parís era una festa ernest hemingway viena edicions

París era una festa – Ernest Hemingway

Fragment de París era una festa, llibre de memòries d’Ernest Hemingway publicat pòstumament el 1964 en què rememora la seva joventut al París dels anys vint.

Llegiu-lo en català a Viena Edicions amb traducció de Ferran Ràfols Gesa.

París era una festa – Ernest Hemingway 3

UN BON CAFÈ A LA PLACE SAINT-MICHEL

I llavors venia el mal temps. Començava un cert dia un cop acabada la tardor. De nit havíem de tancar les finestres per protegir-nos de la pluja i el vent fred feia caure les fulles dels arbres de la place Contrescarpe. Les fulles quedaven xopes a terra i el vent empenyia la pluja contra el gran autobús verd de la terminal, i el Café des Amateurs estava atapeït, amb els vidres entelats per la calor i el fum de dins. Era un cafè trist, amb mala idea, i els borratxos del barri s’hi atapeïen i jo m’estava d’entrar-hi per l’olor de cos brut i l’olor agra de borratxera. Els homes i les dones que freqüentaven l’Amateurs estaven borratxos a tota hora, almenys tant com s’ho podien permetre; sobretot de vi, que compraven en dosis de mig litre o de litre. Al cafè s’hi anunciaven molts aperitius de nom estrany, però la majoria no se’ls podia permetre si no era com a base per bastir-hi les seves turques de vi. A les dones que bevien els deien poivrottes, que vol dir borratxetes.

El Café des Amateurs era la claveguera de la rue Mouffetard, un meravellós carrer amb botigues, estret i ple de gent, que duia a la place Contrescarpe. Els lavabos dels edificis antics, situats en cada planta de l’edifici, sempre a tocar de l’escala, i que consistien en un forat amb dues elevacions de ciment en forma de peu a banda i banda per evitar que els locataires rellisquessin, desembocaven a la sentina, que de nit es buidava amb una bomba que anava a parar a una cisterna sobre un carro de cavalls. A l’estiu, amb totes les finestres obertes, sentíem el bombeig, i la bravada era molt intensa. Els carros-cisterna estaven pintats de color marró i safrà i, de nit, sota la llum de la lluna, quan treballaven a la rue Cardinal Lemoine, els seus cilindres tirats per cavalls semblaven quadres de Braque. Ara, el Café des Amateurs no el buidava ningú, i el cartell esgrogueït que informava dels termes de la llei i dels càstigs que imposava en cas de borratxera pública era tan ignorat i estava tan ple de mosques com constant i pudenta era la clientela del local.

Tota la tristor de la ciutat arribava de cop i volta, amb les primeres pluges fredes de l’hivern, i caminant pel carrer ja no es veien els sostres alts de les cases blanques, només la negror del carrer i les portes tancades de les botiguetes, dels herbolaris, de les papereries que venien diaris, de la llevadora —de segona classe— i de l’hotel on Verlaine havia mort i on jo havia llogat una habitació per treballar a la planta de dalt.

Per arribar-hi calia pujar sis o vuit trams d’escales, i un cop a dalt feia molt de fred i jo em sabia quant em costaria encendre un foc a partir d’un feix de branquillons, més tres paquets lligats amb filferro amb bocins de fusta de pi de la mida de mig llapis, i després el feix de troncs mitjans de llenya dura que calia comprar perquè el foc escalfés prou per arribar a tota l’habitació. O sigui que vaig travessar el carrer i vaig mirar el sostre sota la pluja per veure si les xemeneies tiraven i quina mena de fum en sortia. No hi havia fum, i vaig pensar que la xemeneia estaria freda, que potser no tiraria i el fum ompliria l’habitació, vaig pensar en el combustible malgastat i en els diners llençats, i vaig continuar caminant sota la pluja. Vaig passar per davant del Lycée Henri Quatre i de l’antiga església de Saint-Étienne-du-Mont, vaig creuar la plaça del Panteó sota el vent i vaig fer drecera cap al refugi que hi havia a mà dreta, i vaig arribar a la banda arrecerada del boulevard Saint-Michel, i vaig continuar, deixant enrere Cluny i el boulevard Saint-Germain, fins que vaig arribar a un bon cafè que coneixia a la place Saint-Michel.

Era un cafè agradable, net, càlid i cordial, i vaig penjar la meva vella gavardina perquè s’eixugués amb la resta d’abrics, vaig deixar el barret gastat de feltre al piu de sobre el banc i vaig demanar un café au lait. El cambrer me’l va dur, i jo em vaig treure la llibreta i el llapis de la butxaca i em vaig posar a escriure. Escrivia un conte que passava a Michigan, i com que a fora feia un dia desagradable, fred i ventós, en el meu conte hi feia un temps idèntic. Havia vist acabar-se la tardor durant la infància, la joventut i la primera maduresa, i hi havia llocs on en podies escriure més bé que en d’altres. D’allò se’n deia trasplantar-se, vaig pensar, i per a una persona podia ser tan indispensable com per a d’altres coses que creixen. Però al meu conte els nois bevien, i això em va fer venir set, i vaig demanar un rom Saint James. En aquell dia fred el gust del rom era una meravella, i vaig continuar escrivint amb una sensació molt agradable mentre sentia que el bon rom de la Martinica m’escalfava el cos i l’esperit.

