Kokain – Walter Rheiner

Per primer cop en català, Kokain, la novel·la expressionista del poeta alemany Walter Rheiner. Va ser publicada el 1918 a Berlín.

La mort dels pobres ¹

És la Mort qui ens fa viure, ai las!, qui ens apaivaga:
és l’única esperança, i és el terme prescrit
que, com un elixir que torba i embriaga,
ens mou a caminar fins a topar amb la nit;

a través de l’oratge, del gebre, i la nevada,
és, en l’horitzó negre, un estremit fulgir;
és, ja inscrita en el llibre, la famosa posada
on es podrà menjar, i asseure’s, i dormir;

és l’Àngel que manté entre els seus dits que imanten
junt amb la son el do d’aquells somnis que encanten,
i qui refà la jaça dels nus i els desvalguts;

és la mística sitja, dels Déus la glòria augusta,
és la bossa del pobre i sa pàtria vetusta,
és el pòrtic obert dels Cels desconeguts!

Kokain

I

La nit cobria els arbres que resseguien l’avinguda i degotava sobre les espatlles de Tobias, que avançava entre el brogit de les branques. Feia gairebé dues hores que vagarejava amunt i avall.
El rellotge del carrer —el fantasma de bronze a la cruïlla— havia anunciat que eren quarts d’onze. Mentre el vespre d’estiu moria lentament, desfent-se en les ombres més delicades rere el buc sempre gris de la Gedächtniskirche,² Tobias s’atordia amb l’obscura ansietat que sempre el fiblava i que empitjorava tan aviat com mirava d’escapar-se’n o d’ofegar-la en el bullici sorollós del cafè. El cafè, aquell lloc miserable amb setis de pelfa vermella i clients histriònics de sang freda que hi interpretaven vides irreals; vides tan acolorides com els cromos que es regalen als nens. Com tants altres cops, ara s’hi dirigia per fugir del suau sol d’estiu que es fonia sota el cel baix, el sol que amenaçava fer tornar l’ansietat en bogeria.

Però l’ansietat sempre l’acabava vencent i li feia detestar qualsevol lloc que li pogués passar pel cap —tant si era la seva habitació moblada, el cafè o els espais dels carrers i les places. Havia sortit de casa, sobresaltat, quan el vespre ja vessava llòbrecs feixos blaus sobre els caps dels passejants. Era de nit ja. L’asfalt va pampalluguejar: un cotxe havia rondinat. La música dolça que s’escapolia dels jardins del cafè va amarar-lo i, per l’aire, suraven fragments de conversa. Es va trobar al bell mig d’un efluvi constant i cridaner de dames distingides i cavallers discrets, d’una dansa perpètua de cotxes i carruatges jocosos: l’agredolça cançó vespertina d’una ciutat tenebrosa que sabia com viure a la seva.

I ell sabia com viure? Enlluernat, va aturar-se al llindar de la plaça, confós pel doll de llums i sons, i, de cop i volta, va reflexionar. No cal dir que no vivia la mena de vida superficial dels vestits de colors llampants, dels cotxes resplendents, de les màscares rialleres que li passaven a la vora. Com vivia?

O, al capdavall, què feia? Als matins es llevava a les deu o a les onze, o fins i tot ja a migdia, i execrava la seva cambra, els seus llibres, la seva roba. I a ell mateix? La constatació diària que no tenia ni un ral, el tràfec de com aconseguir-ne —d’un conegut o d’un estrany, per qualsevol mitjà: tant li feia. Odiava la fam de cada matí; odiava l’enganxada diària pel lloguer amb la vella mestressa. I fugia indolent de casa, aquella casa que l’anguniejava tant com l’interminable carrer amb el nom altiu del gran filòsof que un cop havia llegit i que s’afigurava com un pare que branda el garrot. La mala consciència amb què pidolava al cafè o als despatxos dels editors malhumorats, que li escopien a la cara el fum del cigar i el despatxaven amb menysteniment; aquesta niciesa, aquest repugnant ressentiment que hi intuïa, el feia sentir ferit pels homes amb aplom, vestit decent i aspecte ufanós. Llavors, arribava la nit, la gran maledicció que l’arrapava i que alliberava l’angoixa diabòlica que el feia giravoltar com una baldufa. Els ocells piulen —i s’encarava a l’ineludible destí, com si se li hagués encarnat al davant, tot mostrant-li el camí amb la mà ferma: Som-hi!

