el bon soldat ford madox edicions de 1984 traducció català novel·la

El bon soldat – Ford Madox Ford

El bon soldat és l’obra mestra de Ford Madox Ford, escriptor. Hi retrata l’amor, el desamor, l’alliberament sexual —i sentimental— en les hipòcrites societats victoriana i eduardiana del tombant del segle XX a partir de la història tràgica de dues parelles que s’entenen.

Publicada per primer cop en català el 2005, Edicions de 1984 recupera ara la traducció de Maria Iniesta i Agulló. A Stroligut us n’avancem el primer capítol de la història més trista que hàgiu sentit mai…

» Més d’Edicions de 1984

el bon soldat ford madox ford edicions de 1984 traducció català

El bon soldat

Aquesta és la història més trista que hagi sentit mai. A Nauheim, feia nou estius que havíem establert amb els Ashburnham una relació molt estreta —o més aviat aquella mena de relació tan desinhibida i fàcil i, tot i així, tan propera com la que un bon guant hauria de tenir amb la mà. La meva dona i jo coneixíem el capità i la senyora Ashburnham tan bé com és possible de conèixer algú, però, alhora, no sabíem res d’ells. Crec que és d’aquelles coses que només passen quan et fas amb gent anglesa, de qui, fins al dia d’avui, quan miro d’encaixar tot el que en sé, m’adono que no en sabia res de res. Fins fa sis mesos jo no havia estat mai a Anglaterra i, és clar, no havia sondejat les profunditats d’un cor anglès. N’havia conegut només la superfície.

No vull pas donar a entendre que no tinguéssim relació amb molts anglesos. Vivint, com per força vivíem, a Europa i essent, com per força érem, americans ociosos, que és gairebé com dir que no érem americans, ens trobàvem molt ficats dins el cercle dels anglesos més distingits. Veureu, París era com casa nostra. Cada any instal·làvem els nostres quarter s d’hivern en qualsevol punt entre Niça i Bordighera, i Nauheim sempre ens acollia de juliol a setembre. D’això en podeu deduir que un de nosaltres dos tenia el cor «delicat», com se sol dir, i atès que la meva dona és morta, que la que en patia era ella.

El capità Ashburnham també sofria del cor. Però, mentre que ell amb un sol mes o així a Nauheim ja en tenia prou per posar-se a to per a la resta de l’any, els dos mesos i escaig que hi passàvem nosaltres tot just servien per mantenir viva la pobra Florence d’un any a l’altre. El motiu de la dolença d’ell era, més o menys, el polo, o un esperit massa esportiu durant la joventut. El motiu per als mals anys de Florence va ser una tempesta al mar en el nostre primer creuer cap a Europa, i la causa immediata del nostre empresonament en aquest continent foren les instruccions dels metges. Van dir que fins i tot la breu travessia del Canal podia matar la pobra criatura.

Quan ens vam trobar per primer cop, el capità Ashburnham, de retorn a casa després de marxar malalt d’una Índia on mai més no tornaria, tenia trenta-tres anys; la senyora Ashburnham —Leonora— en tenia trenta-un. Jo en tenia trenta-sis i la pobra Florence trenta. Avui, ella en tindria trenta-nou i el capità Ashburnham quaranta-dos; mentre que jo en tinc quaranta-cinc i Leonora quaranta. Notareu, doncs, que la nostra amistat ha estat un assumpte de joventut-maduresa, quan tots nosaltres ja teníem un tarannà força tranquil; els Ashburnham, en particular, eren el que a Anglaterra solen anomenar «persones força respectables».

