Idealrealisation – Henry Parland

Un avantguardista finlandès en llengua sueca

Idealrealisation Henry Parland
Henry Parland va néixer el 1908 a Viborg. Els seus pares, Oswald i Maria, tenien un origen divers. El pare era d’arrels russes i britàniques mentre que les de la mare eren alemanyes i bàltiques. Tant Henry com la resta dels seus tres germans varen créixer a Sant Petersburg. La I guerra mundial i la revolució russa va complicar la situació familiar fins al punt de perdre tot. L’any 1920 la família aconsegueix passar a Rússia. Amb catorze anys Henry comença a estudiar a l’escola sueca de Grankulla. El suec era el seu quart idioma després del rus, alemany i finès. Va decidir per conrear la literatura en suec. L’any 1926 publica els seus primers relats curts. Es desplaça a Hèlsinki per començar estudis jurídics a la Universitat.
Debuta a la revista literària Quosego. El seu primer llibre és Idealrealisation, surt l’any 1929. Al llibre escriu amb un llenguatge modern sobre objectes ”moderns” que havien aparegut a la societat finesa com són l’aigua mineral o les motocicletes. La seva obra és una finestra oberta cap a la modernitat, tal vegada per això mai ha deixat de ser actual. El seu llenguatge poètic es destaca per l’originalitat en la formació de les frases i les imatges. Després d’haver viscut una autèntica vida de bohemi, descuidant els estudis, alcoholitzat i haver protagonitzat una estafa econòmica, aconsellat pels seus pares, viatja a Kaunas (Lituània). Allà viuria amb el seu oncle, Vilhem Sesemann, treballant al consolat suec. Durant aquesta estada s’interessaria pels formalistes russos i començaria a escriure la novel·la Sönder, que seria publicada pòstumament (1932). Moriria el novembre de 1930 d’escarlatina.
És considerat un dels principals escriptors del modernisme nòrdic. Des de l’any 2015 l’associació de la literatura sueca en Finlàndia, Svenska Litteratursällskapet i Finland, ha començat una edició crítica de les seves obres (relats curts, articles, poemes, etc.).

El traductor

Albert Herranz (Estocolm, 1970). Traductor i autor de guions per a documentals i cinema. També ha escrit dramatúrgia i diversos llibres de poesia i prosa. Per a més informació, podeu visitar la seva pàgina web Sodertext.
Henry Parland

FLÄCKAR – TAQUES

Els dies creixen –
una filera d’espectres blancs –
fantasmes
que retornen i desapareixen

La nit malalta
pàl·lida i callada
escolta
el soroll sorprès
de les fulles joves.

Focs vermells
corroeixen el seu pit
atrevits ocells
canten alegres
Sol! Sol!

Cert és
la mar és com una dona
tot i els dibuixos de les taques d’oli

– – – –

Li agrada
coquetejar amb el sol
i desnuar-se
davant l’argent lluna.

Rondalles sense sentit
mormola el mar
al vent i els pins de les ribes
– som rondalles velles i malvades.

Crida vent
girau-vos pins,
fugiu núvols blancs
– són rondalles velles i malvades
sense sentit.

Habitació
amb parets nues
i imatges mig esvaïdes
aquí i allà
la major part caps de dones

La capsa amb la imatge de la Verge
d’un retrat antic
al fons:
una noia de blau,
un somriure que il·lumina.

Els meus pensaments de tu
són com una línia recta
un dels seus punts
crema a l’Infern
l’altre
es retorç blanc i ardent al cel
però al seu mig
és ple de sutge i fred.

Vaig telefonar
a un cor
dins el qual jo ja sabia
que no hi havia lloc
per a mi.

I l’auricular va cantar
el seu cant pesant
de cops de martell.

Com una trampa per a mosques
jeu la meva ànima
envoltada de somnis.

Blaus, grocs, blancs
ballen de cada vegada més a prop
– la meva ànima ara té taques negres.

Alguna cosa va ser –
neu d’abril a la vorera del camí,
sol d’abril a un somriure,
i un sol blau sobre la terra.

STRUMPOR – MITJONS

Primer va jugar el sol,
somrient
com tan sols l’arc de Sant Martí i les dones saben fer.
Llavors algú va començar a filosofar
(de forma analítica, crec que va dir).

Un petit cap de serp,
de les espatlles de la qual tot li llenega,
una porció de seguretat entre les cames
– què en sé jo?

Però, el cap de serp sembla el d’una dona,
i les espatlles saben el que volen
i les cames
– què en sé jo?

Dins el brunzir dels meus pensaments
em moc sigil·lós
amb un diari a la mà
Txas! Txas!
Ha, ha
sentimentalisme
com se sent
ser ara una taca humida sobre l’empaperament?
No agitis les cames així
mals d’amors
Txas! Txas!
Una mosca grossa
surt zumzejant per la finestra.

