llum de febrer elizabeth strout català traducció esther tallada edicions 1984 olive kitteridge

Llum de febrer – Elizabeth Strout

De nou, l’Olive. Edicions de 1984 ha publicat Llum de febrer d’Elizabeth Strout, segona part d’Olive Kitteridge, novel·la guanyadora del Premi Pulitzer de 2009.

A Stroligut podeu llegir un fragment de l’última novel·la de Strout amb què torna a Brunswick, a Maine, per explicar-nos un altre bocí de vida de l’eixuta Olive Kitteridge. La traducció al català és d’Esther Tallada.

» Més d’Edicions de 1984 a Stroligut.

llum de febrer olive kitteridge elizabeth strout català traducció edicions 1984 novel·la

LLUM DE FEBRER

Donant-hi voltes, es va obligar el pensament a tornar a la Betsy. I llavors va fer memòria d’una cosa… Que curiós que allò li vingués al cap precisament ara. Quan el van operar, molts anys enrere, per extirpar-li la vesícula, la seva dona es va estar amb ell durant tot el període de reanimació, i, quan es va despertar de l’anestèsia, un pacient que tenia al costat li va dir: «La seva senyora l’ha estat contemplant amb tant d’amor en els ulls que li ben asseguro que m’ha sobtat i tot de veure que se’l mirava amb tanta estimació». En Jack s’ho va creure; aquell comentari l’havia neguitejat una mica, li semblava recordar, i llavors —anys més tard—, durant una discussió, va treure el tema i la Betsy li va dir: «Esperava que et morissis».

 Aquella franquesa el va deixar astorat. «¿Esperaves que em morís?» En el seu record dels fets, li havia fet aquella pregunta obrint els braços en senyal d’estupefacció.

 I ella li havia respost, molt incòmoda: «M’hauria facilitat les coses». Vet-ho aquí. 

Ai, Betsy! Betsy, Betsy, Betsy, ho vam ben engegar a dida… Vam engegar a dida l’oportunitat que teníem. Era incapaç de determinar exactament quan havia sigut, potser perquè en realitat no n’havien tinguda mai cap, d’oportunitat. Al capdavall, ella era ella i ell era ell. La nit de casats se li va entregar, però no a gust i sense reserves, com havia fet els mesos abans. Lògicament, ell no ho havia oblidat mai, allò. I d’ençà d’aquella nit de feia quaranta-tres anys, ella no se li havia tornat a entregar mai sense reserves.

—¿Quant fa que viu a Crosby? 

Això l’hi va preguntar el cambrer.

—Sis anys. —En Jack va traslladar les cames a l’altra banda del tamboret—. Ara fa sis anys que visc a Crosby, a Maine. 

El nano va assentir amb el cap. Va entrar una parella, i es van asseure al final de tot de la barra. Eren joves, i ella duia els cabells llargs tots ben pentinats sobre una espatlla: una dona segura d’ella mateixa. El cambrer s’hi va acostar. 

Ara en Jack va deixar que la ment li tornés a l’Olive Kitteridge. Alta, corpulenta; una dona estranya com hi ha món. Aen Jack li havia agradat força: tenia una mena d’honorabilitat… ¿Era honorabilitat?… Una mena de cosa, tenia. Una viuda que com aquell qui diu —ell ho havia viscut així— li havia salvat la vida. Havien anat a sopar junts unes quantes vegades, a algun concert; ell li havia fet un petó als llavis. Ara, ell mateix se’n riuria a plens pulmons. Als llavis! A l’Olive Kitteridge! Ben bé com fer un petó a una balena revestida de peus de cabra. Un parell d’anys enrere ella havia tingut un net; a en Jack no li havia fet ni fred ni calor, però a ella sí, perquè li van posar Henry en record de l’avi, el marit difunt de l’Olive. En Jack li havia proposat que anés a Nova York a conèixer el patufet, en Henry, i ella li havia dit que… Home, que no en tenia gaire intenció. Ves a saber per què. L’únic que ell en sabia era que la relació amb el fill no era gaire bona. Però és que la relació que tenia ell mateix amb la seva filla tampoc era gaire bona. Vet aquí una cosa que tenien en comú. Recordava que l’Olive li havia explicat, ja de bon principi, que el seu pare s’havia suïcidat quan ella tenia trenta anys. Es va clavar un tret a la cuina. Ves que aquell fet no tingués alguna cosa a veure amb el caràcter d’ella; segur que sí. I, aleshores, un dia al matí el va anar a veure i es va estirar a la vora d’ell en el llit de l’habitació de convidats. Renoi, quin alleujament per a ell. Alleujament és el que li va inundar el cos sencer quan va notar que ella li posava el cap sobre el pit. «Queda’t», li va demanar finalment, però ella es va aixecar i va dir que havia de tornar-se’n a casa. «M’agradaria que et quedessis», va insistir, però ella se’n va anar. I no va tornar mai més. Quan ell va intentar fer-li un truc, ella no va agafar mai el telèfon.