Descendien, com probablement ja us deveu esperar, de l’Ashburnham que va acompanyar Carles I al patíbul; però, tal com també us podeu esperar amb aquesta mena d’anglesos, mai no ho hauríeu notat. La senyora Ashburnham era una Powys; Florence era una Hurlbird de Stamford, Connecticut, on, com sabeu, són més antiquats fins i tot que els habitants de Cranford, a Anglaterra. Jo mateix soc un Dowell de Filadèlfia, Pennsilvània, on històricament hi hagut sempre més famílies angleses antigues que les que trobaríeu en sis comtats anglesos tots alhora. D’altra banda, porto amb mi —com si fos l’única cosa que m’ancora d’una manera invisible a un punt concret del globus— les escriptures del meu ranxo, que en el seu temps ocupava moltes illes entre els actuals carrers Chestnut i Walnut. Són escriptures de permuta, de la concessió d’un cap indi al primer Dowell, que havia marxat de Farnham, Surrey, en companyia de William Penn. La família de Florence, com sovint és el cas de molts habitants de Connecticut, provenia de les rodalies de Fordingbridge, just on els Ashburnham tenien la casa. De fet, és des d’on escric ara mateix.

De segur que us demaneu per què escric. I això que en tinc molts motius. Perquè no és poc freqüent entre els qui han estat testimonis del saqueig d’una ciutat o de la desfeta d’un poble voler deixar constància del que han vist per a uns hereus desconeguts o per a generacions infinitament remotes; o, si ho voleu, tan sols per treure’s la visió del cap.

Algú ha dit que el saqueig de Roma per part dels gots és com la mort per càncer d’un ratolí; doncs jo us juro que l’esberlament del nostre petit cercle de quatre vèrtexs va ser un altre d’aquests fets impensables. Imaginem-nos que ens haguéssiu pogut veure una tarda tots asseguts al voltant d’una de les tauletes de davant del club a Hamburg, posem per cas, prenent el te i mirant el minigolf; tal com van les relacions humanes, hauríeu dit que érem un veritable castell inexpugnable. Érem, si em permeteu, un d’aquells vaixells altíssims amb les veles blanques damunt la mar blava, una d’aquelles coses que sembla la més orgullosa, la més segura de totes les coses boniques i segures que Déu ha permès que la ment de l’home creés. ¿On hauria pogut ningú trobar un millor refugi? ¿Quin de millor?

¿Permanència? ¿Estabilitat? No em puc creure que s’hagi acabat. Em faig creus que aquella vida plàcida i tranquil·la, que fluïa com un minuet, s’esvanís en quatre dies fatídics al cap de nou anys i sis setmanes. Caram, sí, la nostra relació era com un minuet, simplement perquè en qualsevol ocasió i situació possible sabíem on anar, on seure, quina taula triaríem unànimement; i ens podíem aixecar i marxar tots alhora sense cap senyal previ de cap de nosaltres, sempre en direcció a la música de l’orquestra de Kur, sempre cap a un sol moderat o, si plovia, cap a un recer discret. No, de cap manera, no pot ser que s’hagi acabat! No es pot matar un minuet de la cour. Podeu tancar el llibret de partitures i tapar el clavicèmbal; a l’armari i a les posts de planxar les rates poden destrossar les peces de setí blanc; el populatxo pot prendre Versalles; Trianon pot rendir-se, però ben segur que el minuet… el minuet mateix dansa enllà cap als estels més llunyans, igual que encara deu sonar el nostre minuet dels banys de Hessen. ¿No hi ha un lloc al cel on perduren les belles danses antigues, les belles relacions antigues? ¿No hi ha un nirvana ple de la tènue emoció dels instruments que han caigut en la pols de l’amargor però que encara tenen ànimes delicades, tremoloses, immortals?

No, per Déu, és fals! No era un minuet el que fèiem fluir; era una presó —una presó plena d’histèries cridaneres, emmordassades perquè no se sentissin per damunt del trontoll de les rodes del carruatge mentre passejàvem per les ombrívoles avingudes del Taunus Wald.

