Anàlisi de l’assaig de Timothy Snyder Sobre la tirania i dels orígens de la victòria de Donald Trump a les eleccions dels Estats Units de 2016 contra Hillary Clinton.
Publicat el 2017 per Edicions Destino amb traducció de Núria Parés Sellarés.
✱ Joe Biden és el nou president dels Estats Units. Llegiu l’anàlisi de la derrota de Trump a L’hidra de la involució: repensant el trumpisme.
Sobre la tirania: els orígens oblidats del trumpisme
El fantasma de les eleccions passades
Malgrat una lleu desacceleració econòmica, els Demòcrates haurien d’haver afrontat les eleccions de 2000 confiant en les seves possibilitats, ja que la popularitat de Bill Clinton, cinc anys de fort creixement i un món majoritàriament en pau els donaven força avantatge per poder mantenir la presidència. Malgrat això, Al Gore va fer una campanya electoral pobra i mediocre, i els Republicans van recuperar la Casa Blanca gràcies a la decisió del Tribunal Suprem sobre el cas Bush vs. Gore. Encara dolguts per aquesta derrota humiliant, els polítics i intel·lectuals liberals estatunidencs van començar a interessar-se pel ressorgiment del sud evangèlic que va impulsar la candidatura de George W. Bush i van establir una sèrie d’estratègies per aturar l’onada del nou conservadorisme social. Un nou conservadorisme que va permetre a Bush arrasar en els estats del sud (que havien votat dos cops a favor de Bill Clinton amb un marge decisiu), i guanyar la reelecció el 2004 acumulant amb una gran diferència de vots en ciutats mitjanes i àrees rurals d’Ohio i Iowa. És força revelador el resultat ajustat que van obtenir a Wisconsin, Michigan i Pennsilvània, els estats que van fer Trump president.
Una mirada ràpida als llibres escrits durant el mandat de Bush evidencia les velles i profundes esquerdes de la coalició demòcrata que turmentarien Hillary Clinton i que van pavimentar el camí de Trump a la presidència. A What’s the matter with Kansas (2004), Thomas Frank hi va criticar els Nous Demòcrates, i va advertir que el pas dels problemes econòmics als socioculturals estava alineant els treballadors i els blancs ètnics de classe mitjana, i va instar el partit a adoptar una nova forma de populisme financer per caçar-ne el vot. En aquest sentit, el periodista Joe Bageant, autoanomenat redneck liberal, va oferir en l’emocionant best-seller Deer Hunting with Jesus (2007) una explicació crua i anecdòtica, però convincent, de per què els pobres blancs rurals havien abandonat multitudinàriament els demòcrates.
Tanmateix, la tesi més exitosa va ser l’exposada per John Judis i Ruy Teixeira a The emergent Democratic majority (2002), una tesi que després de ser aparentment ratificada per la victòria de Barack Obama el 2008, va establir l’estratègia bàsica del Partit Demòcrata per als següents tres o quatre cicles electorals. Se suposava que els canvis imparables en la composició demogràfica del país havien de garantir un avantatge als progressistes, ja que el nombre cada cop major de minories no blanques enfortiria els demòcrates tot compensant la pèrdua de suport entre els blancs de classe treballadora. Aquesta visió tranquil·litzadora sobre el destí demogràfic de la nació va reforçar la confiança dels demòcrates i va dur els equips de govern del partit a minimitzar el suport que tenien entre els blancs i a menystenir el realineament massiu de votants que va arribar al màxim a tombants de segle amb la nociva polarització política que en va resultar. Si els demòcrates podien obtenir una porció major de l’electorat (o encara millor, un tall més gros del pastís demogràfic), ¿per què s’havien de preocupar a fer-se més preguntes sobre la governança i la cohesió social?
