quatre anys, amb l’avinentesa de la publicació de l’assaig de Timothy Snyder Sobre la Tirania, vaig esbossar una anàlisi històrica sobre els orígens del trumpisme. El que mirava d’explicar-hi era que, contràriament a l’argument apuntat per aquest il·lustre especialista en els estralls causats pel totalitarisme a l’Europa de l’Est, el trumpisme no és pas un empelt del feixisme europeu, sinó més aviat l’última encarnació històrica del tradicional populisme reaccionari estatunidenc. Resseguint els fils de la història, descobrirem que aquest populisme ultradretà es troba profundament arrelat als pilars fundacionals de la república nord-americana. 

A més a més, Snyder també oferia un petit recull de consells per a sobreviure els quatre anys de mandat del nou president. Ras i curt, el que l’autor li demanava a la seva audiència, encara trasbalsada per la recent derrota electoral de Hillary Clinton, era que es mantingués activa i vigilés els previsibles trets totalitaris de Trump. Tot i que es tracta d’un consell impecable, jo el vaig judicar, tanmateix, de perillosament insuficient. Una part relativament nombrosa de la base republicana, que ja estava mobilitzada des de la revolució del Tea Party de 2010, no és tan sols una massa irracional de supremacistes blancs adeptes a les teories conspiratives, sinó una comunitat que se sent hereva d’aquesta tradició populista i individualista. És la gent que s’escoltava el John Kasich, John McCain, Chris Wallace, o els Never Trumpers que fa només uns mesos van engegar l’anomenat «projecte Lincoln». Per bé que convence’ls és una missió sovint impossible, fa quatre anys vaig adduir que cal adreçar-s’hi i escometre aquesta feixuga tasca de persuasió perquè, mentre que el feixisme europeu és una mena d’ultranacionalisme palingenèsic que a les primeries del segle XX va tractar de revifar un seguit de mites nacionals manufacturats, el populisme nord-americà és un corrent polític que entronca genuïnament amb la fundació de la república. Per això mateix les tradicions populista i liberal es troben, als Estats Units, condemnades a entendre’s. Per descomptat, s’ha de parar esment en els moviments autoritaris de Trump i els seus sequaços, però alhora que vigilem les elits polítiques hem d’avenir-nos a continuar conversant amb la seva base social per tal d’evitar una exclusió mútua que esdevingui en polarització insalvable.

Quatre anys després, Biden ha reeixit a estroncar la infausta presidència de Donald Trump, i la gran bèstia resta, almenys de moment, escapçada. El trumpisme, malgrat això, encara és ben viu. Els demòcrates han pogut apedaçar el partit i assolir més del 50 per cent dels vots, però Donald Trump també ha incrementat el seu suport amb escreix, arreplegant més de setanta milions de vots. Molts de nosaltres desitjàvem una victòria molt més aclaparadora de Biden que hagués garantit la jubilació definitiva de Donald Trump i forçat els republicans a canviar el rumb. Malauradament, el resultat ha estat molt més ajustat del que es pensava, Donald Trump mateix potser romandrà políticament viable el 2024 i ja és gairebé segur que el trumpisme no quedarà relegat a un simple peu de pàgina als futurs llibres d’història, sinó que n’ocuparà un capítol sencer. Com ha comentat Thomas L. Friedman, no s’ha produït cap «onada moral», el trumpisme no ha estat escombrat i «no prou gent ha dit: ja n’hi ha prou».

No només el resultat de les eleccions ha estat una mica decebedor, sinó que, a més a més, palesa l’aprofundiment de l’escletxa que separa les bases sociodemogràfiques d’ambdós partits. Tot i que encara és massa aviat per treure’n conclusions definitives, les dades preliminars suggereixen que les dinàmiques de les eleccions presidencials de 2016 i legislatives de 2018 continuen invariables: per una banda, els republicans han mantingut o incrementat el seu suport a la majoria de comtats i comarques rurals; per una altra, els demòcrates han tingut un èxit rotund als suburbis de classe mitjana-alta als voltants de ciutats com Philadelphia o Atlanta.

