y violeta richart ara llibres roc boronat amsterdam

Y – Violeta Richart

Influenciada per novel·les com Terra d’elles de Charlotte Perkins Gilman o L’home femella de Joana Russ, Y és una novel·la iniciàtica de Violeta Richart que transcorre en un món sense homes ni (gaires) conflictes.

Richart va guanyar amb Y el 22è premi Roc Boronat i ha estat editada pel segell Amsterdam d’Ara Llibres. Llegiu-ne el primer capítol a Stroligut.

» Més Ara Llibres: La família buida de Colm Tóibín

Y Richart coberta

Introit

MAI NO HE ESCRIT UN DIARI com fan altres noies, però la senyoreta Clio m’ha demanat que conti la meva història, que em farà bé. Jo crec que no, que no canviarà res, però m’estimo molt la senyoreta Clio i faré el que ella vol, si més no perquè tingui un record meu quan ja no estiguem juntes. Ompliré aquest quadern buit que ella m’ha lliurat i tornaré a viure els dies de llum i també els dies foscs. He estat molt feliç i no voldria ara explicar coses alegres amb paraules tristes, però no puc fer-hi més: jo ja no sóc mestressa dels meus sentiments ni del que em passa.

Em serà difícil de recordar-ho tot d’una tongada i és ben segur que m’oblidaré de moltes coses. Tampoc no sé ben bé com començà. Fou de mica en mica, sense adonar-me’n, amb petits detalls que d’antuvi no semblaren importants, que passaren gairebé desapercebuts, com s’esdevenen sovint els grans fets de la vida. Trobar ara la causa primera de la cadena seria feina impossible. Però, com que d’alguna manera haig d’encetar el meu relat, ho faré amb la primera comunió de l’Helena.

Cant u. La comunió d’Helena

FOU UN DIA DE PRIMAVERA exultant de sol i de vigoria, malgrat que en aquells moments el sol no el vèiem perquè érem dins la discoteca. La música sonava ben forta i les llums de colors giraven al seu ritme i creaven efectes fantàstics, sempre diferents. A la pista ballaven les meves companyes i al centre llur hi havia l’Helena, tota de blanc, els cabells rossos mig coberts amb el vel de tul, i el vel coronat de flors de cirerer acabades de collir. Mai no havia vist una cosa tan bonica com l’Helena aquell dia. Verament semblava una deessa com les que apareixen dibuixades als nostres llibres. I jo me la mirava i me la remirava i mai no m’atipava de mirar-la i, quan apartava els ulls per a agafar el meu got de cola i beure’n un glopet i després tornava a esguardar-la, encara em semblava més excel·lent que abans, com si cada moment que passés li afegís un gran més de bellesa. Amb quina gràcia ballava, estenent els braços i fent com si volés, com si es tornés lleugera com una oreneta! Als seus canells titil·laven les polseres que les companyes li havíem regalades, i al seu pit el rosari fet per les professores amb pedretes de quars. Tota ella era blancor i llum, i lluïa com un cúmul d’estels. L’Helena, la meva ídola.

L’Ariadna segué al meu costat i em demanà per què no ballava jo també, i li vaig respondre que estava cansada, però no era veritat. El que jo tenia era un delit de seure al meu racó i admirar embadalida el ball de l’Helena sense que ninguna em destorbés, i m’hauria d’haver fet nosa l’Ariadna, però curiosament em confortà tenir-la a la vora en aquell moment, perquè s’era asseguda molt a prop, fregant la meva cama amb la seva. I, tot d’una, jo ja li estava dient com era de bonica l’Helena, com li esqueia el vestit de comunió, com era de bufona ballant… Segurament em vaig posar vermella en dient tot allò, perquè sentia l’escalfor de la sang calenta a les galtes i a més l’Ariadna se’m quedà mirant de fit a fit i em demanà si no havia pres massa cola. I potser sí que n’havia presa massa, però és que contemplant l’Helena no m’adonava gaire del que feia. L’Ariadna somrigué i m’agafà la mà. Era una bona companya, l’Ariadna. Digué: «Sí que està bonica, però no te la quedis mirant de tan lluny. Vine a ballar amb nosaltres i podràs tenir-la més a prop».

Em vaig aixecar i vaig acompanyar-la fins a la pista. És estrany com, quan el cor se’t posa tendre, àdhuc la música més alegre i engrescadora esdevé malenconiosa. I això em passava a mi, que estava ballant amb el somriure als llavis i malgrat això em feia la impressió que en un no res podia arrencar a plorar. Més encara quan tenia ara l’Helena tan a la vora i m’envoltava la seva olor de flors.

