«Heu sentit mai a parlar d’exorcismes, senyora MacNeil?» L’exorcista de William Peter Blatty és la novel·la que va capgirar la literatura i el cinema de terror.
L’edita, per primer cop en català, Obscura Editorial. En podeu llegir un bon tast. La traducció és d’Eduard Sepúlveda.
✱ Més terror a Stroligut
L’exorcista
La Chris va estripar la cel·lofana d’un paquet blau de Gauloises Blondes, un cigarret francès d’importació, en va fer quatre pipades profundes i el va aixafar ràpidament en un cendrer abans d’anar-se’n cap a dalt a veure com estava la Regan. Quan va obrir la porta, en la tenebror de la cambra, va entrellucar una figura masculina vora el llit de la Regan, asseguda en una cadira de fusta de respatller recte amb el braç estirat i la mà sobre el front de la nena. La Chris s’hi va apropar. Era en Karl. Quan la Chris va arribar a la vora del llit, ell no va aixecar el cap ni va dir res, sinó que va mantenir la vista fixada atentament a la cara de la criatura. Hi havia alguna cosa, a la mà que la Regan tenia sobre el front. Què era? Llavors va veure que era una compresa freda improvisada.
Sorpresa i commoguda, la Chris es mirà el seu impertorbable servent amb una expressió d’afecte que feia temps que havia perdut, però en veure que l’home ni es movia ni feia gest de reconèixer la seva presència, va fer mitja volta i va sortir de l’habitació sense fer soroll. Va baixar a la cuina, es va asseure a la taula del menjador, va fer-se un cafè i va deixar perdre la mirada, capficada i absent. Fins que, amb un impuls sobtat, es va aixecar i va dirigir-se enèrgicament cap a l’estudi emplafonat amb fusta de cirerer.
«La possessió està vagament relacionada amb la histèria en tant que l’origen de la síndrome és gairebé sempre autosuggestiu. Podria ser que a la seva filla li sonés, o que hi cregués, i possiblement hagués sabut alguns dels símptomes que presenta, de manera que ara el seu inconscient està produint la síndrome. Em segueix? Bé, doncs, si podem establir aquest fet amb fermesa, i tot i això vostè segueix sense estar d’acord amb l’hospitalització, potser voldria provar amb una cosa que ara li suggeriré. Només ofereix una possibilitat mínima de curar-la, diria jo, però bé, no deixa de ser una possibilitat.»
«Ah, vaja, digui’m quina és aquesta cosa, doncs, per l’amor de Déu! Què és?»
«Ha sentit mai a parlar d’exorcismes, senyora MacNeil?»
La Chris no estava familiaritzada amb els llibres que hi havia a l’estudi —eren part de la decoració que venia amb la casa— i ara n’estava examinant atentament els títols.
«És un ritual estilitzat, força passat de moda, en el qual els rabins i els capellans intentaven expulsar un esperit maligne. Els únics que encara no n’han prescindit són els catòlics, però si el mantenen, és bàsicament entre cendres, com si els avergonyís, em sembla. Ara bé, per a algú que de veritat es pensa que està posseït, haig de dir que el ritual impressiona bastant, i solia funcionar, de fet, tot i que no per la raó que es pensaven; era purament per la força de la suggestió. Que la víctima cregués en la possessió ajudava a causar-la, i just de la mateixa manera, que cregui en el poder de l’exorcisme, pot fer que desaparegui. És… Veig que arrufa les celles. A veure, és clar; ja sé que sona del tot inversemblant. Així que deixi’m que li expliqui una cosa similar que sabem que és certa. Té a veure amb els aborígens australians. Estan convençuts que, si un bruixot els conjura un “raig de mort” des d’una certa distància, doncs, creuen del cert que moriran. I la cosa és que moren de veritat! Es queden estirats a terra i es van morint a poc a poc! I l’única cosa que els salva, la majoria de les vegades, és una forma de suggestió similar: un “raig” d’un altre bruixot que en contraresti els efectes.»
«M’està dient que porti la meva filla a veure un curandero?»
«Com a últim recurs, a la desesperada… bé, sí. Suposo que és just això el que vinc a dir. Porti-la a un capellà catòlic. És un consell una mica estrambòtic, ja ho sé, i potser inclús una mica perillós, a menys que puguem establir amb certesa si la seva filla sabia res sobre la possessió, i particularment sobre els exorcismes, abans que aparegués cap dels símptomes. Creu que ho podria haver llegit en algun lloc?»
«No.»
«I podria haver vist una pel·lícula que anés d’això? O algun programa de ràdio? La televisió?»
«No.»
«Llegit els Evangelis, potser? El Nou Testament?»
«No, res d’això. Per què ho pregunta?»
«En aquests textos s’hi relaten un bon nombre d’episodis de possessió i d’exorcismes fets per Crist. Les descripcions dels símptomes, de fet, són idèntiques al que ens trobem avui dia en la possessió, així que…»
«Miri, no val la pena. Sí? Deixi-ho córrer! Ja és el que em faltava, que el seu pare s’assabenti que he fet venir un…»
Les puntes dels dits de la Chris passaven de llibre a llibre, buscant però de moment no trobant res, fins que… Espera’t! Els ulls li van retrocedir com fletxes a un títol de la lleixa inferior. Era el llibre sobre bruixeria que la Mary Jo Perrin li havia enviat. La Chris el va treure, va obrir-lo ràpidament per la taula de continguts i va baixar a poc a poc per la llista amb l’ungla del polze fins que es va aturar abruptament i va pensar: Aquí! És aquí! Li va recórrer el cos una suau onada d’emoció en veure confirmades les sospites. Que potser tenien raó els doctors de la Barringer, al capdavall? Era això el que buscaven? La Regan havia tret el trastorn i els símptomes de les pàgines d’aquell llibre a través de l’autosuggestió?