Amb tot, alguns resultats poden fer l’efecte que l’escletxa s’està tancant un poc: el suport republicà entre la població no blanca, tradicionalment demòcrata, ha estat el més alt des de 1960. Per un altre costat, els demòcrates han guanyat estats i àrees suburbanes benestants que, trenta anys enrere, semblaven inabastables. Això no obstant, aquests canvis no reflecteixen una minva de la polarització, sinó l’aparició d’un nou clivatge definit pel nivell d’estudis. Per consegüent, a despit dels pronòstics, un bon grapat de congressistes demòcrates moderats que representaven districtes rurals o tradicionalment conservadors han perdut, mentre que candidats republicans que s’han arrapat al trumpisme, com John Cornyn o Lindsey Graham, han tret bons resultats. El partit republicà continuarà sent el partit de Donald Trump, i no sembla probable que les dinàmiques de polarització asimètrica que han paralitzat les institucions i posat tants d’entrebancs a bona governança canviïn a mig termini. 

Comptat i debatut, aquestes eleccions no han estat el rebuig inequívoc i rotund del trumpisme que les forces progressistes anhelaven, perquè el trumpisme rau en una mentalitat profundament arrelada a la història nord-americana que Donald Trump, probablement a la insabuda, ha estat capaç d’embridar. Els demòcrates han pogut arrabassar-li la presidència gràcies a la seva pròpia incompetència i al fet que una petita majoria de la població en rebutja la personalitat. No obstant el perfil moderat de Joe Biden i la crida a posar punt final a «aquesta fosca era de demonització», és evident que els demòcrates no han sabut combinar prou bé les tasques simultànies de mobilització i persuasió que calia fer. Liberals i progressistes estatunidencs han d’afanyar-se a encarar aquest repte, si volen evitar que l’hidra del trumpisme torni a alçar el cap ben aviat.

Si en voleu saber més…

El llibre de Matthew Levendusky argumenta que la polarització política és una conseqüència de les estratègies adoptades per les elits dels partits i explica com republicans i demòcrates s’han acabat identificant amb la dreta i l’esquerra política, respectivament. Per la seva banda, les sociòlogues Theda Skocpol i Vanessa Williamson van fer un excel·lent treball de camp el 2010, obra cabdal per entendre el conservadorisme de l’era post-Obama. Així mateix, John L. Campbell ens ofereix una valuosa anàlisi de les causes estructurals que, des dels anys setanta, han preparat el terreny per a la victòria de Trump el 2016.

Campbell, J. L. (2018). American Discontent. The Rise of Donald Trump. Oxford University Press.

Foreman, S. D., Godwin, M. L., & Wilson, W. C. (Eds.). (2020). The Roads to Congress 2018. American elections in the Trump era. Palgrave Macmillan.

Levendusky, M. (2009). The Partisan Sort. How Liberals Became Democrats and Conservatives Became Republicans. The University of Chicago Press.

Skocpol, T., & Williamson, V. (2012). The Tea Party and the Remaking of Republican Conservatism. Oxford University Press.

Warf, B. (Ed.). (2021). Political Landscapes of Donald Trump. Routledge.

L’assaig de Louis Hartz és un dels grans clàssics de la història del pensament polític estatunidenc. El seu principal argument és que la excepcionalitat dels EUA es basa en la difusió d’una versió conservadora del pensament de John Locke. Trobo molt útil confrontar-lo amb l’obra de Bernard Bailyn, que demostra que les teories conspiratives i la lluita contra l’autoritat van ser l’esca que encengué les flames de la guerra d’independència de les Tretze Colònies. En aquest mateix vessant, els llibres de Richard Hofstadter i Michael Kazin son fonamentals per entendre com el populisme i la creença en conspiracions són trets que abasten tota la història nord-americana.

Bailyn, B. (1967). The Ideological origins of the American Revolution. Harvard University Press.

Hartz, L. (1955). The Liberal tradition in America. An interpretation of American political thought since the Revolution. Harcourt Brace.

Hofstadter, R. (1952). The Paranoid Style in American Politics and Other Essays. New York: Knopf

Kazin, M. (1995). The Populist Persuasion. An American History. Cornell University Press.

Perlstein, R. (2008). Nixonland. The Rise of a President and the Fracturing of America. Simon&Schuster.

 

© Dion Baillargeon i Stroligut

  1. Em permeto parafrasejar el títol del famós assaig «L’hidra de la revolució», de Peter Linebaugh i Markus Rediker.