les lluminoses lauren beukes mai més novel·la ciència-ficció català traducció
© Ricard Efa

Les lluminoses – Lauren Beukes

Mai Més ha editat, per primer cop en català, Les lluminoses, novel·la negra i de ciència-ficció de l’escriptora i periodista sudafricana Lauren Beukes. L’ha traduïda Lluís Delgado.

Publicada el 2013, The Shining Girls explica la història d’un assassí al Chicago de la Gran Depressió que ha de matar dones lluminoses per poder continuar els viatges en el temps. Fins que topa Kirby Mazrachi… Llegiu-ne els dos primers capítols.

» Més de Mai Més a Stroligut.

les lluminoses lauren beukes mai més novel·la ciència-ficció
Coberta de Les lluminoses amb il·lustració de Ricard Efa.

LES LLUMINOSES

Harper
17 de juliol de 1974

Estreny el poni de plàstic taronja dins la butxaca de l’americana. El nota suós entre els dits. Aquí és ple estiu i fa massa calor per a la indumentària que porta. Tanmateix, ha après que, per al propòsit que l’ocupa, val més fer servir uniforme; sobretot texans. Malgrat el peu esguerrat, fa passes llargues i pressudes; és un home que camina amb una destinació rellevant. En Harper Curtis no és cap sapastre, i el temps no espera ningú. Llevat de quan l’espera.

La nena seu a terra amb les cames encreuades i ensenya uns genolls blancs com la calavera d’un ocell i bruts d’herba. En sentir que la grava cruix sota el pes de les botes de l’home, alça la vista el temps just perquè ell li vegi uns ulls marrons sota el garbuix de rínxols greixosos, i de seguida l’ignora i torna a la seva.

És una decepció per a en Harper. Mentre s’acostava, havia imaginat que potser els tenia blaus; el color del llac, aigua endins, allà on la riba desapareix i sembla que estiguis al bell mig de l’oceà. El marró és el color de la pesca de gambes, quan remenen el fang de les aigües somes i no t’hi veus una merda.

—Què fas? —pregunta fent una veu animada. 

S’ajup al costat de la nena, sobre la gespa descurada. De debò que no havia vist mai cap nena tan descabellada. És com si l’hagués engolit un remolí privat que, de passada, ha escampat l’assortiment d’andròmines que té tot al voltant: aquí un grapat de llaunes rovellades, allà una roda de bicicleta trencada i torta amb els raigs apuntant enfora. Està concentrada en una tassa de te esquerdada que ha posat cap per avall, de tal manera que les flors platejades de la vora desapareixen sota la gespa. La nansa s’ha trencat i només n’han quedat dos monyons roms.

Ho torna a provar.

—T’he enxampat prenent te, bonica?
—No prenc te —remuga la criatura amb els llavis a tocar del coll en forma de pètal de la brusa de quadres.

«Les nenes pigades no haurien de ser tan serioses», va pensar en Harper. «No els escau.»

—Doncs em sembla molt bé, perquè m’agrada més el cafè —replica ell—. Li faria res servir-me’n una tassa, senyoreta? Sol i amb tres terrossos, si us plau.

Estira la mà cap a la tassa de porcellana i la nena fa un xisclet i li pica la mà perquè no la toqui. Un brunzit greu i irat sona sota la tassa capgirada.

—Déu meu. Què hi tens, aquí sota?
—No prenc te. He fet un circ!
—Ah, sí?

Posa en marxa el somriure ximplet que indica que no es pren massa seriosament a ell mateix i que tothom l’hauria d’imitar, però encara li fa mal el dors de la mà allà on la nena li ha picat.

Ella el mira amb desconfiança; i no és per qui pugui ser aquest home o pel que li pugui fer, sinó perquè la irrita que no l’entengui. En Harper fa una ullada més atenta al seu voltant i ara sí que distingeix el circ rònec de la nena. Ha marcat la gran pista central dibuixant un cercle a terra amb el dit, ha instal·lat una corda fluixa consistent en una palla de plàstic aplanada i col·locada entre dues llaunes de refresc i, per fer una roda de fira, ha repenjat en un arbust la roda de bicicleta malmesa, l’ha aguantada amb una pedra per evitar que caigui i ha entaforat persones de paper que ha estripat d’una revista entre els raigs.