 Després se la va trobar només una vegada a la botiga del poble…, uns quants dies després que ella s’hagués estirat al seu costat; era el dia que ell portava la garrafa de whisky a la mà.

—Olive! —va exclamar. Però ella estava tota atabalada: el seu fill, aquell que s’estava a Nova York, esperava un segon fill d’un moment a l’altre.
—Em pensava que n’acabava de tenir un, de fill —va fer en Jack. 

Doncs, fixa’t tu, es veu que ella tornava a estar prenyada i no n’hi havien dit res fins llavors! L’Olive tenia un net; quina necessitat tenien de fer més canalla, quan precisament la dona ja n’havia aportat dos d’abans al matrimoni. L’Olive ho devia repetir pel cap baix tres vegades, allò. En Jack li va fer un truc l’endemà, i el telèfon va trucar i vinga trucar, de la qual cosa va deduir que tenia el contestador apagat. ¿Podia ser? Amb l’Olive podia ser qualsevol cosa. Va donar per fet que a última hora se n’havia anat a Nova York a veure el net, perquè quan li va trucar l’endemà, tampoc li va agafar el telèfon. Li va enviar un correu amb només «?????» escrit en el quadre de l’assumpte. Aquell correu tampoc l’hi va respondre. Ara ja feia més de tres setmanes, de tot allò.

El cambrer tornava a ser al davant d’en Jack, preparant les begudes d’aquella parella. En Jack va dir: 

—¿I vostè? ¿Que és nascut per aquí?
—Nop —va fer el nano—. Jo vaig créixer a la rodalia de Boston. Ara soc a Portland per la meva xicota, que viu aquí.

Va fer una mica de cop de cap per enretirar-se aquells cabells foscos de davant dels ulls. 

En Jack va fer que sí amb el cap i es va beure el whisky. 

—La meva dona i jo vam viure molts anys a Cambridge —va explicar en Jack—, i encabat ens vam traslladar aquí. 

Hauria jurat que havia vist alguna cosa a la cara del cambrer, una rialleta condescendent, abans de girar-se per anar a servir les begudes a la parella. Quan va tornar, el nano va dir a en Jack:

—¿Què, un home de Harvard, doncs? O sigui que vostè era un d’aquells de Harvard. Va treure una cistella de copes netes de sota la barra i va començar a col·locar-les —penjant-les de cap per avall— al suport de sobre la barra. 
—Hi netejava els vàters —va dir en Jack.

I el molt curt de gambals se’l va mirar de cop i volta, com si necessités esbrinar si li feia broma o no. 

—No. No hi netejava vàters. Hi feia de mestre.
—Fantàstic. ¿ Ies va voler jubilar aquí dalt? 

En Jack no s’hauria volgut jubilar mai.

—¿Què li dec? —va preguntar. 

Durant el camí de tornada, va pensar en l’Schroeder; quin coi d’imbècil, aquell, també; quina merda de degà que era! Quan l’Elaine el va denunciar, quan, de fet, el va denunciar adduint assetjament sexual com a motiu pel qual no li havien concedit la titularitat de la plaça, l’Schroeder es va convertir en un home terrible. Tancat i sorrut, ni tan sols amb en Jack volia parlar. Està en mans dels advocats, deia. I a en Jack li van donar un permís de recerca. Tres anys, van trigar a resoldre aquell assumpte, tres anys fins que l’Elaine va aconseguir el tou de bitllets que en volia treure, i llavors en Jack i la Betsy ja s’havien traslladat a Maine. En Jack s’havia jubilat. Van anar a Maine perquè a la Betsy li feia il·lusió… Volia marxar lluny, i a fe de Déu que se’n va sortir. Crosby era un poblet de costa molt bonic que ella havia trobat fent cerques per Internet, i era tan lluny com es podia arribar, i això que en realitat només era a unes quantes hores remuntant la costa est. Es van instal·lar al poble sense conèixer-hi absolutament ningú. Però la Betsy hi va fer amistats; era així, la Betsy. 

Pari, pari el cotxe. 

Arrambi’s al voral i pari el cotxe. 

Aquestes paraules van sonar diverses vegades abans que en Jack hi parés atenció; van sonar a través d’un megàfon, i aquella nova qualitat del so, diferent de la remor sorda dels neumàtics sobre l’asfalt, va deixar en Jack desconcertat, i encabat va quedar de pedra en veure els flaixos blaus del cotxe de policia just darrere seu. Arrambi’s al voral i pari el cotxe.

© de l’edició, Edicions de 1984
© de la traducció, Esther Tallada