Vaig estar ballant força estona amb les altres noies fent la rodona amb l’Helena al mig, i quan ella se n’anà no vaig saber què fer i vaig continuar ballant, segurament amb més gràcia llavors que ella ja no hi era i em trobava més lliure. Més trista, però més lliure. Estava confiada que tornaria de seguida, però començà a trigar. Passaren encara uns minuts més, i impacient la vaig cercar pertot amb la mirada, però no la vaig veure. La discoteca era molt gran i alguns racons eren ben foscs. Mentrestant, l’Ariadna era parada de ballar i xerrava a cau d’orella amb la Talia. No es barallaven, però sembla va que tenien opinions molt diferents. M’hi vaig ficar al mig i vaig demanar què les passava. La Talia contestà: «L’Ariadna diu que abans la comunió la feies quan eres encara una nena, quan tenies set o vuit anys. Això és una bajanada i ben grossa». «És la veritat! Ho he sentit dir a la senyoreta Clio!», cridà l’Ariadna. Em sorprengué molt que l’Ariadna discutís per una cosa que no podia ser certa i li ho vaig fer saber: «Que no veus que a una nena de set anys no li pot venir la regla encara?» L’Ariadna em contradigué: «És que abans la comunió no la feies quan et venia la regla!» «Doncs quina porqueria de comunió era aqueixa?», replicà la Talia. Una comunió sense regla! Allò no tenia ni solta ni volta. Però l’Ariadna no volia cedir i seguia insistint: «La senyoreta Clio m’ha dit que abans la comunió tenia un sentit diferent». «La comunió ha estat sempre la mateixa», contestà la Talia. «La senyoreta Clio t’ha contada una rondalla i tu te l’has creguda.» «I per què m’havia de dir una mentida?», cridà l’Ariadna. «Perquè li agrada inventar històries», contestà l’altra.

Jo ja n’havia sentida alguna cosa, que la senyoreta Clio tenia molta imaginació i que per això li havien cridada l’atenció de vegades. Però no havia fet gaire cas d’aquella rumor, perquè les noies també tenen molta imaginació i parlen sense saber res. Al cap i a la fi, nosaltres no coneixem gaire cosa dels afers privats de les professores, i aixi és com ha de ser.

L’Ariadna i la Talia seguien, però, la seva discussió, i jo, com que no em sentia especialment atreta per un tema tan desenraonat, me’n vaig anar a veure si trobava l’Helena. La vaig cercar per tota la discoteca, àdhuc als lavabos, i fou endebades. Finalment, una companya em digué que l’havia vista sortint amb la Briseida. «La Briseida?», vaig pensar, «i què ha de fer amb aquesta?».

Vaig anar cap a la sortida i, en travessar la porta, la llum del sol em colpejà com l’esclat d’un llamp just davant meu. Era la migdiada i tot era amarat d’una claror encegadora: el cel, els camps, les restes d’asfalt vora l’edifici… Vaig haver de tancar els ulls, i en tornar a obrir-los em feien pampallugues i veia com unes bombolletes de colors fos ques que suraven sobre el paisatge. El sol escalfava el meu cos i em feia sentir bé. L’aire portava una flaire de flors de primavera i se sentia la remor dels insectes i dels ocells que gaudien del bon temps. Davant la discoteca s’estenia un hort de llimoners del qual no es veia la fi, i gairebé sense adonar-me’n em vaig trobar caminant mandrosament entre els arbres carregats de fruita daurada. Quina bona olor que feien! Em vingueren ganes de menjar caramels de llimona, com els que prenem quan ens fa mal la gola. Anava deixant enrere la discoteca i la festa. No sabia cap a on anava, però feia una tarda ben dolça i l’hort era com un paradís solitari, tot per a mi, i la imatge de l’Helena i de la seva escapada amb la Briseida s’hi anava desfent a poc a poc i ja no em feia patir tant.

De cop i volta, entre aquell silenci musicat per les bestioles campestres vaig començar a sentir uns sorollets i uns xiuxiueigs. Encuriosida, vaig cercar la font d’aquells sons. Més enllà, no gaire més, les vaig veure totes dues. La blancor del vestit de l’Helena era inconfusible. Ara ja no xiuxiuejaven: s’eren recolzades en un arbre, abraçades, l’una contra l’altra. El vel de l’Helena no em deixava distingir-ho amb claredat, però vaig comprendre que s’estaven besant. Em vingué com un vertigen a l’estómac i alhora em vaig sentir culpable d’haver-les sorpreses en llur intimitat. I tot i així no vaig sortir corrent. Alguna cosa en aquella escena m’atreia d’una manera que jo no podia controlar. Vaig amagar-me rere un arbre i les vaig observar sense moure un múscul per por de fer qualsevol soroll i espantar-les. Elles seguien enllaçades, delint-se amb aquell joc misteriós que semblava tan dolç i delicat. De tant en tant separaven les boques i es deien coses en veu molt baixa, la melodia de les quals jo sentia sense poder destriar les paraules des del meu amagatall. I un altre cop venien les carícies i els petons.

Testimoni furtiva del secret, el vertigen i la gelosia envers la Briseida anaren minvant dins meu i tornava a veure l’Helena com la deessa encisadora de la pista de ball, però aquesta vegada, a més, la vaig descobrir com el que realment era: una deessa inabastable. Inabastable per a mi. Ella ja havia triat, i jo no havia estat la seva tria. Era la primera lliçó de la meva educació sentimental: les coses no són sempre com nosaltres desitgem. I tot i així era tan bonic veure-la feliç i voltada de llum…

© Violeta Richart
© de l’edició, Ara Llibres