No passa per alt que la pedra que subjecta la roda li encaixaria perfectament a la mà. Tampoc omet que no li costaria gaire clavar un d’aquells raigs punxeguts a l’ull de la nena i travessar-lo com si fos de gelatina. Prem ben fort el poni de plàstic dins la butxaca. El brunzit enfurismat que prové de sota la tassa emet una vibració que li baixa per les vèrtebres i li estira l’engonal.

La tassa fa un sotrac i la nena la tapa amb les mans.

—Caram! —exclama, i trenca l’encanteri.
—Ja ho pots ben dir! Hi tens un lleó, aquí dins? —En Harper l’empeny suaument amb l’espatlla i, tot i que un somriure s’obre camí entre les celles arrufades de la criatura, és un somriure ben tímid—. Ets domadora? El faràs saltar a través d’anells de foc?

La nena eixampla el somriure i les pigues que li esquitxen la cara se li enfilen a les galtes arrodonides com pomes i deixen a la vista unes dents blanques radiants.

—No, la Rachel diu que no puc jugar amb llumins pel que va passar l’última vegada.

Té un ullal tort que se li solapa lleugerament amb els incisius, i el somriure li compensa amb escreix els ulls marrons com l’aigua salobre, perquè ara veu l’espurna que li crema a la mirada. Li desperta l’habitual sensació de vertigen al pit, i lamenta haver dubtat de la Casa. És ella. Una d’elles. Una de les seves noies lluminoses.

—Em dic Harper —es presenta sense alè, i li para la mà. La nena ha de canviar la mà amb què aguanta la tassa per fer-li una encaixada.
—És un desconegut? —demana.
—Ara ja no, oi?
—Jo em dic Kirby. Kirby Mazrachi. Però quan sigui més gran em canviaré el nom i em diré Lori Star.
—Quan vagis a Hollywood?

La nena s’acosta la tassa arrossegant-la per la terra, cosa que fa emprenyar encara més l’insecte de sota, i en Harper s’adona que ha comès un error.

—Segur que no és un desconegut?
—Vull dir que aniràs a treballar al circ, oi? I què serà, la Lori Star? Trapezista? Genet d’elefants? Pallassa? —Es planta el dit damunt el llavi superior—. O serà la dona amb bigoti?

Alleujat, veu que la nena fa una rialleta.

—Domadora de lleons! Llançadora de navalles! Faquir!
—Seré funàmbula. He estat practicant a la corda fluixa. Ho vol veure?

Fa el gest d’aixecar-se.

—No, espera’t un moment —la interromp ell en un to sobtadament angoixat—. M’ensenyes el lleó?
—No és un lleó de veritat.
—Això ho dius tu.
—D’acord, però vagi amb compte. No vull que se m’escapi.

La nena decanta la tassa lleugeríssimament i l’home acosta el cap a terra i mig acluca els ulls per veure millor l’insecte. L’olor d’herba trepitjada i terra negra és reconfortant. Alguna cosa es belluga sota la tassa. Distingeix unes potes peludes i una silueta groga i negra. Un parell d’antenes exploren l’obertura. La Kirby fa un xisclet i torna a abaixar la tassa.

—És un abellot normal i corrent —observa en Harper mentre s’incorpora per tornar-se a posar a la gatzoneta.
—Ja ho sé —replica ella, tota orgullosa.
—L’has fet emprenyar força.
—Em penso que no vol actuar al circ.
—Et puc ensenyar una cosa? Però hauràs de confiar en mi.
—Què és?
—Vols un funàmbul?
—No, jo… 

En Harper ja ha inclinat la tassa i ha engrapat l’insecte trasbalsat. Quan li arrenca les ales fan el mateix esclafit minúscul que quan estires la tija d’una guinda, com les que va recollir durant tota una temporada a Rapid City. Havia anat amunt i avall per tot el coi de país, buscant feina com una gossa en zel. Fins que havia trobat la Casa.