Un dia rere l’altre: abans-d’ahir, ahir i avui. No hi havia escapatòria. Bé, la mort, o potser —amb sort— un mal l’arrabassaria tard o d’hora. Va continuar caminant fins que… Exacte! Com sempre, s’hi havia quedat palplantat: torn de nit de la farmàcia. Va pitjar el timbre i va esperar.

El llum va encendre’s; la finestreta era oberta. El farmacèutic, calb, hi va treure el caparró.
—Doctor…
—Ah, altre cop vostè? No podia haver vingut més d’hora?
—Disculpi’m, si us plau. Havia…
Però el cap pelat ja havia girat cua.

Què havia fet ell? S’havia esbatussat com gairebé cada vespre; com de costum, havia perdut. I el món havia arronsat les espatlles.
El farmacèutic va tornar:
—Tres marcs amb cinquanta.
—Però no tinc tants cèntims… —va somiquejar Tobias.
—Bé, d’acord… —va dir el farmacèutic—. Us fiaré un altre cop, però, ai!, pobre de vós si no em pagueu. Us en recordareu.
—Moltes gràcies —va murmurejar Tobias—. Bona nit.

Totes les preocupacions, tots els pensaments, totes les afliccions i tots els dubtes s’havien esfumat, ara que tenia la poció eterna, una ampolleta hexagonal que estrenyia entre les mans com qui combrega. Ell mateix era la vida i el seu cor eclipsava el món.

Al cafè, al bany, es va picar tres cops l’un darrere l’altre i es va desar l’ampolla i la xeringa a la butxaqueta dels pantalons.
Ara se sentia lliure i gràcil, juganer, com un déu jove. Va entrar radiant a la cafeteria i somreia a les noies i arrufava el nas als senyors elegants. En un girar d’ulls, volava com Ícar, la divinitat adolescent, tot rient i boiant pel sostre, precipitant-se amb cançons als dossers dels jardins. Ja fora del cafè, va enlairar-se fent figueretes amb les estrelles refulgents.

II

Balandrejant sobre una taula de marbre lluent, es fongué entre els homes i les dones que xerraven. Va demanar al cambrer i es va encendre una d’aquelles cigarretes rasposes que tanta companyia li feien en la joia i el desconsol.

Quan alçà la vista a través del fum olorós que li rajava de la boca va veure la nit amenaçadora, aquella nit, la seva nit, esmicolant amb el puny negre els minuts breus de serena embriaguesa, avançant inexorable amb un nou i tètric turment que, com una sonsònia perpètua, el mortificaria d’ara endavant. Què havia desfigurat les cares de davant seu, a l’altre costat de la taula, que fins fa poc reien? Què volien dir les mirades amonestadores que ara tots li etzibaven?

Veus? Ara feien colla i en maldeien.

Escoltava atent… Heus-la aquí! Clarament algú havia pronunciat la paraula, la paraula fatal que s’alçava sobre les seves nits i que l’esbocinava com una màquina de so implacable: —Co-ca-ï-na!… Co-ca-ï-na! El tallava bocí a bocí fins que l’hauria esmicolat del tot.

El pànic s’havia apoderat dels ulls de Tobias. Allà, havia sentit dir a un home de manera inconfusible: Aquest monstre cada nit s’afarta de cocaïna. El cor li bategava com un tambor salvatge, alguna cosa li escanyava el coll xop i agarrotat, una mà espectral li feia esborrifar els cabells i una suor freda li va recórrer l’espinada.

Aixeca’t! Fora d’aquí! Amenaçat pels assots i espetecs d’un gran fuet, va pagar amb les mans tremoloses, s’aixecà trontollant, estupefacte, i fugí d’aquella olla bullent.

Se’n va anar cames ajudeu-me mirant enrere però ja l’havia clissat tothom: se’n reien i l’assenyalaven. Un home gras, caravermell, es colpejà la cuixa tot cargolant-se de riure i es tornà a compondre, a punt de deixar-se anar i de caure de cul. Horrible! La porta giratòria el va escopir enfora, al carrer. Però ni tan sols aquí trobà repòs.

La gent s’aturava i l’escrutava. Uns passejants inofensius van girar el cap i esperaven que Tobias s’acostés per poder-lo veure millor, més de prop. Aquí no s’hi podia quedar! Va córrer cap a l’estació per Joachimsthaler Straße, arrecerat a les cases: amb cada aparador que el ruixava de llum l’esglaiava la despulla d’una bèstia ferida.

Quina sortida tenia ara que fins i tot Déu l’escridassava amb menyspreu des dels núvols nocturns i els arcàngels sacsejaven els punys ferris escampant drings pels carrers? Què li quedava sinó la beneïda metzina que duia a la butxaca?