A Sobre la tirania, Timothy Snyder hi reivindica el paper dels esdeveniments passats com un avís, com un conte moral. Repeteix incessant la idea que la història és inequívoca en el desemmascarament de Donald Trump com un tirà potencial que amenaça de destruir la democràcia americana. El llibre, en essència, insisteix en la convicció de Snyder que Trump vol seguir el camí de Hitler i Putin cap a l’autoritarisme. Al lector, però, se li demana que actuï davant d’aquest fet terrible amb urgència, com si el fenomen Trump hagués sorgit d’un dia per l’altre. No es fa cap menció als esdeveniments immediatament anteriors. Una omissió que només fa que s’obviïn les causes històriques del fracàs demòcrata per derrotar de manera decisiva un populista indigne, sense embuts, com Donald Trump, sinó que també oculta el fet ja prou conegut que la mateixa naturalesa de la democràcia dels EUA s’ha debatut sempre entre un liberalisme cosmopolita inclusiu i il·lustrat (representat per Judis i Teixeira) i la tradició populista, radical i republicana (en gran part arrelada en la visió de Frank i Bageant). I això és només un petit exemple d’una gran bibliografia que reflecteix aquest caràcter dual però que Snyder ni tan sols reconeix. Per un llibre que tracta les virtuts de la història amb tota la perspicàcia acadèmica de Snyder, Sobre la tirania esdevé un assaig estranyament ahistòric on Trump es presenta com un retrocés sobtat i desconcertant als anys trenta que amb prou feines és explicat a través d’unes referències bibliogràfiques gairebé inexistents. Com podem lluitar contra allò que no coneixem?
Populisme i paranoia: el costat fosc de la tradició jeffersoniana
Tot plegat no vol dir que no hi hagi res a elogiar, en el llibre de Snyder. Com a historiador especialitzat en l’Europa del segle XX, Timothy Snyder aprofita els exemples per il·lustrar el que indubtablement equival a un curs intensiu de democràcia elemental. Al llarg de vint fragments breus d’història i filosofia política l’autor aconsegueix aplegar una mena de guia de supervivència pràctica per a l’era Trump. Això no obstant, els que esperen un assaig ben pensat o un llibre d’història a la manera del seu cèlebre Bloodlands (2010) poden sentir-se decebuts. Per descomptat, l’essència filosòfica i ideològica del treball de Snyder és una defensa competent de la racionalitat individual com a requisit previ per a la democràcia, la llibertat i la dignitat humanes. És, de fet, una posició estretament lligada a la denúncia de totes les doctrines polítiques autoritàries, antiliberals i inhumanes, que en el segle ja va ser més ben encarnada en les obres de Victor Klemperer i Hannah Arendt.
Klemperer i Arendt van descriure els processos pels quals els règims totalitaris cerquen el poder absolut soscavant la capacitat humana de pensar. Això s’aconsegueix principalment a través de la rarefacció gradual del llenguatge (Klemperer) i de la vida política (Arendt). La millor contribució de Snyder és relacionar conceptes abstractes com la banalitat del mal d’Arendt a un pla immediat d’acció: ser el més independent possible, involucrar-se en la vida pública, esforçar-se sempre a descobrir la veritat, llegir llibres, rebutjar el conformisme, i ser fidel als teus principis i a l’ètica professional. En primer lloc, no et deixis endur per la retòrica oficial i estigues alerta si s’invoquen l’emergència nacional o l’estat d’excepció.
Tot això sona tranquil·litzadorament jeffersonià, però el republicanisme jeffersonià és una bèstia de dues cares: per una banda, anima la ciutadania responsable a preservar la llibertat contra la insaciable set de poder del govern; per l’altra, també va ser la inspiració dels assistents a les trobades del Tea Party el 2010 en què van protestar contra Obama i van cantar la coneguda citació de Thomas Jefferson «L’arbre de la llibertat ha de ser renovat de tant en tant amb la sang dels patriotes i dels tirans». La mateixa gent que va votar unànimement Donald Trump sis anys després. Per entendre aquesta paradoxa desconcertant hem de donar un cop d’ull a allò que Snyder no ha inclòs a Sobre la tirania.
Per molt útil que sigui per evitar que l’aparell polític posi un perillós pilot automàtic que podria degradar la democràcia liderada per un cap d’estat tan imprudent com Donald Trump, aquest mateix enfocament republicà i jeffersonià a la política que nodreix el concepte de Hannah Arendt de la vita activa i l’aproximació de Snyder a la tirania, també és un principi fonamental d’una branca de la política antiliberal americana que l’historiador ha decidit ignorar: allò que Richard Hofstadter va anomenar l‘estil paranoic de la política americana. En el seu famós assaig de 1963, Hofstadter va exposar que aquesta branca de la dreta nord-americana no era filla del feixisme europeu (l’única insinuació que Snyder, amb prou feines, s’absté de fer explícita), sinó que era més aviat un subproducte de la mateixa història dels Estats Units. Va descriure amb meticulositat els trets característics de la interpretació paranoica de la història: primer, una por irracional de la catàstrofe imminent causada per les grans conspiracions que es preparen en els més alts nivells del govern. En segon lloc, una difamació completa de l’enemic, amb qui no es pot concebre d’arribar-hi a cap tracte ni acord. I, per últim, un procediment minuciós de racionalització de grans quantitats d’informació (normalment proves circumstancials o manufacturades) i de factoides, tot amagant i disfressant les omissions i llacunes d’aquest procés tan qüestionable.