—Què fa? —crida la nena.
—Ara només ens fa falta una mica de paper atrapamosques per tirar una corda fluixa entre les dues llaunes. És un insecte gros i s’hauria de poder alliberar les potes per caminar, però el paper serà prou enganxós perquè no caigui. Tens paper atrapamosques?

Deixa l’abellot damunt la tassa. La bestiola s’aferra a la vora.

—Per què ho ha fet?

La nena li pica al braç, un reguitzell de cops amb els palmells oberts.

La reacció desconcerta en Harper.

—No jugàvem a fer un circ?
—Ho ha esguerrat! Marxi! Marxi, marxi, marxi, marxi. —L’ordre es converteix en una cantarella que replica el ritme dels cops.
—Prou. Espera’t un moment —demana l’home rient, però la nena no interromp les plantofades i li agafa la mà—. Ho dic seriosament, cony. Deixa de pegar-me, senyoreta.
—No es diuen paraulotes! —xiscla ella, i es posa a plorar.

Això no va segons el pla, però tampoc no pot planejar gaire aquestes primeres trobades. La imprevisibilitat de les criatures el cansa. Per això no li agraden les nenes petites i espera que creixin. Més endavant, serà una altra història.

—D’acord, perdona. No ploris, vols? Tinc una cosa per a tu. No ploris, si us plau. Mira què tinc. —Desesperat, es treu el poni taronja de la butxaca, o més aviat ho intenta. El cap se li enganxa a la roba i l’ha d’alliberar d’una estrebada—. Té.

Fa uns copets amb la joguina a la nena per incitar-la a agafar el poni. És un dels objectes que ho connecten tot. Per això l’ha portat, oi? La incertesa només li dura un breu instant.

—Què és?
—Un poni, que no ho veus? Oi que un poni és millor que un coi d’abellot?
—No és viu.
—Ja ho sé, maleït sia. Agafa’l i prou, entesos? És un regal.
—No el vull —rondina la nena empassant-se els mocs pel nas.
—D’acord, doncs no és un regal, és una penyora. Vull que me’l guardis. Com quan vas al banc i els dones els teus diners.

Fa un sol de justícia i massa calor per dur l’americana posada. Li costa concentrar-se. Només vol enllestir la feina. L’abellot cau de la tassa i queda estirat panxa enlaire damunt la gespa, pedalant amb les potes.

—D’acord.

Ja està més calmat. Tot és com ha de ser.

—Guarda-me’l bé, vols? És molt important. Tornaré a buscar-lo. Ho has entès?
—Per què?
—Perquè ho necessito. Quants anys tens?
—Sis i tres quarts. Gairebé set.
—Fantàstic, de debò que és fantàstic. Comencem. Farem voltes i més voltes, com la teva roda de fira. Ens veurem quan siguis gran. Espera’m, reina, d’acord? Tornaré a buscar-te.

S’aixeca i s’espolsa les mans al camal dels pantalons. Fa mitja volta i travessa el solar amb passes lleugeres, sense mirar enrere i ranquejant gairebé imperceptiblement. La nena el segueix amb la mirada mentre ell creua la carretera i desapareix entre els arbres, de camí a les vies de tren. En acabat, mira la joguina de plàstic, humida de suor per la mà de l’home, i crida:
—Ah, sí? Doncs no vull el seu cavall ximplet!

El llença a terra i el poni rebota i aterra al costat de la roda de bicicleta de fira. Els ulls pintats de la joguina miren inexpressius l’abellot, que s’ha redreçat i s’arrossega per terra.

Més tard, recull el poni. Com ha de ser.

Harper
20 de novembre de 1931

La sorra s’enfonsa sota els peus d’en Harper, tot i que, en realitat, no és sorra, sinó un fang glaçat i pudent que se li escola dins les sabates i li xopa els mitjons. Xiuxiueja un renec per evitar que el sentin els homes que es criden en la foscor.

—El veieu? El teniu?

Si l’aigua dels pebrots no fos tan freda, s’arriscaria a intentar fugir nedant, però ja tremola violentament per culpa del vent del llac, que només li ha de travessar la camisa per mossegar-lo i castigar-lo, després que ha abandonat l’abric amarat de sang d’aquell malparit de merda darrere el tuguri.