Les llàgrimes li brollaven de la gola mentre s’encauava al vestíbul de l’estació per entrar, altre cop, als vàters; ell, el client habitual, ell, la panerola pestilent, l’escarabat merdisser. Allí, com la piuladissa dels ocells melosos al capvespre, els guardes de l’estació van fer sonar el xiulet. De sobte, la portella de la taquilla es va obrir i tothom l’escodrinyà, a ell, l’home que sortia tremolant dels lavabos com un borratxo. Es tancà en un dels cubicles. Quina mena de vida era aquesta? La vida d’un cadàver! Oh, amat i odiat verí, cocaïna, cocaïna: la màquina l’esquarterava, xerric-xerrac, xerric-xerrac, ara un altre bocí.

Amunt, un tren va irrompre a l’estació com un llamp. Ha de ser l’Exprés de la Riviera, pensà Tobias. Sí: ribes blaves, l’aleteig dels coloms, pins, camps de tarongers i Santa Margherita, la muntanya celestial… Es va punxar dos cops, una xeringada a cada cuixa.

I es calmà, tan sols un moment… La Riviera, va pensar, la Riviera, Santa Margherita…

Llavors pregà, tot mussitant: Si us plau, Déu estimat, sagrada Excel·lència, feu que em mori silenciosament amb la pròxima picada!

Quan va sortir dels lavabos, l’enorme espai de voltes de l’estació va retrunyir. El rellotge l’amenaçava amb un dit alçat: era mitjanit. A l’entrada de l’estació hi havia un trànsit eixordador. Els esgarips d’una horda satànica li burxaven l’orella mentre s’esmunyia a través de la multitud (aparent) i se sentia avergonyit, tot nu.

I aquesta bandada burleta i cruel, no tenia res més a fer que aplegar-se a l’estació i emboscar-lo a mitjanit per gaudir de l’espectacle —com ell, el cocaïnòman, havia sortit reptant de la claveguera amb la camisa arrapada als braços i les cames sagnants? Maleïts! Maleïts siguin els seus vestits llampants! I això, no són taques de sang?

Va humitejar-se les puntes dels dits per llustrar-se les llànties.

En sortir volia submergir-se en l’enrenou del carrer, però, de cop i volta, vacil·là, girà cua i es va amagar sota el pont del tren.

III

Hi havia dues dones a la cantonada del davant de la sortida de l’estació. Tobias esbufegà en veure-les: per quins set sous havien vingut? Mare i germana. No haurien de ser a Colònia?

És clar que havien de ser-hi! Però vés a saber. Tal vegada les havia telegrafiades el cap de l’estació perquè presenciessin l’amena obra que el seu fill i germà oferia cada nit al públic de Berlín Oest; la tragicomèdia anomenada El príncep de la claveguera o Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?, un espectacle sens dubte més barat i interessant que no els del Palast o el Teatre Nelson.³

S’estaven a la cantonada sota la despietada llum blavosa dels fanals d’arc; duien vestits que els voletejaven sobre el cos. Va sentir un soroll, com si els xerriquessin els ossos. Que potser eren els seus? Li tremolaven els genolls, i també les mans. Era tan escanyolit! Mirant per entre els dits, els llums li van semblar llunes fredes, voladisses i enjogassades que davallaven dels fanals amb un buf suau i s’esberlaven a l’asfalt.

Les dues figures femenines restaven immòbils. Ho sabia! Feien l’orni però no li treien ull!

Germaneta rossa, estimada Dotz, per què no em deixes en pau? I vós, senyora Sch…, Eveline o Ernestin —o com sigui que es pronuncia el vostre cognom—, mare estimada, un altre cop m’estaloneu? I tan lluny de casa! Des dels confins d’Alemanya fins a Berlín només per atemorir el fill perdut. Que digne… El vostre amor de mare és tres cops digne! Però què diantre feu palplantades aquí? Quines carotes!

Un rampell li va recórrer el cervell encès, va fer el cor fort: la sang li bullia. Va voler acostar-se a les dues siluetes travessant la sortida de l’estació que abocava al carrer una escalinata ornada amb llums elegants, però una turba fosca va brotar de la boca del metro i el va envoltar ràpidament. Els crits l’agullonaven de nou. Bufegant, s’esmunyí d’aquesta nova amenaça i es dirigí a la cantonada on s’esperaven les dones.

Esperar? Esperar? Només hi va veure dos cartells negres i daurats que el sotjaven impúdicament. No hi havia cap dona… No hi havia ningú. Bé, tot just un gos miserable que es refregava lentament a la cantonada i hi orinava.

