la tragèdia de cal pere llarg enric casasses eduard girbal jaume pròleg edicions de 1984

El món real s’ha localitzat a Oratjol de la Serra – Enric Casasses

El món real s’ha localitzat a Oratjol de la Serra és el pròleg d’Enric Casasses que acompanya la seva edició (i reedició) de La tragèdia de cal Pere Llarg, novel·la d’Eduard Girbal Jaume publicada per Edicions de 1984.

També podeu llegir un tastes de La reencarnació de la matèria recull de la narrativa més o menys breu de Girbal Jaume editada per Agnès Prats.

oratjol de la serra cal tragèdia de cal pere llarg edicions de 1984 eduard girbal jaume pròleg enric casasses

—una visió meva—

En un cert poble petit i arraconat de la muntanya catalana, cap a l’any mil nou-cents pocs hi havia de sobte dues realitats, la de sempre, viva, multiforme, inabastable, i que avui ha desaparegut, i la que ens mostra el llibre, que la tenim ara aquí en present davant dels ulls i entre les nostres mans, per bé que coagulada en una forma fixa que, a la seva manera, també es mou, com la vida, o més ben dit com les pel·lícules: perquè la novel·la és un film de llarg metratge que, en fi… que té un final, és sols un tros de la realitat, un seguit d’esdeveniments que comença aquí i acaba a l’última pàgina, a diferència de la vida real de fora del llibre, que no s’acabava mai enlloc, encara que hagi desaparegut. Ha desaparegut però no s’ha acabat. És el nostre passat, diguem. Però el llibre, la novel·la, travessa els murs del temps i ens deixa veure exactament la bellesa i l’esclat del dia i de la nit d’aquells anys en aquelles muntanyes, i uns fets que s’hi produïren, i l’aire que s’hi respirava, amb els ulls del cor i del cervell del Peret de cal Pere Llarg, de tràgic i ridícul destí, i sobretot de la seva dona la Pere Llarga, heroïna de la tragèdia, «una qualsevol, una ximple acabada, una cabra boja, una pollina guita, una rauxosa grollera i desvergonyida, una fatxendera imbècila, una dessabrida estúpida» que els únics personatges que pot arribar a enamorar són els lectors. La solitud de la Pere Llarga, si pot provenir de causes parangonables (relatives a la desídia moral dels homes), va per un camí molt diferent de la de la Mila. En el cas de la Custòdia, que és la jove de cal Pere Llarg i li diuen la Pere Llarga, el destí que la vol xuclar i la por que ella té és d’acabar «pasturant solta pel món com una bèstia que ni serveix ni mossega». És tota una altra mena de solitud. Però per alguna cosa aquest llibre aparegut el 1923 va dedicat en homenatge a Víctor Català, «lleona de les Lletres Catalanes», estampat així en majúscules per Girbal a la primera plana del llibre, que ja hem dit que també és un senyor «film» i, com a tal, encara que la història sigui aparentment d’embolics desamorosos, hi predomina per damunt de tot l’acció.

No agradà gens aleshores als naturals de la regió que el llibre retrata el retrat que en fa el llibre i se’n sentiren ofesos com si els hagués insultats personalment. Ara bé, i això encara es veu millor amb la distància dels anys, la suposada caricatura cridanera poc és cap caricatura sinó i per damunt de tot una obra d’art amb totes les de la llei, un retrat veritable i que s’hi assembla i que a més té la categoria eminentment artística de ser una reverència i barretada sublim, un alt i bell homenatge a un lloc, a unes persones, a una forma de viure i al capdavall a tota una civilització, indubtablement sàvia a desgrat de les greus xacres i febleses que exhibeix, fins a l’extrem que arriba un punt que la vida i la mort humana hi passen sense més transcendència que la d’un vedell que mor al néixer, com a l’onzè capítol. L’enciclopèdia Espasa, a l’entrada Girbal Jaume, que és prou llarga i va amb foto i tot, diu: «El seu realisme corre a l’altura del de Zola, a vegades, i fins el supera i venç en veracitat i cruesa. A La tragèdia de cal Pere Llarg prescindeix de qualsevol conveniència i decòrum social i fa que el seu llibre, tot i ser un monument literari de fidelitat i exactitud psicològica, no pugui córrer entre les mans de ningú» (tom 26, 1925). Què troben tan escandalós, els de l’enciclopèdia, el 1925? L’escena «atrevida» amb què acaba la novel·la? L’aire de cosa viscuda que l’autor sap donar a la història? El fet que essent una tragèdia faci riure tant? En fi, el que importa, hi insisteixo, és que Girbal ens ofereix un retrat quasi velasqueny, que vol dir que per borratxa que la pinti el que li fa és un homenatge. Un cant a la humanitat a través d’aquesta dona primer i de tots els altres personatges després. Alguns d’aquests altres ja els coneixíem de L’estrella amb cua, escrita i publicada pocs anys abans.