Camina amb els peus ficats a l’aigua, obrint-se pas per la riba entre les escombraries i la fusta podrida, i el fang li xucla els peus a cada passa que fa. S’ajup a la vora de l’aigua, rere una barraca construïda amb capses d’embalatge enganxades amb paper embreat. La claror d’un llum d’oli s’esmuny a través de les esquerdes i els pedaços de les parets de cartró i fa refulgir tota la barraca. Es fa creus que algú es construeixi el refugi tan a prop del llac, com si pensés que ja ha passat el pitjor i que no pot caure més baix. Com si la gent no anés a cagar a les aigües poc profundes. Com si el nivell de l’aigua no pogués pujar per la pluja i endur-se tot aquell assentament merdós de barraques pudents, llar d’homes oblidats, amarats d’infortuni fins al moll de l’os. Ningú no els trobaria a faltar. Igual que ningú no trobaria a faltar el cabró d’en Jimmy Grebe.

No s’esperava que en Grebe sagnés a raig. La cosa no hauria anat tan lluny si el malparit hagués lluitat net, però estava gras, borratxo i desesperat. Com que no aconseguia encertar cap cop de puny, ha anat a pels ous d’en Harper, que ha notat que els dits del molt fill de puta li engrapaven els pantalons. Si un home lluita brut, tu has de lluitar encara més brut. No és culpa d’en Harper que la vora dentada del vidre hagi tallat una artèria. Ell apuntava a la cara d’en Grebe.

No hauria passat res de tot plegat si aquell tuberculós podrit no hagués tossit a les cartes. És veritat que en Grebe ha netejat l’escopinada ensangonada amb la màniga, però tothom sap que té tuberculosi i que pot encomanar qualsevol cada cop que es tus al mocador xop de sang. Malaltia, ruïna i homes amb els nervis a flor de pell. És la fi dels Estats Units.

Ara prova a explicar-ho a l’«alcalde» Klayton i la seva colla de justiciers llepaculs, que sempre van amb el pit inflat com si fossin els amos del món. Però aquesta és una terra sense llei. I sense diners. I sense amor propi. Ha vist els senyals, i no només els que diuen «Habitatge embargat». «Acceptem-ho, els Estats Units s’ho mereixen», pensa.

Una franja de llum pàl·lida escombra la riba i mandreja a les cicatrius que en Harper ha deixat al fang. La llum de llanterna va de cacera en una altra direcció i la porta de la barraca s’obre i il·lumina tot el seu voltant. Una dona escanyolida surt a la riba. La lluentor del querosè mostra una cara grisa i demacrada, igual que totes les d’aquest indret, com si les tempestes de pols esborressin qualsevol rastre del caràcter de la gent igual que acaben amb les seves collites.

La dona du una americana tres talles massa gran sobre les espatlles esprimatxades, com un xal. Llana gruixuda. Deu abrigar força. En Harper sap que l’hi robarà abans i tot d’adonar-se que és cega. La dona té la mirada buida. L’alè li fa pudor de col i de dents podrides. Estira un braç i el toca.

—Què passa? —demana—. Per què criden?
—Hi ha un gos rabiós —menteix en Harper—. El busquen. Hauria de tornar a dins, senyora.

Li podria arrabassar l’americana i tocar el dos. Però potser cridaria. Potser oposaria resistència.

La dona li agafa la camisa.

—Un moment —diu—. Ets tu? Ets en Bartek?
—No, senyora. No soc en Bartek.

Intenta treure’s els dits de la dona del damunt i ella, alarmada, alça la veu a un volum que cridarà l’atenció.

—Sí que ho ets. Ho has de ser. Ell m’ha dit que vindries. —Frega la histèria—. M’ha dit que…
—Calli, no passa res —la interromp en Harper.