I tot i així juro pel sagrat nom del meu creador que era autèntic. Era una autèntica llum; l’autèntica música; l’autèntic xipolleig de les fonts rajant des de la boca dels dofins de pedra. Perquè, si per a mi érem quatre persones amb els mateixos gustos, amb els mateixos desitjos, actuant… o no, no actuant, seient aquí i allà, unànimement… ¿no és autèntic, això? Si durant nou anys vaig tenir una poma de bell aspecte que tenia el cor corcat i només vaig descobrir-ho al cap de nou anys i sis mesos menys quatre dies, ¿no és cert que durant tots aquells nou anys jo tenia una poma de bona aparença? Doncs el mateix hauria de ser amb Edward Ashburnham, amb Leonora, la seva senyora, i amb la pobra estimada Florence. I, ben mirat, ¿no és una mica estrany que la corrupció física d’almenys dos dels pilars de la nostra casa de quatre cantonades mai se’m presentés com una amenaça per a la seguretat de l’edifici? Ni tan sols ara no ho veig així, malgrat que tots dos siguin morts. No ho sé…

No sé res —res en absolut— dels cors dels homes. Només sé que estic sol… terriblement sol. Cap altra llar de foc serà mai més testimoni, per a mi, de relacions d’amistat. Cap altra sala de fumadors no serà altra cosa que poblada d’incalculables representacions falses enmig de les espirals de fum. Però, en nom de Déu, ¿què he de saber si no sé res de la vida davant les llars i dins les sales de fumadors, quan tota la meva existència l’he passada en aquests llocs? Els càlids escalfapanxes…! I bé, vet aquí Florence: crec que durant els dotze anys que va viure després d’aquella tempesta que sembla que li va debilitar el cor sense remei, crec que no la vaig perdre de vista ni per un instant, excepte quan ja la deixava ben acotxada al llit i jo em quedava a baix, xerrant amb un o altre bon company en algun saló, o assaborint el darrer cigar a la sala de fumadors abans d’anar-me’n a dormir. No la culpo, enteneu-me. Però ¿com podia haver après el que sabia? ¿Com ho va arribar a saber? I a saber-ne tant, Déu meu! No devia ser en cap d’aquells moments, doncs. Devia ser quan jo anava a prendre els meus banys, als exercicis de gimnàstica sueca o a fer-me la manicura. Duent l’esgotadora vida d’infermer diligent que duia, bé havia de fer alguna cosa per mantenir-me en forma.

Degué ser llavors! Però així i tot no hi havia prou temps per a les llarguíssimes converses plenes de coneixements mundans que Leonora m’ha relatat des de les seves morts. ¿I és possible d’imaginar que durant les nostres caminades prescrites pels metges a Nauheim i rodalies ella trobés temps per dur a terme les prolongades negociacions entre Edward Ashburnham i la seva dona, tal com va fer? ¿I no és increïble que durant tot aquell temps Edward i Leonora no parlessin mai en privat? ¿Què ha de pensar un de la humanitat?

Perquè us asseguro que eren la parella modèlica. Ell hi estava tan entregat com és possible d’estar-hi sense semblar ximple. Tan ben plantat, amb aquells ulls blaus tan honestos, amb aquell toc d’estupidesa, amb aquella bondat de cor tan càlida! I ella… tan alta, tan esplèndida asseguda a la cadira, tan bonica! Sí, Leonora era extraordinàriament bonica i tan extraordinàriament la perfecció mateixa, que semblava massa bona per ser de veritat. Vull dir que, per norma general, aquestes coses no es troben juntes d’una manera tan inigualable: ser una família distingida, semblar-ho, ser tan perfectament i adientment saludables, tenir unes maneres tan refinades —fins i tot aquell elegant toc insolent que sembla necessari. Tenir tot això, ser tot això! No, era massa perfecte per ser autèntic. I malgrat tot, aquesta mateixa tarda, parlant sobre tot plegat, m’ha confessat:
—Una vegada vaig provar de tenir un amant, però em vaig sentir tan fastiguejada, tan completament inservible, que el vaig haver de fer marxar.