Un dels capítols duia per títol «Estats de possessió».
La Chris va anar cap a la cuina, on la Sharon estava asseguda, llegint les seves notes taquigràfiques d’un bloc que tenia obert en un faristol mentre redactava una carta amb la màquina d’escriure.
—Has llegit mai això, Shar?
Sense deixar d’escriure, la Sharon va preguntar:
—Llegir el què?
—Aquest llibre sobre bruixeria.
La Sharon va parar, va mirar-se la Chris i el llibre, va fer que no i va tornar al que estava fent.
—No l’havies vist mai? No l’hauràs deixat algun cop a sobred’una lleixa a l’estudi? —No.
—On és la Willie?
—Al mercat.
La Chris va fer que sí amb el cap i es va quedar palplantada, cavil·lant en silenci, i aleshores va tornar cap a dalt a l’habitació de la Regan, on en Karl encara vetllava vora el llit de la seva filla.
—Karl!
—Sí, senyora.
La Chris va mostrar-li el llibre.
—Per casualitat no deus haver trobat això tirat per algun lloc i ho hauràs col·locat a l’estudi amb els altres llibres?
El criat es va girar cap a la Chris, inexpressiu; va passar la mirada d’ella al llibre, i llavors altre cop del llibre a ella.
—No, senyora —va dir—, jo no. —I llavors va fixar els ulls altre cop en la Regan.
Molt bé doncs, potser ha estat la Willie.
La Chris va tornar a la cuina, es va asseure a la taula, va obrir el llibre pel capítol sobre la possessió i va començar a buscar qualsevol cosa que pogués ser rellevant, qualsevol cosa que els doctors de la clínica Barringer pensessin que podria haver donat peu als símptomes de la Regan.
I ho va trobar.
Derivat directament de l’estesa creença en els dimonis, hi havia el fenomen conegut com a possessió, un estat en el qual molts individus creien que la seva funció mental i corporal havia estat envaïda i estava essent controlada per o bé un dimoni —l’opció més prevalent en el període que ens ocupa— o bé l’esperit d’un difunt. No hi ha època de la història o part del món on no hi hagi hagut constància d’aquest fenomen, i de manera força habitual. Però, malgrat això, encara no ha estat explicat de manera adequada. Des de l’estudi definitiu de Traugott Oesterreich, publicat per primer cop l’any 1921, amb prou feines hi ha hagut noves contribucions en aquest camp de coneixement, avenços psiquiàtrics a banda.
La Chris va fer mala cara. No ha estat explicat del tot? No era aquesta la impressió que s’havia endut dels doctors de la Barringer.
El que se’n sap és el següent: que diverses persones, en diferents èpoques, han patit profundes transformacions tan completes que els qui les envolten senten que estan tractant amb una persona diferent. De vegades no només mostren alteracions de la parla, els gestos, les expressions facials i els seus deixos característics, sinó que el subjecte mateix es veu a si mateix com una entitat completament distinta de la persona original, amb un nom propi —ja sigui humà o de- moníac— i una història pròpia i independent. A l’arxipèlag malai, on la possessió segueix sent avui dia un fenomen corrent i habitual, l’esperit posseïdor, quan es tracta del d’un difunt, sovint impel·leix el posseït a imitar-ne els gestos, la parla i els deixos amb una simili- tud tan impactant que fa que els familiars del traspassat esclatin en plors. Però, a banda del que denominem «quasi possessió» —els casos que en definitiva poden ésser reduïts a frau, paranoia i histè- ria—, el problema sempre ha radicat en la interpretació dels fenò- mens. La més antiga és l’espiritista, una impressió probablement reforçada pel fet que la personalitat intrusa pot tenir habilitats que siguin del tot desconegudes a la primera. En la variant demoníaca de la possessió, per exemple, es pot donar el cas que el «dimoni» parli en llengües que la primera personalitat desconegui.
Ve-t’ho aquí! Les incoherències de la Regan! Un intent de parlar una llengua? La Chris va seguir llegint a tota velocitat:
…o manifestar un seguit de fenòmens parapsíquics, com per exemple la telecinesi: la capacitat de moure objectes sense fer ús de la força material.
Els copets? Les batzegades amunt i avall del llit?
En casos de possessió per difunts, s’han donat manifestacions com la que Oesterreich relata sobre un monjo que, de cop i volta, mentre estava posseït, es va convertir en un ballarí de talents extraordinaris, tot i que, abans de la possessió, no havia mai tingut ocasió de practicar ni un sol pas de ball. Aquesta mena de manifestacions són de vegades tan impressionants que Jung, el psiquiatre, després d’estudiar-ne un cas de primera mà, no va ser capaç d’oferir més que una explicació parcial davant del que estava segur que «no podia haver estat un engany»…
La Chris va arrufar les celles. El to d’això era preocupant.