Hofstadter continua llavors definint la llarga història d’aquesta actitud política paranoica que abraça tota l’existència de la República. El segle XIX va ser testimoni de l’auge i la caiguda dels moviments antimaçònic i anticatòlic. La introducció de l’impost sobre la renda el 1913 va ser considerada l’arrel de tot mal. I, per descomptat, l’inici de la Guerra Freda amb el Maccarthisme, el moviment contra la fluoració de l’aigua municipal (un precursor del moviment antivacunes modern) i les afirmacions escandaloses de la John Birch Society el 1950 afirmant que Eisenhower era un agent de la conspiració comunista. I aquesta ratxa paranoica encara és viva i forta. The New World Order (1991) de Pat Roberson prefigurà el moviment de milícies dels anys noranta que va conduir Timothy McVeigh a posar una bomba a l’edifici federal d’Oklahoma City el 1995.
Després de romandre latent durant uns anys, la paranoia de la dreta va florir durant l’era Obama: Dick Morris, un ressentit exassessor de Bill Clinton, va ser l’autor d’una sèrie interminable de llibres paranoides com Revolt! How to defeat Obama and repeal his socialist programs (2011), Here com the Black Helicopters (2012) o Power Grab: Obama’s dangerous plan for a one–party nation (2014). L’antic president de la Cambra de Representants Newt Gingrich tampoc no se’n va estar de criticar l’administració Obama a To save America: stopping Obama’s secular-socialist machine (2010). I no oblidem un dels títols més sincers d’aquesta llista: Demonic: How the liberal mob is endangering America (2011). Evidentment, cap dels autors no és a l’alçada de l’erudició i del prestigi acadèmic de l’autor de Sobre la tirania, però són l’encarnació moderna d’una tradició tan americana com el pastís de poma que, incomprensiblement, Timothy Snyder va decidir d’obviar: la caricaturització d’un president amb ínfules monàrquiques disposat a trepitjar els seus enemics i a buidar les institucions més elementals. Una tradició que es remunta a la brutal campanya presidencial del 1800 entre Thomas Jefferson i John Adams. Fins i tot en la investigació dels vincles de Trump amb Rússia ressonen les acusacions de francofília que s’havien adreçat al partit jeffersonià.
Potser influenciat per la definició de Hannah Arendt de l’esfera pública i per les seves idees sobre el paper de la biografia personal en la vida política, la recepta de Snyder per evitar aquest subproducte de la política jeffersoniana no sorprèn: el compromís personal, el contacte cara a cara.1La confiança de Snyder en la política jeffersoniana sembla trair la influència de The Human Condition (1958) de Hannah Arendt. L’assumpció que fa Snyder que el nazisme i el comunisme dels anys trenta i quaranta tenien en comú el rebuig del liberalisme és una tesi exposada per Brzezinksi i Friedman a Totalitarian Dictatorship and Autocracy (1956). Considerats neoliberals pel seu revisionisme crític, van descriure els sis trets característics de la dictadura totalitària que semblen surar en el pensament de Timothy Snyder. Evita internet tant com puguis. Coneix gent de carn i os. Snyder és contundent en el seu judici: la postveritat és prefeixisme, i la fortor dels enganys i de les fake news prové principalment de les xarxes socials i de mitjans de comunicació propagandístics com Infowars. Amb tot, tenint en compte la notable i ambiciosa anàlisi del moviment del Tea Party feta per Theda Skocpol i Vanessa Williamson a The Tea Party and the Remaking of Republican conservatism (2011), seria un error lamentable entendre el conservadorisme modern com a mera extensió dels blogs d’alt-right, canals de YouTube i talk-shows.