M’ha sobtat com la cosa més sorprenent que hagi sentit mai. M’ha explicat:
—Vaig ser entre els braços d’un home, de debò. Quin xicot tan encantador! Era adorable! I jo no parava de repetir-me a mi mateixa, amb insistència, deixant passar les paraules entre les dents, com ho fan a les novel·les… i serrant-les ben fort: «Ara estic a punt de fer-ho i per primera vegada a la vida m’ho passaré realment bé!». Era fosc; anàvem en un carruatge, de tornada del ball d’un club de caça. Onze milles, havíem de recórrer! I aleshores de sobte l’amargor de la pobresa interminable, de l’actuació interminable… em va caure al damunt com una ombra que ho va esguerrar tot. Sí, em vaig haver d’adonar que estava esguerrada fins i tot per als bons moments, quan arribessin. Vaig esclatar en plors, i vaig plorar i plorar les onze milles senceres. Imagina’t, jo plorant! I imagina’t que malament devia fer sentir aquell pobre xicot tan adorable… Realment el joc no consistia en això, ¿oi que no?

No ho sé, no ho sé. ¿Aquest darrer comentari seu era el comentari d’una meuca o bé és el que qualsevol dona decent, de família distingida o no, pensa en el fons del seu cor? ¿I hi pensa a tota hora? ¿Qui ho sap?

Perquè, si un no sap això a aquesta hora i en aquest dia, en aquest grau de civilització que hem assolit, després de totes les prèdiques de tots els moralistes, després de tots els ensenyaments de totes les mares a totes les filles in saecula saeculorum… Però potser és justament això el que les mares ensenyen a les filles, no amb els llavis sinó amb els ulls o amb un xiuxiueig de cor a cor. I si un no sap res més que això sobre la primera cosa del món, ¿què sap, doncs, i què hi fa, aquí?

Li he demanat a la senyora Ashburnham si ho havia explicat a Florence i què n’havia dit, i m’ha respost:
—No va fer cap comentari. ¿Què podia dir? No hi havia res a dir. Amb la misèria absoluta que havíem de suportar per mantenir les aparences i amb la manera com aquesta ruïna va sobrevenir —ja saps què vull dir—, qualsevol dona hauria estat més que justificada a tenir un amant i també a acceptar regals. Una vegada em va dir, parlant sobre una situació semblant —era massa ben educada, massa americana, per parlar directament de la meva— que es tractava d’un cas clar d’adulteri i que la dona podia actuar seguint l’impuls del moment. Ho va expressar a l’americana, és clar, però el sentit era aquest. Crec que les seves paraules exactes van ser que «era decisió d’ella fer-ho o no fer-ho…».

No vull que us penseu que pretenc descriure en Teddy Ashburnham com un animal. No crec que ho fos. Qui ho sap, potser tots els homes són així. ¿No he dit ja el poc que sé fins i tot sobre les sales de fumadors? Els companys que hi entren expliquen les aventures més exagerades i extraordinàries —i tan grolleres que de ben segur us farien mal. I tot i així se sentirien ofesos si els suggeríeu que no són la mena de persones amb qui deixaríeu tranquil·lament sola la vostra dona. Quasi segur que se sentirien ofesos de debò —això en el cas que confieu a deixar ningú sol amb ningú. Però és evident que aquesta mena d’homes troben més gust a escoltar o a explicar històries grolleres… De fet, hi troben més plaer que en qualsevol altra cosa. Caçaran amb desgana i es vestiran amb desgana, menjaran amb desgana, treballaran sense entusiasme i trobaran que mantenir una conversa de tres minuts sobre qualsevol cosa és un veritable avorriment, però en canvi, quan s’iniciï aquesta altra mena de converses, riuran, s’espavilaran i es posaran còmodes a les seves butaques. Llavors, si tant es complauen en la narració, ¿com és possible que s’ofenguin —i que s’ofenguin sincerament— quan els insinueu que potser serien capaços d’atemptar contra l’honor de la vostra muller? Encara més: Edward Ashburnham era el xicot d’aspecte més polit, un magistrat excel·lent, un soldat de primera línia, un dels millors hisendats, deien, de Hampshire, Anglaterra.

© de la traducció, Maria Iniesta i Agulló
© de l’edició, Edicions de 1984