No li costa gens acostar-li l’avantbraç a la gola i empènyer-la contra el cobert amb tot el seu pes. «Només perquè calli», pensa. Costa xisclar quan t’esclafen la gola. Els llavis de la dona s’arrufen i s’inflen. Els ulls li surten de les òrbites. L’esòfag li palpita en senyal de protesta. La dona li rebrega la camisa com si escorregués la bugada i, en acabat, els dits ossuts li queden inerts i s’aclofa contra la paret. Ell s’ajup, acompanyant-la, i la deixa a terra amb la mateixa suavitat amb què li treu l’americana de les espatlles.

Un nen petit el mira des de l’interior de la barraca amb uns ulls tan grossos que sembla que se l’hagin d’empassar sencer.

—I tu què mires? —xiuxiueja en Harper, agressiu, mentre passa els braços per dins les mànigues. 

Li va gran, però tant se val. Alguna cosa dringa dins la butxaca de l’americana. Si té sort, seran algunes monedes. Resultarà ser molt més que això.

—Ves a dins. Porta una mica d’aigua a la teva mare. No es troba bé.

El noi el mira fixament i llavors, sense canviar d’expressió, bada la boca i profereix un udol agut que atrau les maleïdes llanternes. Els raigs de llum volen cap a l’entrada de la barraca i la dona inconscient, però en Harper ja s’allunya corrent. Un dels vells companys d’en Klayton, o potser l’alcalde autoproclamat en persona, crida: «És allà!», i els homes corren cap a la riba, empaitant-lo.

Corre com un esperitat a través del laberint de barraques i tendes instal·lades sense cap ni peus, totes amuntegades i amb l’espai just entre elles perquè hi passi un carretó. Mentre es desvia per anar cap a Randolph Street pensa que els insectes tenen més seny que els humans.

No se li acut que les persones es puguin comportar com tèrmits.

Trepitja una lona i cau de dret en un forat de la mida de la caixa d’un piano, però considerablement més profund, excavat a terra allà on algú ha instal·lat un succedani de llar i s’ha limitat a clavar una tela per tapar el clot.

Aterra violentament i pica amb el taló esquerre a la vora d’un palet de fusta que l’ocupant fa servir de llit. El cop fa un soroll vibrant i agut, com si s’hagués trencat una corda de guitarra. L’impacte el fa caure de costat contra el lateral d’una estufa improvisada que el copeja sota les costelles i el deixa sense alè. Nota com si una bala li acabés de travessar el turmell de banda a banda, però no ha sentit cap tret. No pot agafar aire per cridar, i la lona, que li ha caigut al damunt, l’ofega.

L’enxampen allà estirat, forcejant entre la lona i maleint els ossos del rodamon fill de puta que no va tenir prou materials o habilitat per construir-se una barraca com déu mana. Els homes s’apleguen dalt la lloriguera, convertits en siluetes malèvoles rere la resplendor de les llanternes.

—No pots venir i fer el que et rota —sentencia en Klayton en el to propi d’un sermó dominical.

En Harper per fi pot tornar a respirar. Cada inspiració va acompanyada d’una fiblada roent al costat del cos. Segur que s’ha trencat una costella, i el que s’ha fet al peu és encara pitjor.

—Has de respectar el teu veí, i el veí t’ha de respectar a tu —continua en Klayton.

En Harper l’ha sentit fer servir aquesta mateixa frase a les reunions de la comunitat per explicar que havien d’intentar tenir bona relació amb els amos dels negocis locals de l’altra banda de la carretera, els mateixos que van enviar les autoritats a clavar avisos de desnonament a totes les tendes i barraques, advertint-los que tenien set dies per abandonar el terreny que ocupaven.

—Respectar els altres és prou difícil si ets mort —riu en Harper, però més que una rialla és un esbufec asmàtic que li fa encongir l’estómac.

Se li acut que potser porten escopetes, però sembla improbable, i quan una de les llanternes el deixa d’enlluernar comprova que van armats amb canonades i martells. Se li renova el nus a l’estómac.

—M’hauríeu de lliurar a les autoritats —proposa, esperançat.
—No, home —replica en Klayton—. Aquí no se’ls ha perdut res, a les autoritats. —Belluga la llanterna—. Nois, traieu-lo d’aquí abans no arribi l’Eng Caragroga i trobi aquest degenerat aquí fotut.