Girbal Jaume és ambiciós en el sentit fort de la paraula, és a dir, no el preocupa la glòria sinó coses més altes, i pel que fa a la literatura el seu punt de referència el 1923 és ni més ni menys que Víctor Català. Per dir-ho com un dels seus personatges, no es moca pas amb mitja màniga, l’home. Feia quasi vint anys de la publicació de Solitud, que ja es veia com un clàssic innegable, però que els àrbitres de la moda del moment intentaven presentar com el representant d’una manera passada i acabada i com el camí que no s’ha de seguir. I just aleshores acabava d’aparèixer, acollida amb un estrepitós silenci, l’altra gran novel·la de l’escriptora escalenca: Un film (3.000 metres), que amb aquest títol es va publicar, en tres volums, el 1926, però ja havia sortit en forma de fulletó a la revista Catalana entre 1918 i 1921 amb l’ultramodern títol de no tenir títol sinó sols * * * i un subtítol entre parèntesis: (3.000 metres). Amb tot això vull dir que el que fa Girbal, amb la seva dedicatòria i amb la seva novel·la, és prendre posició per una obra literària i per la literatura sense preocupar-se altrament pel submón pseudoliterari de les modes que aleshores predominaven i encara avui en alguns.

S’ha de dir que la novel·la, sense deixar de ser una tragèdia, entremig tota l’estona fa riure, és de riure, molt divertida, escrita amb un humor incansable que no és pas àcid ni agre ni amargat sinó de molt bona lluna, òbviament l’escriptor xala explicant la seva història, per molt que hi pateixi. No és ell, és la història la que repixa acidesa, acritud, amargor, angoixa, angúnies i ànsies terribles, a voltes terribles per llur curtesa o llur fastigositat. Però a cada escena, a cada paràgraf, gairebé a cada ratlla hi apareix la nota còmica, en especial perquè tant la mitja dotzena de personatges principals com tot el cor de tragèdia que formen els secundaris es prenen els fets més bèsties d’una mena de manera i els comenten amb una espècie d’estil que sempre fa riure o somriure, sense deixar de ser primàriament i eficaçment realista i, doncs, sovint cru o cruel. Per presentar-se així cal un mestre de l’art —Girbal Jaume— i una eina que s’apliqui contra un material: l’escriure, que s’aplica sobre el parlar. I de fet una bona part de la història ens arriba a través d’aquests comentaris dels uns i dels altres, tant dels mateixos que ho viuen com dels que ho veuen des de la plaça o des de la font: les xafarderies són una de les fonts d’informació i s’acaben convertint en un dels factors que afecten els fets, com a les tragèdies: la veu del poble, que a voltes rient rient es fa taxativa i dóna terribles veredictes. Un altre personatge de totes les tragèdies, que hi surt molt poc, normalment en una sola escena, i que és imprescindible per al deslligament d’un nus que potser no és el punt central de la història però que sense ell no es podria desencallar el desenllaç, és el missatger que en un moment donat dóna una clau, com en Èdip rei el pastoret… i el cas és que el tal personatge sempre és algú baix o marginal. Aquí aquest paper el fa un mosso de l’esquadra, descrit físicament al capítol desè en un passatge cargolador.

