D'obaga / Solei – Saüc en flor

D’obaga i Solei són els dos primers EP de Saüc en Flor, grup de beat silvestre de l’Alt Maresme format per Genís Poch i Cassola, Carles Camps i Gerard Avellaneda.

A Stroligut podeu llegir els poemes i lletres de les cançons de tots dos discos, i els paratextos de Maria Sevilla, Núria Bendicho, Guim Valls i Oriol Sauleda.

////Les cançons de D’obaga i Solei a Spotify i els videoclips a YouTube

¿Com fer-nos món? ¿Com fer-nos més món?
¿Com inserir-nos, com infantar-nos de bell nou
en el món per fer majestat de cada imatge,
per ser únicament món, prodigiosament món,
indiscriminadament món?
¿I on és, religions al marge, la força que fa adorar?
Perejaume

Obaga

T’he dut, descalç, la flor
com un oferiment
—devora l’atzavara,
la mort m’era miracle.
Endins i enfora só
un bri de deu, la ment.
La teva amor, qu’amara,
i aquests teus ulls, l’oracle

LLUU

Corres per llevar
rastre i nosa.
Farta d’etzibar
pors i precs.

Prò
no hi ha amagatall
amb tanta torba,
sols un vell parrac
d’oferiment
duus…

I de penyora
t’hi has dat a tu
ja ve l’aurora,
just.

Com un antic doll
que degota
contra un pedregot
indolent,

un somriure eixorc,
una penyora,
l’ànim que es marfon
un llanguiment
duus…

I de penyora
t’hi has dat a tu
ja ve l’aurora,
just.

Traspunta amb sorna,
res no és confús.
La llum ja brolla,
lluu.

GOJANT

Parres de vellut, malves de rosada,
gotes de llum en lligabosc salvatge.
Gotes de llum, i al salt les dones d’aiga.

Vora el mar, bosquerols;
ombregen les acàcies
i uns quants papallons
voleien prop la bassa.

Lluna amainant,
lluna tan blana.

Lluna gojant,
Lluna m’atrapa…

El capvesprol —tan fi—, l’onatge bla,
i la claror, qu’ullprèn, del jorn que fina.
Dalt del turó ens acull la fosca alzina
i l’infinit del cor és del color del mar.

DAURA

Ment en calma,
Venus clara…
L’escalf
d’un bri
silent
besllum
de pau
el ros-
tre et daura.
Hi ets tu.

Res t’esguarda
i cau, lleu, la tarda…
El temps
l’espai
s’han ai-
galit
ensems
s’han fos
en l’aire.
I ets tu.

T’alces
suau,
res no et
destor-
ba i danses.
Gràcil,
t’escau
el dolç
secret
que tot
ho abasta.

I rius descalça,
la fosca s’atansa…
El xiu-
xiueig
boscós
ocio-
sa et plau,
no fa
basarda.
Hi ets tu.

ÒLIBA

S’ha encès el vent
i el camí roig m’apar sospir,
lament, remor de passes.

Milers d’estels
i el cristal·lí lloar d’argent.
Corprès, romanc despert…

I un’òliba adurent
fulgura i ve,
ben mansa.
I m’acull plaent.
Qui sap d’on ve,
endú-te’m lluny.

Se’n va la fred,
l’òliba em peixa flocs de llum,
guareix. M’encelo amunt…

I gico estès
i desapareix
mon cos
i em mena el
vent encès
lliscant.
Cap baula
no em té
pres.

Flocs lluents,
polsim d’estels,
giravoltant-me
incorpòria-ment,
tan basta
i poc sofrent…

Qu’un’òliba adurent
fulgura i ve,
ben mansa.
I m’acull plaent.
Qui sap d’on ve,
endú-te’m pur.

TAÜL

L’alzinar l’acarona capcot.
Malaurat, ve el vent de grop.

I, emboirat, corre pel sotabosc
prò ja és tard, fa fred i és fosc.

I entotsolat s’amaga,
que és traïdor i gasiu.
Son rostre bord l’espanta
per poruc i esquiu.

Va sagnant, nafres per tot el cos,
atziac nociu i agrós…
I arraulit, ploriqueja capciós,
trastocat, taül i asprós.

Prò alatrencat s’engalla,
gosa d’infringir
sa llei cruel i s’alça
prest en deixondir.
Toca fer camí.

Solei

ATZUR

Ja no plou
i l’es-
barzer
eixut
sedent
vol sang,
rabiüt.

I un abellot
que brunz
rebel
i astut
amunt
i avall
d’ensurt.

Redós de l’hort, jauré
a l’ombra del cirerer.
Passa un airet ben fi i suau,
frueix l’herbei i tot va bé.

I veig
la mar
que lluu
i el cel
atzur,
que bat
el sol
de juny.

Un rajolí
ben fresc
del pou
profund
qu’ès bé
de déu,
fecund.

JOLIU

Aire! Sol ixent a quarts de set:
la mar, la lluna.
Mare de Déu del Mont a camp obert,
la vall és muda.
I no tinc por de perdre-m’hi,
tinc por de perdre el fil.
Tot l’univers m’és llar, joliu m’és llar.

La fresca d’oreig d’obaga em diu:
«Ja no hi ha excusa».
Trenco marge amunt al Guitarriu,
on creix l’etusa.
I no tinc por de perdre-m’hi…

La forest aspriva, exult en plor, la plana mansa.
La rel, l’aiga captiva, el joc de nus, la nit que avança.

M’endinso al torrent sec de l’istiu,
la ment em muda.
Baixo pel rocam dubitatiu,
m’atrau l’altura.