Tot d’una, arriba un altre senyal, clar com l’alba que comença a despuntar a l’horitzó, més enllà del pont. Abans els goril·les d’en Klayton no poden baixar els tres metres que els separen d’ell, comença a ploure, i les gotes d’aigua són tallants, fredes i cruels. Algú crida a l’altra punta del campament.

—Policia! És una batuda!

En Klayton es gira i debat amb els seus homes. Xerrotegen i gesticulen com simis, fins que una flamarada s’obre pas a través de la pluja, il·lumina el cel i posa punt final a la conversa.

—Ei, deixa estar això…

Se sent un crit procedent de Randolph Street, i tot seguit un altre:

—Tenen querosè! —brama algú.
—Què espereu? —pregunta en Harper tranquil·lament, entre el repic de la pluja i la cridòria general.
—No et moguis d’aquí. —En Klayton l’amenaça amb el segment de canonada mentre les siluetes es dispersen—. No hem acabat amb tu.

En Harper ignora el soroll aspre que li fan les costelles i s’impulsa amb els colzes per incorporar-se. S’inclina endavant, s’aferra a la lona, que encara està agafada als claus per un costat, i li clava una estrebada, tement el resultat inevitable de la maniobra. La lona aguanta.

A dalt, distingeix el to dictatorial de la veu del bon alcalde, que crida persones invisibles entre el soroll del maremàgnum.

—Tenen una ordre judicial? Es pensen que poden venir i cremar les llars de persones que ja ho hem perdut tot una vegada?

En Harper engrapa un bon grapat de tela, repenja el peu bo a l’estufa tombada i s’impulsa. Es clava un cop al turmell contra la paret de terra i l’encega un espetec de dolor brillant com la verge Maria. Li venen arcades i tus, però només escup una amalgama filamentosa i allargada de saliva i flegma amb esquitxos vermells. S’aferra a la lona i parpelleja repetidament per desempallegar-se dels punts negres que li taquen la vista fins que s’hi torna a veure.

La pluja tamborineja i apaivaga els crits. Se li acaba el temps. S’enfila per la lona greixosa i humida amb penes i treballs. Tan sols fa un any, hauria estat incapaç d’una fita com aquella, però després de passar dotze setmanes reblant el pont Triboro de Nova York és fort com l’orangutan sarnós que va veure en una fira estatal partint una síndria per la meitat amb les mans nues.

La tela emet ominosos sorolls estripats en senyal de protesta i amenaça de tornar-lo a deixar caure dins aquell cau de merda, però resisteix, i en Harper aconsegueix enfilar-se a la vora del sot. Se sent tan alleujat que ni tan sols no es preocupa quan es fa una esgarrapada al pit amb els claus que asseguren l’encerat. Més tard, quan s’examini les ferides en un lloc segur, observarà que els solcs semblen la marca d’una puta entusiàstica.

Es queda estirat a terra, amb la cara sobre el fang, mentre l’aiguat li cau al damunt. Els crits s’han allunyat, però l’aire fa pudor de fum, i la llum de mitja dotzena d’incendis es barreja amb el color gris de l’alba. Un fragment d’una peça musical viatja per la nit, potser procedent de la finestra que han obert els llogaters d’algun pis per gaudir de l’espectacle.

En Harper s’arrossega panxa avall per damunt el fang. Veu tot de llums que centellegen a causa del dolor, tot i que també podrien ser reals. Experimenta una mena de renaixement. Passa d’arrossegar-se a caminar coix quan troba un tros de fusta robust prou llarg per fer-li de bastó.

Arrossega el peu esquerre, que li ha quedat inservible, però segueix caminant, a través de la pluja i la foscor, allunyant-se de l’assentament de barraques que crema.

Tot passa per un motiu. Gràcies que s’ha vist obligat a fugir troba la Casa. Gràcies que s’ha endut l’americana té la clau.

© Lauren Beukes
© de la traducció, Lluís Delgado
© de la il·lustració de coberta i de capçalera, Ricard Efa
© de l’edició, Mai Més