I per acabar-ho de fer més tràgic, fins hi ha alguns personatges que se la passen rient, La tragèdia de cal Pere Llarg. La qual, és clar, no és una tragèdia del temps dels grecs sinó una novel·la del principi del segle xx i no hi pot faltar la veu del narrador, que s’apunta al cor de comentaris dels personatges amb els seus propis acudits, igualment farcits de frases fetes i de refranys, com si ell fos un muntanyenc més: força sovint l’autor treu el cap i dóna les seves opinions sobre fets i personatges, i fins sobre la seva manera d’anar escrivint la novel·la, d’anar bastint la seva «obra literària». És el famós truc del diàleg amb el lector, al qual en un moment donat Girbal demana perdó per «haver usat tal calificatiu [el d’obra literària] a propòsit de la meva angoixosa, brutal i depressiva història». I entre aquestes aportacions directes de l’autor tampoc no hi falta, per dir-ho amb els seus mots, «l’autocaricaturista que tots portem a dintre». De tant en tant, doncs, i sobre la marxa, el novel·lista es fa l’autocrítica.

Els refranys, les frases fetes, els modismes, les exclamacions, les comparacions, el vocabulari… són d’una riquesa i gràcia i eficàcia que no es poden explicar amb paraules. Basta abocar-se a la novel·la, a la pàgina que ve no l’altra, i comprovar-ho. Sembla que a Girbal Jaume en escriure li surtin per tots els porus i per tots els descosits, pel broc gros i pels brocs més fins, paraules i expressions i frases cada una més viva que l’anterior, i si algunes són malgirbades o bordes, el noranta per cent formen una apoteosi de llengua variadíssima i prolífica, fèrtil com ella sola, i de molt bona punteria. Es pot tornar a entendre com un homenatge, un «homenatge a Catalunya», i més en concret a la civilització que tingué la seva culminació en la masia, que és una forma de vida i d’arquitectura arquetípica del país d’una manera molt més íntima i abundant que el romànic o que el gòtic. L’arribada del món modern a trencar aquesta civilització… no és el tema de la nostra novel·la: el món modern hi arriba, sí, fins i tot hi arriba el tren, i la història que es desplega davant dels nostres ulls passa concretament en aquest moment final de la civilització pagesa i no podria passar en cap altre, és ben cert, però ni els personatges ni l’escriptor es plantegen en cap moment que aquest món s’estigui acabant, perquè estan pendents d’altres coses. Ni gota de nostàlgia per un món que s’acaba: el món no s’acaba: és. El problema és que el Peret, patint pels quartos, s’ha pensat que la Custòdia… etcètera. El problema és que «en aquella casa, pel dir dels comarcans, tothom dormia amb un ull obert i amb el puny clos». I que l’escriptor Girbal Jaume és dels que saben que qui no mata porc no dóna botifarra.

L’acció de la novel·la, definida per Girbal com un ‘aiguafort’, passa en el temps del present del seu autor, i doncs en el seu moment era una visió de l’actualitat, era moderna, per molt que fos rural. Només cal veure el to d’aquesta prosa: «Els Pere Llargs sempre havien tingut lo que se’n diu un bon cuiro, la pell de la cara gruixuda i la sensibilitat al clatell; mes a l’extrem al qual havien arribat les coses no hi valia fer l’orni, ni el sord, ni el cego; eren coses que se n’entraven pels ulls, per les orelles, pel cor i per la butxaca tot alhora».

Un detall curiós és que pel feréstec i muntanyenc panorama humà de la novel·la, que té molt de color tot i ser més aviat ombrívol, hi passen a mitjan capítol cinquè una parella de casats de fa poc, joves, que són empordanesos i com a tals irradien una esclatant lluminositat, «com una ventada», com un raig de vida brillant i alegre, en un gran efecte de contrast sobre els núvols mentals dels Pere Llargs. I per contra, al capítol catorzè, la impressió de Girona, definida per Girbal com la ciutat «de la fred negra, l’Areny pudent i l’home de Sant Domingo», quasi fot pànic: quan el tren tot just s’hi acosta, un viatger de cap a la banda de Figueres ja avisa: «Hereu de Girona, o boig o camatort». I un altre comenta: «Ni pedra rodona, ni gent de Girona».