Els pulmons se li feien feixucs, sentia com se li ensutzien i envellutaven. Tobias es va arrossegar fins al portal d’una casa, s’arromangà la camisa i, mig mort de por de ser descobert, es va injectar una nova dosi de cocaïna.

IV

Guaita, per un moment, les estrelles ja no tremolen. Verí, verí sagrat! Tobias el sentia, veia el dimoni assetjador, tan terrible com afable, allà lluny, sota el cel nocturn. I aleshores ho va comprendre tot i xiuxiuejà enlaire, al firmament: «Ets la mort, la glòria i la vida. Cap déu no et supera!».

Retornà al carrer.

A la cruïlla de Kurfürstendamm entrà als banys públics, il·luminats de verd. Un vell s’hi agençava la roba; Tobias es ficà en un cubicle, disposat a orinar. Se sentia observat i es palpava el vestit en va, no podia estar-se quiet. Va tombar-se i entrà en un altre compartiment. S’escorcollà cada butxaca del vestit buscant a les palpentes l’ampolleta i la xeringa fins que, finalment, esmaperdut, va mirar l’home que havia acabat feia estona i l’escrutava amb desdeny.

Quan per fi se’n va anar, Tobias va recaure en l’absolut desassossec. Valga’m Déu! Segur que era un detectiu, un inspector de sanitat, o fins i tot l’emissari de la mare, que abans havia topat i ara s’amagava!

Durant uns minuts, Tobias restà impotent en aquella pútida cambra octogonal on l’aigua llefiscosa regalimava tamborinant a la paret com si volgués escopir-li.

Segur que eren fora, en silenci, encerclant, acordonant els urinaris. El dring de les manilles, la camisa de força a punt. Se li va fer un nus a la gola, la secor la hi punxava. La set! La set! … Al llindar de la follia i tement el pitjor, sortí de la cabina i tornà al carrer, trontollant.

El va sorprendre no trobar-hi ningú esperant-lo. Però allí (els ulls li sortien de les òrbites, terroritzat), allí hi havia el vell, i el vell va xiular… Va xiular fort, un cop, un altre!

Aturi’s! Aturi’s! Tobias va córrer cap a ell. Tremolós, es va treure el barret i s’hi va adreçar panteixant: “Senyor, que la meva excitació no us preocupi! He tingut una experiència terrible! Creieu-me, us ho asseguro, de debò: no soc boig! Encara no! Tampoc no estic borratxo ni drogat! Creieu-me! No feu sonar el xiulet, no aviseu els vostres! Deixeu que me’n vagi!

Desconcertat, l’home l’escodrinyà de cap a peus, reculà i li digué: «Què voleu dir? No us entenc. Amb vós què hi tinc a veure? Xiulo el meu gos».

I va tornar a xiular. Un pastor de pèl fosc s’acostà corrent i saltà sobre el seu amo tot remenant la cua.

Perdoneu-me, mormolà Tobias, i s’esfumà ràpidament. Segur que era una trampa! Oh, havia vist una mirada furtiva en els ulls de l’home. Havia de buscar un lloc segur.

Tobias se’n tornà a Kaiserallee i corregué durant una bona estona sota els arbres fins a treure el fetge per la boca. S’aturà i mirà al seu voltant. Era negra nit i no quedava ningú per veure. El rellotge marcava dos quarts d’onze.

V

A l’ombra dels arbustos, es va treure la jaqueta i la va deixar a terra, a la soca d’un arbre, i s’arromangà la camisa tot deixant entreveure els braços, plens de taques fosques de què emanava l’olor peculiar de la sang presa. Amb molta parsimònia i les dents xerricant, es va punxar dos cops més.

Llavors va alçar l’ampolleta a contrallum d’un fanal apartat: encara n’hi quedaven dues terceres parts. Més tranquil, se la va desar un altre cop, va treure l’altra i es va fregar el braç amb l’èter; també el front i el coll.

Els arbustos dels jardins mussitaven i, a la llunyania, s’acostava un dels últims tramvies.

Tobias s’agençà la camisa.

Oh, com voldria ser a casa, tancat amb pany i forrellat, per poder pair tanta penúria! Però a la seva habitació moblada, prou que ho sabia, no podia pas anar-hi. La mestressa li tancaria la porta i n’amagaria la clau perquè no hi pogués entrar.

Però, Déu meu, on es guariria d’aquesta angoixa? S’estava quiet sota les estrelles, amb el cap descobert. Hauria de tornar a vagarejar tota la nit —com feia sovint— per acabar trobant el matí gris a la vora del canal de l’Spree o a la fàbrica del gas que s’alçava com un puny entre la boira?