Al cafè hi va entrar una noia que es va asseure tota sola a la taula del costat de la finestra. Era molt bonica i tenia la cara fresca com una moneda acabada d’encunyar, si les monedes s’encunyessin en trossos de carn llisa i de pell refrescada per la pluja, i els cabells negres com una ala de corb, tallats en una diagonal brusca que li travessava la galta.

Me la vaig mirar, i la noia em va torbar i em va engrescar molt. Em van venir ganes d’incloure-la al conte, o allà on fos, però ella havia triat un lloc que li permetia veure el carrer i la porta d’entrada, o sigui que vaig entendre que esperava algú. I vaig continuar escrivint.

El conte s’escrivia tot sol, em costava seguir-li el ritme. Vaig demanar un altre rom Saint James i vaig anar mirant la noia cada cop que alçava els ulls, i també quan feia punta al llapis amb la maquineta i l’encenall s’anava encorbant sobre el platet de sota el got.

T’he vist, bonica, i ara em pertanys, i tant és qui esperis o si no ens tornarem a veure mai més, vaig pensar. Em pertanys, i París també, i jo pertanyo a aquesta llibreta i a aquest llapis.

Després vaig continuar escrivint, em vaig endinsar molt en la història i m’hi vaig perdre. Ara l’escrivia jo, ja no s’escrivia sola, i no vaig alçar els ulls ni vaig saber quina hora era ni on era ni vaig demanar cap més rom Saint James. Sense ni tan sols adonar-me’n, estava cansat del rom Saint James. I tot d’una el conte estava acabat i jo esgotat. En vaig llegir l’últim paràgraf i vaig alçar els ulls buscant la noia, que se n’havia anat. Espero que hagi anat amb un bon home, vaig pensar. Però estava trist.

Vaig tancar la llibreta amb el conte dins, la vaig guardar a la butxaca interior i vaig demanar al cambrer una dotzena de portugaises i mitja gerra del vi blanc sec de la casa. Quan acabava un conte sempre em sentia buit, trist i content alhora, com si hagués fet l’amor, i estava convençut que aquell conte era molt bo, tot i que de fet no ho podria saber del cert fins que el rellegís l’endemà.

A mesura que em menjava les ostres, amb el seu gust fort de mar i el gust lleument metàl·lic que el vi blanc s’enduia, a mesura que xuclava el líquid fred de cada petxina i l’esbandia amb el gust incisiu del vi, la sensació de buidor va desaparèixer i vaig començar a estar content i a fer plans.

Ara que havia arribat el mal temps, marxaríem una temporada de París per anar a un lloc on la pluja fos neu caient entre els pins, cobrint la carretera i la falda dels turons fins que n’hi hagués tanta que la sentíssim grinyolar de nit, quan tornéssim caminant cap a casa. Sota Les Avants hi havia un xalet amb una pensió preciosa, un lloc on podríem estar junts, tenir els nostres llibres i de nit estar ben calents al llit, amb les finestres obertes i els estels ben lluents. Era el lloc on podíem anar.

Jo podia deixar l’habitació d’hotel on escrivia i llavors només quedaria el lloguer del 74 de la rue Cardinal Lemoine, que era nominal. Havia fet feina per a un diari de Toronto, i ara em tocava cobrar els xecs. Podia escriure des de qualsevol lloc, en qualsevol circumstància possible, i teníem diners per fer el viatge.

Potser un cop fora de París podria escriure sobre París de la mateixa manera que a París podia escriure sobre Michigan. No sabia que encara era aviat per fer-ho, perquè no coneixia prou bé París. Això passaria més endavant. En qualsevol cas, si la meva dona volia, ens n’aniríem, i em vaig acabar les ostres i el vi i vaig pagar el compte i vaig tornar pel camí més curt pujant la muntanya de Sainte Geneviève sota la pluja, que ara era només el temps que feia i no res que m’hagués de canviar la vida, fins que vaig arribar al pis de dalt de tot del turó.

—Seria meravellós, Tatie —va dir la meva dona. Tenia un rostre modelat amb delicadesa, i les decisions feien que els ulls i el somriure se li encenguessin com regals sumptuosos—. Quan creus que hauríem de marxar?
—Quan vulguis.
—Ah, doncs vull anar-me’n de seguida. Que no ho sabies?
—Potser quan tornem farà dies bonics i lluminosos. Poden ser molt bonics, els dies, quan són freds i lluminosos.
—Estic segura que sí —va dir ella—. Que bé que tu també hagis pensat a marxar.

© de l’edició, Viena Edicions
© de la traducció, Ferran Ràfols Gesa