I en fi, sé que és molt delicat explicar una novel·la als que no l’han llegida però no em puc estar d’esmentar la lluna de mel del Peret de cal Pere Llarg, «una lluna en quart minvant, freda i oscada i sagnosa com un grill de taronja empeltada de magraner».


L’edició que de la nostra novel·la va fer la «Ilustració catalana» el 1923 és encara prefabriana i duu el títol així: La tragedia de ca’l Pere Llarch. Com dic al pròleg de L’estrella amb cua (Edicions de 1984, Barcelona, 2005), «la llengua d’aquests llibres de prosa [de Girbal Jaume] és un prodigi. De gràcia, de to, de varietat de girs i de riquesa, esbalaïdora, de paraules i formes de paraules. […] Veig un clar reconeixement de la vàlua literària i lingüística de Girbal Jaume en el fet que el diccionari Alcover-Moll hagi buidat exhaustivament el vocabulari dels tres llibres de Girbal, Oratjol de la Serra, L’estrella amb cua i La tragèdia de cal Pere Llarg, i els faci servir d’autoritat (en molts mots primera o única), citant-ne sempre el context amb belles frases girbalianes que així han passat a formar part del magnífic mosaic d’aquest diccionari».

En la present edició hem seguit el mateix criteri que a L’estrella amb cua: normalitzar-ho sense alterar mai la pronúncia: corregim per exemple antich per antic, llarch per llarg, un moç de pa per un mos de pa, però conservem llògica, ausències, celda… Hi trobem paraules castellanes com ditxaratxera, dessabriment, cundir, francesismes com surmuntar, tremblar o grimassa, formes pròpies de la muntanya (o de Girbal) com aumon per enlloc, malcaent per perjudicat, ansi per ànsia, romanir per romandre… i moltíssimes més. Girbal sap fins i tot el nom d’algunes nuvolades concretes, com les castelleres o l’emparadora.

Van amb c les formes cantitat, calificatiu, cont (alternant amb quant), cortos (alternant amb quartos). La variació de formes d’un mateix mot és un tret molt girbalià: tan aviat diu ser com esser o com ésser, i també fa servir tres participis: sigut, estat i esset. Uns personatges diuen és i altres é. La conjunció doncs surt amb les formes dòs, donques, donces i doncs. L’oncle Feliu conjuga Tant li farà que risquis com que rasquis… (capítol vuitè), però la Custòdia, que prové de més cap a la Seu, exclama Tant li fa que riscos com que rascos! (capítol desè). També diu avia per ‘via’: passar avia en el sentit d’anar de pressa.

Hi ha moltes combinacions de formes vives de pronoms febles que no acaben d’encaixar amb l’ortografia. Les solucions són provisionals. Es podria escriure de quatre o cinc maneres la frase que ens en haguem de penedir o que ens-e n’haguem de penedir. Jo he triat aquesta darrera. I també, doncs, i que els-e n’hi dono, de fil… I formes com fe’ns-ho per fer-nos-ho. O comprà’us per comprar-vos. Així com estrènye’s les calces. També escric a n’ell i a n’a mi.

L’adverbi on davant de vocal s’escriu ont perquè es pronunciï la t: A ont aneu?D’on veniu?

L’adverbi pu és molt important i hauria de sortir als diccionaris bàsics. És un pur reforç de l’afirmació, o de la negació: Les farem pu, les paus vol dir «és clar que acabarem fent les paus». Ara vei que ho endevinaven pu vol dir «ara veig que sí que ho endevinaven». Ho saben pu és com «prou que ho saben».