I no tinc por de perdre-m’hi…
Vespreja el sotabosc al clot ombriu,
no hi ha fretura.
Sec camescreuat i fent l’ullviu,
i tot s’adjura.
I no tinc por de perdre-m’hi
ni por de perdre el fil.
Tot l’univers m’és llar, joliu m’és llar.

CANÇÓ

Una estació de tren;
gent enfeinada, ocupada amb les seves coses.
Un dels homes del manteniment del parc,
gaudeix tallant les flors,
podant les roses.
Aquesta vida és normal per a certes persones.
Però per a la gent com nosaltres no ho és en absolut.
Passen moltes coses,
totes formen part de la vida.

Al camp de batalla,
innocents assassinats.
Estic segur que podem canviar el rumb de la bala.
Les guerres no es fan per odi,
sinó per continuar el desenvolupament.
Vaig veure a la meva ment un asiàtic innocent.
Tan jove com era, el seu cap havia explotat.
A qui podria explicar tal abandonament i crueltat?
D’on provenen?

No dic res més.

Aquesta és una cançó solitària.
Canto en una vall tranquil·la
on la gebrada que brilla s’encén amb l’espurna del sol.
Aquesta bellesa no em satisfà.
Veniu, amics meus,
¿qui té cor?
Que puguem ballar
i fer-nos realitat
en el temps perpetu.

Chogyam Trungpa

AURTIGA

Raig de sol diví,
gebre, espurna i bada.
Fruit d’un fràgil blavís
fonedís d’albada.

Sol adiamantí,
roig i encès que esclata.
Fuig, guineu, que t’he vist —somrís.
Frisa el cel diàfan.

Prò enmig de l’encís,
ploro trencadís.
On sou vells amics
ara que estic trist?

Grèbol, romaní,
menta, aurtiga i fada.
Tot unit è respir:
pluja i font i mata.

I és tan ample en fluir,
còsmica contrada.
Fuig, guineu, que t’he vist —somrís.
Terra, ets dolça i grata.

SULLA

Si vols conèixer d’on prové el sol,
guaita l’oreneta i com alaestesa alça el vol.

Si la mare terra ens permet trepitjar el sòl,
no la gosis sotmetre, sempre es lliura i mai no dol.

La daina beu,
raja la deu.
Hi ha una llei no escrita:
lluna minvant, foc que crepita.

Rere l’alzina, caut s’esmuny un cabirol.
Pit-roig refila faust devora el rierol.

Sulla, l’ermita guspireja a ple juriol.
Cingle s’albira, s’entrelluca, auster, l’estol.

FESTÍ

Si vols venir t’hauràs de perdre
‘vall la vall, roure i fageda.
Si vens amb mi ens podrem perdre
ben conills, salvatge i tendre.

Com t’ho faràs per venir amb mi?
Pruna, la lluna no em deixa fugir.
I, ai!, per favor, va vine amb mi.
Pruna, la lluna no podrem fugir.

Si vols glatir en paratges verges
—venustat de flors i nèctars—,
sé d’un confí on podrem perdre’ns
colomins d’ambres celestes.

Pel vell camí
que zigzagueja a la font
farem festí
amb les bruixes i a dolls.

PARATEXTOS

A PUNT / GUIM VALLS

Un polsim de llum nova
em convida a fer vida
al llindar.

Tot té la justa mida
de cabre’m dins la cova
de la mà

i acaronar la clova
ja em fa mig endeví de
l’íntim clar.

Amb cura emperesida
em vaig traient la roba
de parlar.

MELMELADA DE SAÜC / MARIA SEVILLA

Quin amar tan amarg!
Més que la fel amarga!

Dolors Miquel

A trenc d’alquímia sé
que la metzina bona és l’amarganta.
A trenc d’alquímia guardo amb avarícia
dins de les flors els colors de l’obaga
i poso al bany maria la dièresi
estripada del teu nom: saüc, traïció
a foc lent, sense triaga.

A trenc d’alquímia soc
el borrissol encès de la vidalba.
A trenc d’alquímia em dono a la fluixera
que em crida des del bosc i m’amanyaga
més ufanosa que la tija erecta
del fruit de l’atzavara. I més encara:
més que la fel amarga!

A trenc d’alquímia et dic
que la metzina bona és l’amarganta.
A trenc d’alquímia bec de la font negra
que raja sols per a mi, i que m’embriaga
amb la insolència eutròfica dels glúcids
que tenen el teu nom: saüc, traïció
de sucre i polpa magra.

L’ORADA / NÚRIA BENDICHO

Prego a Déu sota les portes
entre draps fets de setí
no hi ha càstig més diví
que amb un existir respondre.

no hi ha ni so ni silenci / ORIOL SAULEDA

no hi ha extinció del so ni del silenci
no hi ha cançó ni extinció de la cançó
no hi ha ritme ni extinció del ritme
no hi ha
però passa una fagina i no està dissecada ni ensenyant les dents
al menjador de cap hostal, l’hostal ets tu i ets tu qui acull el que conviu
amb el que arriba: records de nits i gamarussos, pensaments i intuïcions sobre
el vellut, barreges i nostàlgies amb el glaç d’unes paraules, fresques espessors de
boscos i camins imaginats, brufades, grinyols i alens… però jo no soc el que
penso, jo no soc el que recordo, jo no soc res del que sento… soc un refugi de
muntanya, jo soc l’hostal, aquell que acull, soc la pensió de la creu on faig l’amor
amb un príncep rodamón i faig soroll que es torna música i gemecs. I la fagina
que ha passat i és cosa nostra aquest passar, que l’hem seguida i hem passat i
ens hem passat el dia riu avall fent cas dels guies. És una bruixa qui et va dir la
teva marca. Conté la nit també aquest dia, i en realitat, no sé què hi ha, però
terra hi ha, però cel hi ha. Descansa el llac per veure reflectit el seu nom
veritable.