Quan Skocpol i Williamson van dur a terme la recerca, no van descobrir un grup de fanàtics desorganitzats sinó un moviment social vibrant i racionalment organitzat que interactuava saludablement amb la comunitat i que es venia com el pilar de la veritable democràcia. Creien fermament que el seu moviment era de la importància més gran per protegir i defensar les llibertats constitucionals en un sentit genuïnament jeffersonià. D’altra banda, la coalició reaccionària que va arrasar a les eleccions de mig mandat de 2010 va ser el primer senyal d’un acostament creixent entre el conservadorisme oficial representat pel Partit Republicà, evangelista i favorable a l’establishment, i una nova onada de populisme antiestablishment. No és casualitat que la classificació del Tea Party escrita amb tanta celeritat per Skocpol i Williamson el 2010 reflecteixi amb prou feines l’estructura interna del conservadorisme que estudiosos com Clinton Rossiter o Russell A. Kirk ja havien assenyalat els anys cinquanta. En altres paraules, la coalició que va elegir Trump no era de cap manera aliena a la tradició americana, i Timothy Snyder no podia demanar una ciutadania més compromesa, responsable i atenta. Una ciutadania fermament arrelada en la tradició conservadora americana. I, malgrat tot, es van unir i van elegir Trump a la Casa Blanca.2Tot i parlar de la infidelitat del vot entre partits, cal fer notar que, a les eleccions de 2016, els partits van mantenir bona part del seu electorat. Segons les enquestes a peu d’urna, el 90 per cent dels republicans i el 89 per cent dels demòcrates van votar el candidat del seu partit.
Fora igualment equivocat assumir que les actituds populistes i paranoiques més absurdes són únicament reaccionàries o de dretes. Fa uns anys, els estrets marges que van decidir les eleccions presidencials de 2000 i 2004 a Florida i Ohio van comportar inevitables acusacions de frau. A l’excel·lent Nixon’s shadow. The history of an image (2004) David Greenberg també ens recorda l’abassegadora atmosfera conspirativa que també va planar les presidències de Johnson i Nixon molt abans que Daniel Ellsberg fes sortir a la llum els documents del Pentàgon o el Watergate. A mitjan 70 l’esquerra alternativa rumorejava que Nixon estava preparant agents encoberts per instigar un foc del Reichstag Americà per tal de declarar l’emergència nacional, cancel·lar les eleccions de 1972 i revocar la Carta de drets.3Aquesta història sobre la cancel·lació de les eleccions de 1970 va estar prou extexsa i, segons Greenberg, va aparèixer per primer cop el 5 d’abril de 1970 al Portland Oregonian i va ser ràpidament recollida per publicacions alternatives com Los Angeles Free Press i l’Scanlan’s Monthly. Fins i tot se’n van fer ressò The Nation i la premsa diària. John Dean, que havia estat conseller de la Casa Blanca, va afegir més llenya al foc amb les revelacions fetes a Blind Ambition (1976) on explicava que l’administració Nixon havia intentat (sense èxit) de perpetrar un pla massiu de vigilància (l’anomenat Houston plan) per espiar els moviments d’esquerra antiguerra. Inferir a partir d’això que Nixon pretenia fer dels Estats Units un estat autoritari és el típic acte de fe que trobem en l’estil paranoic definit per Hofstadter. Els radicals van mantenir, des de l’inici de la presidència de Nixon, que el seu programa de llei i ordre traïa les seves tendències autoritàries i no van dubtar a comparar el govern dels EUA amb el Tercer Reich. Nixon, per descomptat, era sovint caricaturitzat com un Hitler modern. Fins i tot els mitjans més reputats com The Nation o The New York Times no van trigar a cedir a aquest Zeitgeist conspiratiu i van publicar articles que advertien sobre “una dictadura presencial” i van explicar com Nixon s’estava convertint en un rei americà que calia fer fora per al bé de la república. Quan semblava que els delictes del president confirmarien aquests temors, va sonar l’alarma entre articles progressistes i funcionaris del govern sobre un possible cop d’estat que permetria a Nixon suspendre la Constitució i aferrar-se al poder.
No es pot negar que Nixon va ser un polític oportunista, ressentit i divisiu que va jugar amb les pitjors pors i instints dels americans, però per molt imprudent i extravagant que fos la tapadora del cas Watergate, les acusacions dictatorials semblen ara, en una anàlisi seriosa, tan exagerades, injustificades i innecessàriament abrasives com les acusacions contra John Adams el 1800.