Algunes de les paraules que no es troben al Fabra són les següents (la majoria són a l’Alcover-Moll):

acarcanyar-se és engargullar-se o ennuegar-se.
agaliu és conhort.
aixarpar una cosa és fer-se amb una cosa, obtenir-la, enganxar-la. alfaies són joies o coses de molt de valor.
alirois són alirets, crits.
l’anguila és la propina.
assai = rai.
arreluda és derivat d’arrel i s’aplica a la persona caparruda o «feta a dur avant la seva idea sense escoltar raons» (Alcover-Moll).
arremoixellades vol dir arremolinades.
arruixada és arrauxada.
aumon: enlloc.
ausències està usat en un sentit com de records o enyorances que no trobo en cap repertori.
avarut per avar.
bigarda vol dir dolenta, viciosa.
biterna és cau de bruixes.
botellola és el bot petit de cuiro per posar-hi vi.
budellots són donotes.
carnisseres són lliures carnisseres, unitats de mesura de pes. catifets em sembla que són enraonies.
caua vol dir cornella, ocellot negre.
ceguta és cicuta.
les cercetes són els xarxets, ocells aquàtics.
cigonya: pintar la cigonya a algú és fer-li creure el que no és. conilla vol dir pelada, aquí en el sentit d’arruïnada. corrigendes és castellanisme per presoneres.
crestó: castrat, impotent.
criaesguerrats són malcriats.
desgaire és mal aire o displicència.
deso, el deso és un amagatall i per extensió el diner estalviat.
dorama, pronúncia vulgar de diorama.
drolla: potser vol dir rarota, o potser astuta.
emesa, alçada o altura del blat.
empavescant-lo és envescant-lo, empeguntant-lo.
empetar és una variant d’empatar.
enllanat és un derivat d’enllà i vol dir allunyat.
ensurt i surt sembla que tinguin el sentit de sospir… esbelegar és belar i cridar.
escarcauar és escorcollar.
escassigallades vol dir esparracades.
espaumats ve d’espasmats.
espectable per dir espectacle.
espodraments són «moviments inútils i anguniosos d’un òrgan per expel·lir quelcom» (Moll).
esterlocat: esbojarrat.
estripar la grua (en el sentit d’estel) és perdre la paciència, esclatar.
esvinçat és com herniat o amb un inici d’hèrnia.
facina, que també s’escriu fessina (però ve d’oficina), vol dir destilleria.
ferma: lloc on es fermen els animals.
fetge de rajada, dit d’algú, vol dir tranquil, despreocupat. flàvia, noia o dona, en to despectiu.
follar-se per afollar-se, avortar (dit especialment de les bèsties).
a fregadent no surt a cap diccionari, vol dir a boca de canó.
en gavella, en molta quantitat.
grimassa, ganyota.
llecors (femení, unes llecors) sembla que vulgui dir licors. malcaents, sortir malcaents és sortir perjudicats.
mampesada deu ser pesombre, malson.
màquina: donar màquina vol dir frenar la tartana.
mèno, que vol dir ‘bueno’.
muniosa és remorosa.
nyíqueris per nyicris.
oits és un plural irregular d’oi, fàstic.
ors i orsa, i orsos, ós i óssa i óssos.
el pa i vi és el cambrer o l’ajudant del cambrer, a la fonda.
papereries són posturetes, comèdia, coqueteries.
paquet: fer el paquet és fer el negoci.
paquetaire és traginer.
parriana: truja de llavor (Moll).
pasterada és pífia, xapuça.
pebrotejava vol dir responia malament, desagradablement.
la perruca és una moneda, una unça: bastants duros!
potra és hèrnia.
primista és el que cerca o guanya primes.
professora en el sentit de llevadora no surt a cap repertori.
pu: adverbi de reforç del que s’afirma: ‘ho ha entès bé pu’ és ‘ho ha entès ben bé’, i ‘ho deveu saber pu’ equivaldria a ‘ja ho deveu saber’.
refeixar-se és arrepenjar-se.
un rierenc és un palet, una pedra de riu.
ronflar, roncar.
runyecar, grunyir.
segarreta és una manera de dir segarrès.
serretejar o serrejar, anar per les serres.
trebinella: entremaliada, bellugadissa.
tremblar és tremolar.
ventura, un fill de ventura és el fill de pares desconeguts.
zigalusejar és fer un soroll que també se’n diu fer zic-zic, com les cigales.


I encara seria més interessant fer un estudi i un inventari dels refranys i altres formes paraparèmiques que fa servir Girbal Jaume. Fins la llengua mateixa s’hi divertiria.

© del pròleg, Enric Casasses