El llibre de l'hospitalitat

El llibre de l’hospitalitat és l’obra pòstuma d’Edmond Jabès, un dels poetes francesos més importants de la segona meitat del segle XX.

Fins ara inèdit en català, l’Editorial Flâneur el publica en traducció de David Cuscó i Escudero. Llegiu-ne el fragment L’hospitalitat nòmada.

////Més de Flâneur a Stroligut

El llibre de l’hospitalitat

L’hospitalitat nòmada

—Me’n recordo. Fa temps, d’això. Al desert del Sinaí. Estàvem junts.
Tu i jo.

—Més de mig segle s’ha escolat, després.

—Acabàvem de travessar el canal de Suez i estàvem eufòrics. Teníem dos mesos, davant nostre, per visitar Palestina, Síria i el Líban; per recórrer aquests països, de cap a cap; abordar-los, alhora, com un llibre molt antic i molt recent.
Països escrits i indefinidament reescrits amb llurs propis mots. Pàgines perdudes i retrobades.

—El teu cotxe era nou. Un cabriolé gris de marca americana.
L’interior estava entapissat de cuir blau.

—Anàvem ben equipats: cinc termos de te glaçat, diverses llaunes de conserva, un vell bidó de metall ple d’aigua que guardàvem, en reserva, al maleter, amb un tauló de fusta i alguns metres de tela metàl·lica. L’aigua, per si el motor del cotxe s’escalfava massa —feia més de cinquanta graus a l’ombra—, el tauló de fusta i la tela metàl·lica, en cas que embarranquéssim.
Ens havien previngut. La pista vaga que seguíem no era sempre visible. Ens arriscàvem d’encallar-nos a la sorra en qualsevol moment.

—El cel i la sorra se’ns apareixien com les dues dimensions de l’infinit.
Rodàvem a marxa lenta, fins que ens vam trobar de cara amb una duna que el vent violent del vespre havia erigit, gra a gra, al llarg de tota l’amplada de la pista.

—Una duna que devia fer almenys dos metres d’altura.

—Havíem de vorejar-la, tant sí com no. Em vaig equivocar en la maniobra. De seguida, el cotxe va bolcar.

—Me’n recordo. El sol ens travessava la pell.
Ens vam llançar cap al maleter i la nostra decepció fou total quan ens vam adonar que el camí pedregós i ple de sotracs que havíem agafat —hi havia cap alternativa?— s’havia encarregat, fàcilment, dels nostres termos. Estaven, tots cinc, trencats.

—Vam beure, sense aconseguir de tranquil·litzar-nos —i és comprensible— l’aigua tèrbola, grogosa, amb regust d’oli coagulat que hi havia dins el recipient.

—Sobretot, no ens exposem al dia. Cal esperar.
El cel tenia la transparència del vidre que una àguila altiva semblava que volgués ratllar amb les urpes i després esmicolar sense misericòrdia. A la nit, hauríem vist els bocins de vidre metamorfosejant-se en diamants: «…com llunes nanes», deies.
Però no. L’àguila, manifestament, ens menystenia.

—La nit era fresca. Quin contrast. Esguardàvem l’horitzó, atents al més mínim soroll.
Una caravana, que es dirigís a Suez, segur que ens descobriria i ens vindria a socórrer.

—Me’n recordo. Vam esperar, en va. Trenta-sis hores o més. Tu vas dir, aleshores: «Ens cal tornar enrere, refer, a l’inrevés, el mateix camí».
Estava poc disposat a acompanyar-te. Aquella llarga marxa m’aterria. Al cap i a la fi, no estava pas tan malament on era. Per moments, fins i tot em sentia bé. Tenia la sensació d’entrar, de mica en mica, en la mort. Lentament, sense adonar-me’n del tot. A penes conscient.

—Em vas preocupar.

—No vas tardar a convèncer-me.

—Tu creus que t’hauria abandonat a la teva sort?
Quan el sol es va pondre, vam reprendre la ruta.
A bon pas.
Vam sentir cridar, de lluny, els milans rogencs. Els vam seguir en el seu vol i en la seva fugida precipitada. Al voltant, uns voltors furgaven l’espai, encoratjats —s’hauria dit— per una hiena solitària, el crit de la qual, la primera vegada, ens va sobresaltar. Era ben a prop nostre i no ens n’havíem adonat.

—Me’n recordo.
La pista que dòcilment seguíem ens calmava.
No ens podíem perdre.

—Cap a mitjanit, una veu, greu, potent, sorgida del fons de la nit, ens va deixar clavats. Un nòmada ens barrava, ara, el pas. Un fantasma.
Ens va caldre un cert temps, per convèncer-nos que era viu.

—L’home ens va preguntar amb interès. Volia saber on anàvem. Li vam explicar la nostra desventura. Va reflexionar i després, tot d’un plegat, ens va dir: «Vinc amb vosaltres. Agafarem dreceres. Arribarem a El Shatt abans de l’alba». I va afegir, potser per fer-nos sentir bé: «Oi que sou els meus hostes?».

—Vam passar davant el seu campament, que es trobava més enllà de la pista. Trepitjàvem el seu territori. Aquí, ell era, pertot, a casa seva. Es considerava, d’alguna manera, responsable de nosaltres, encara que, en aquest cas, no es podia tractar de responsabilitat sinó, més aviat, d’una idea de l’hospitalitat particular dels nadius del desert. El qui, inopinadament, se us presenta té, sempre, el seu lloc reservat sota la tenda. És l’enviat de Déu.

—A l’alba, com estava previst, vam arribar a la nostra destinació. No sabíem gaire com demostrar-li el nostre reconeixement.
Li vas oferir uns quants diners que va refusar, ofès.
La teva malaptesa era, als seus ulls, tan enorme que tan sols podia ser innocent. Ens va allargar, somrient, la mà i s’eclipsà.

—Dos dies més tard, en un cotxe de l’exèrcit, conduït per un soldat jove i posat a la nostra disposició per l’estat major, trobant-nos, de nou, davant el seu campament, vam demanar al nostre xofer que s’aturés. El temps de saludar un amic.

A Suez, havíem comprat, per a ell, un odre ple d’aigua potable i alguns retalls de teixits de tela bigarrada per a la seva família.
Ens va veure de seguida i se’ns dirigí per convidar-nos a beure una tassa de te.
Per què va fer veure que no ens reconeixia?
Aquesta actitud ens va semblar anormal, gairebé ens va contrariar.
Quin error! No havíem, evidentment, reflexionat prou sobre el que era l’hospitalitat dels beduïns.
Si el nostre hoste ens havia rebut, fent veure que ens ignorava, era per demostrar que continuàvem sent, l’un i l’altre, als seus ulls, els anònims viatgers que, en nom de l’hospitalitat ancestral de la seva tribu, calia honorar com a tals, ja que, altrament, la nostra visita improvisada hauria, ràpidament, passat per una retrobada efímera.