El populisme i la paranoia són elements genuïns i fins i tot legítims de la vida política americana i es poden trobar en molts moments de la història estenent-se a tot l’espectre ideològic. Hi ha, és clar, una retroalimentació significativa entre ells. A l’influent The Populist Persuasion (1995), Michael Kazin va traçar-hi una genealogia completa del moviment populista als Estats Units. Va de les revoltes agrícoles i el moviment de lliure encunyació de la moneda de plata de final del segle XIX4Cal assenyalar que aquestes circumstàncies, ara oblidades, van donar forma a la política americana durant prop de cinquanta anys i van impulsar les tres candidatures de William J. Bryan que, al seu torn, van prefigurar els esclats paranoics del pare Coughlin contra la podridura del fastigós capitalisme modern del 1930. Un recordatori contundent de com els nostres petits problemes s’esvaeixen mentre que les línies mestres del pensament polític poden persistir durant segles. fins al ressorgiment de la Nova Esquerra dels seixanta i el moviment antiglobalització dels noranta. Douglas S. Schoen s’ha basat recentment en el treball de Kazin per exposar com, efectivament, Nixon va servir per capturar el moviment capitalista i canalitzar-lo cap a objectius conservadors, posant d’aquesta manera les bases de la subsegüent revolució de Reagan.5A Americal Maelstrom: 1968 and the politics of division (2016), Schoen ofereix el relat més complet de les eleccions de 1969, que ell considera com una conjuntura fonamental en el sorgiment d’aquesta “majoria silenciosa” que va retornar els Republicans a l’esfera pública. Nogensmenys, és a The Nixon effect. How Richard Nixon’s presidency fundamentally changed American politics (2016) on va formular una teoria convincent i completa de com la dreta va acabar dominant el centre polític dels EUA. Ara podríem citar The Second Coming de Yeats (i caure en el clixé).
Cal afegir que els canvis demogràfics profunds a llarg termini també van tenir força a veure en el ressorgiment del moviment conservador de base. Com va assenyalar Lisa McGirr a Suburban Warriors: the origins of the New American Right (2001), la pròspera nova classe mitjana-alta va poblar massivament els enclavaments suburbans de l’anomenat Sunbelt estatunidenc va plantar la llavor del futur Partit Republicà market-friendly de Jack Kemp, Pat Buchanan i William F. Buckley. Va ser també la llavor del reaganisme als anys seixanta, així com el Tea Party va preparar el terreny a Trump. Un cop més, hi ha moltes proves que Trump no és el suposat feixista dibuixat per Timothy Snyder sinó, més aviat, el producte més descarat, desvergonyit, genuí i rotund de la tradició antiliberal americana des d’Andrew Jackson.
Sobreviure a Trump
No hi ha dubte que Trump és un dels presidents més perillosos de la història dels Estats Units. La seva ignorància, la seva imprudència megalòmana, el seu egoisme i les seves manies persecutòries són insuperables. I Snyder aconsegueix advertir-nos. Ara, ho fa per les raons equivocades. La primera lliçó que hauríem d’aprendre dels llibres de Greenberg és que la paranoia de Nixon i de l’esquerra no sols es retroalimentaven, sinó que també van perjudicar la democràcia. La segona lliçó és que els EUA no tracten amb un enemic extern, sinó amb les seves pròpies contradiccions innates. Sí, Trump va quedar segon, però va obtenir gairebé 63 milions de vots el 2016, i d’aquesta manera va esdevenir el candidat republicà més votat de la història. Vincular-lo a amenaces que, en aparença, no estan relacionades amb la història americana no sembla la millor manera d’apel·lar els seus seguidors per poder entendre’n les motivacions. L’amenaça més gran a la democràcia no prové dels instints tirànics d’un individu sinó del procés de deshumanització que ocorre quan deixem de parlar els uns amb els altres.
És per això que la recomanació que fa Snyder de The Plot Agains America de Philip Roth, sumat al descart de tota la tradició antiliberal americana, pot semblar una mescla explosiva que pretén encendre els pitjors instints en el seu públic progressista i que faria poc servei a la causa de protegir la democràcia. Potser ens hauríem de preguntar si el moviment de resistència contra Trump podria perpetuar una espiral polaritzant imparable que es retroalimenta. Una màquina polaritzadora infernal posada en marxa no per Trump ni per les elits feixistes, sinó per una tradició no liberal genuïnament americana. L’única manera de frustrar-ho pot semblar poca cosa: cal atenuar els esclats d’indignació, el cofoisme, els excessos i l’autoconvenciment, i escoltar. De tota manera, potser amb raó, molts progressistes devots podrien dir que així es perdria sense haver oposat resistència.