D’alguna manera, l’èter li havia rebaixat l’excitació frenètica que l’arrabassava, però encara se sentia volar el pols, alat i lleuger. O potser era la solitud, l’absència de ningú, la que li donava aquesta serenor enganyosa?

Es posà en marxa, amb la tenacitat tòxica del drogoaddicte que no deixa sentir els músculs ni els tendons, avall per la llarga Kaiserallee fins a l’estació de Wilmersdorf-Friedenau. Allí es va girar i va topar amb un gran edifici de pisos. Hi vivia Marion, la beneïda amiga de la cafeteria, en un gran estudi.

El portal era tancat. Xiulà un parell de cops i cridà: «Marion, Marion!».

Però no hi havia manera. Segur que ja dormia.

Esperant amb impaciència, bressat per l’aire de la nit que bufava dels descampats, sentia, de nou, el trepig del cel negre. Les estrelles regalimaven feixugament, enganxifoses. Els edificis alts l’oprimien i el vent cantava en els fanals d’arc que escampaven oscil·lants una llum enlluernadora i boja.

La por el tornava a dominar. Va llambregar poruc al seu voltant, es va entaforar en un racó llòbrec i s’injectà dues dosis més.

Ha! La febre, aquella flama groga, l’abrusava de nou: front arrufat, ulls esbatanats de mirada enravenada i peus neguitosos que es trepitjaven l’un a l’altre. Els passos l’havien acostat a la casa, però gairebé havia oblidat què hi feia, aquí.

Hi havia un home al portal que remenava unes claus. Tobias s’hi adreçà i el va saludar tímidament.

—No obre ningú —va dir titubejant—. He vingut per acompanyar una dona al metge.

L’home el deixà entrar i tancà la porta, ara sí, al seu darrere.

Tobias va encendre l’interruptor automàtic i pujà ràpid les escales.

De sobte, se li va ocórrer que fóra millor esperar que l’home entrés primer a casa seva. S’esperà. Tan bon punt va arribar al primer pis, va obrir la porta del passadís i es va tancar. El llum s’apagà. La llum tremolosa dels fanals del carrer s’esquitllava per les finestres acolorides de l’escala tot dibuixant filigranes fantàstiques.

Tobias llavors s’esmunyí fins al quart pis havent temut cada replà.

A dalt, al quart pis, una porta entreoberta el va dur fins a un petit passadís amb claraboia; al final hi havia una porta pesant de ferro que conduïa a l’estudi de Marion.

Tobias va tornar a encendre el llum. Va deixar l’ampolleta i l’estoig de les xeringues a l’empara de la lluerna. Aleshores es tornà a fregar els braços amb l’èter i va gaudir amb una nova injecció: noves al·lucinacions poderoses van recomençar amb més força.

Es girà. Per l’ull de l’escala, des de la planta baixa, s’enfilaven veus elevades, veus de molta gent a punt de pujar. Un xiuxiueig confús i quasi inaudible. Va aconseguir caçar-ne alguna frase: «Això s’ha d’acabar… És un escàndol… Aquest porc es fa mal a ell i en fa a la seva família… Que el tanquin al sanatori!… El posarem a dins del cotxe… Agafeu-lo… I assegureu-vos que no beu de l’ampolleta o s’acabarà de destrossar!».

Tobias s’esgarrifà. Estava xop de suor (…o era sang?). Podia sentir la veu de la seva mare quan el llum es va tornar a apagar. Tobias, fill meu! Tobias, t’ho prego!… Tobias, Tobias!… Tobias…!

La veu era un lament. Tris-tras, tris-tras! Ja pujaven per les escales, cada cop eren més a prop i el mormoleig no cessava. Gosaria encendre el llum? Va encendre’l.

Allí, davant seu, en silenci però encara regirant-se, hi havia el cos mort de la mare. I al seu costat, vestida de negre, ajupida i amb la cara tapada amb un vel també negre, la seva germana plorava plàcidament amb el cap cot.

Tobias se’n va apartar, es girà i va enfonsar la cara ardent a la paret.

© de la traducció, J. Argentó Raset
© de l’edició, Stroligut

1. Traducció de Xavier Benguerel de La mort des pauvres de Charles Baudelaire. ↩︎
2. Literalment, església del record. Església Memorial Kaiser Wilhelm de la plaça Breitscheidplatz de Berlín. ↩︎
3. Kurfürstendamm. El teatre de cabaret i revista més famós dels anys vint a Berlín. Regentat per Rudolf Nelson i Käthe Erlholz. ↩︎