Michelle Obama tenia l’única resposta raonable a aquest tipus de situació: When they go low, we go high. La paranoia ha de ser acarada amb seny. El fanatisme ha de ser confrontat amb una discussió oberta i sincera. No s’ha d’assumir que els nostres principis, creences i idees són obvis, que no necessiten ser explicats. S’ha de posar tot en dubte, però, sobretot, has de dubtar de tu mateix. No deixis mai per impossibles els teus oponents i, encara menys, un segment sencer de la població. S’ha de tenir una ment oberta. I, el més important, no ens podem deixar arrossegar pel concurs de saber qui crida més fort. No hem d’acceptar que les mentides, les distorsions i les accions escandaloses de Trump puguin justificar una resposta igualment absurda. La democràcia no consisteix a tenir la raó: consisteix a ser just. Els demòcrates radicals i moderats, tots dos van cometre aquests errors i això, probablement, els va suposar perdre les eleccions de 2016. Cal lluitar per les bones causes, però si no tot surt com esperem, no hem de desistir. La política és cíclica i, a llarg termini, la història no té guanyadors ni perdedors. Sols hi ha un teixit continu fet de patrons regulars de canvi i continuïtat.
© Dion Baillargeon i Stroligut
- 1La confiança de Snyder en la política jeffersoniana sembla trair la influència de The Human Condition (1958) de Hannah Arendt. L’assumpció que fa Snyder que el nazisme i el comunisme dels anys trenta i quaranta tenien en comú el rebuig del liberalisme és una tesi exposada per Brzezinksi i Friedman a Totalitarian Dictatorship and Autocracy (1956). Considerats neoliberals pel seu revisionisme crític, van descriure els sis trets característics de la dictadura totalitària que semblen surar en el pensament de Timothy Snyder.
- 2Tot i parlar de la infidelitat del vot entre partits, cal fer notar que, a les eleccions de 2016, els partits van mantenir bona part del seu electorat. Segons les enquestes a peu d’urna, el 90 per cent dels republicans i el 89 per cent dels demòcrates van votar el candidat del seu partit.
- 3Aquesta història sobre la cancel·lació de les eleccions de 1970 va estar prou extexsa i, segons Greenberg, va aparèixer per primer cop el 5 d’abril de 1970 al Portland Oregonian i va ser ràpidament recollida per publicacions alternatives com Los Angeles Free Press i l’Scanlan’s Monthly. Fins i tot se’n van fer ressò The Nation i la premsa diària. John Dean, que havia estat conseller de la Casa Blanca, va afegir més llenya al foc amb les revelacions fetes a Blind Ambition (1976) on explicava que l’administració Nixon havia intentat (sense èxit) de perpetrar un pla massiu de vigilància (l’anomenat Houston plan) per espiar els moviments d’esquerra antiguerra. Inferir a partir d’això que Nixon pretenia fer dels Estats Units un estat autoritari és el típic acte de fe que trobem en l’estil paranoic definit per Hofstadter.
- 4Cal assenyalar que aquestes circumstàncies, ara oblidades, van donar forma a la política americana durant prop de cinquanta anys i van impulsar les tres candidatures de William J. Bryan que, al seu torn, van prefigurar els esclats paranoics del pare Coughlin contra la podridura del fastigós capitalisme modern del 1930. Un recordatori contundent de com els nostres petits problemes s’esvaeixen mentre que les línies mestres del pensament polític poden persistir durant segles.
- 5A Americal Maelstrom: 1968 and the politics of division (2016), Schoen ofereix el relat més complet de les eleccions de 1969, que ell considera com una conjuntura fonamental en el sorgiment d’aquesta “majoria silenciosa” que va retornar els Republicans a l’esfera pública. Nogensmenys, és a The Nixon effect. How Richard Nixon’s presidency fundamentally changed American politics (2016) on va formular una teoria convincent i completa de com la dreta va acabar dominant el centre polític dels EUA. Ara podríem citar The Second Coming de Yeats (i caure en el clixé).