Portes tancades
dos homes gats
i una noia,
es mouen tambalejants
devora el despietat empaperament.

Vaig creure:
que era un ésser humà,
però era la seva roba
i jo no sabia
que era el mateix
i que la roba també pot ser molt bella.

La rebaixa de l’ideal
– deis que ja ha començat
però jo us dic:
encara hi han de davallar més el preu.

Ara ho sé –
tot depèn dels mitjons!
Tot, erotisme, estètica, religió
el valor de l’ésser humà
(Què seria
de Betzebul mateix
embotit en uns mitjons
i amb un forat que deixés veure el dit gros?)

El programa polític dels pantalons amples:
heu de ser
més roba,
menys persones,
i amb l’ànima cosida a la doblegada1.

Cames,
què sabem de les cames?
Que penseu en faldes
quan passeu per davant de l’aparador de la Central Mitjonera.
Què sabeu
de les cames
del segle vint-i-u?

Idiotes!
Què penseu
que el diable du robes daurades
el diable va nu!
En tot l’Infern
deu haver-n’hi tres parells
malgirbats de pantalons rebaixats.
Tremoleu
davant el xiulant nuesa de l’Infern.

El Gran Día Després
quan els estels fan singlots
i tots els arcàngels beuen aigua de vichy
ens reunirem al cafè
escoltarem
les melodies de cames-de-dones.

He conegut
a la més bella ballarina d’Espanya
Nara de Herrera
parlava alemany
(molt bé)
al tren d’Åbo.
Als seus llavis lluïa un senyal d’estop
i totes les locomotores mantenien la respiració
quan ella en alemany
(molt bé)

Deixeu
que cridin les cares dels cartells
el seu: Jo! Jo!
Quan comencin a cridar:
Nosaltres! Nosaltres! Nosaltres!
Els arrancarem del gest el seu ploriqueig
deixarem que el sol
les maquilli cares de persones.

Fa fred avui.
L’alè de la publicitat als cinemes
punxen com agulles de gel.
L’ombra dels cables de l’electricitat
em volen tallar el cap.
L’aire, ple de calfreds, s’ha
amagat darrere el cantó més proper.

Tots
volen alguna cosa de mi
per exemple el fum del tabac
fa signes d’interrogació a l’aire
portes que amenacen d’engolir-me,
les cares dels llumins
són tan llargues i afamegades,
les tasses de cafè arrufen els seus llavis
despectives.

El tren
copeja el seu dur ritme
dins la sang.

No tracta sobre l’ésser humà
el seu cant
ni sobre Déu ni l’amor
racta sobre el ferro,
i és de ferro.

Els taulers s’atraquen
cada bri d’herba coqueteja amb el vent,
les tanques galopegen al llarg
de les rases
fent que el cendrós cel
s’enrojoli
els vespres.

L’obscuritat fa remolins
ratlles de llums, ombres
davant de les finestres dels éssers humans:
voleu participar.
No ho veieu?
Les cases acotades disposades per sortir corrents,
les carreteres preparades per aixecar-se
i tirar en terra
els policies dels fanals.
Els cables del telèfon corren d’una banda a l’altre
preparats per capturar estels!
Voleu participar?

La muntanya prop de Fredriksberg:
una ferida de banda a banda a la cara
sagnant
sota els tallants xiulos del tren.

A Tölö
un cartell sobre pneumàtics,
els millors de l’any.
Cada matí
quan espero el tramvia
sóc amb silenci reverencial
davant de la seva
orgullosa ordre:
compra!

INFLUENSA – GRIP

Grip
a algun lloc de l’esquena
quasi la mateixa sensació
al dit gros del peu.

Una novel·la que
mai s’acaba
perquè l’amor de l’heroi
és desesperat
i l’heroïna
no té cap destí.

He begut aigua de vichy a Kämp
i he pres una dutxa d’aigua de colònia a Gamla Passagen
i he trucat
per dir que arribaria a les 1,10.

Somnolents
defalleixen els pensaments
sota l’ombra més propera
enrotllant-se
i queixant-se lentament fins a adormir-se.

A l’habitació de devora
es riuen les bolles de billar
però la boca devora meu
m’escup restes de paraules
a la cara.

Cauen en terra
i corren d’entre les meves cames
com paneroles
amb les seves sis cames agitant-se

A travès d’una finestra un cotxe
dues persones.
El cotxe s’allunya,
els dos pensen:
el cotxe s’allunya
i els arbres s’allarguen
indiferents
les seves branques encalçant-los.

Una mare va venir a mi
i em va demanar
què és el que falla
al meu amor?
Els meus fills no
m’estimen tant com jo a ells.

Jo vaig contestar:
indiferència,
un poc de refrescant indiferència
li falta al teu amor.
– llavors se’n va anar
amb la vista en terra.

Els infants han de jugar
diuen papà i mamà,
jugar a jocs d’infants
– era un infant
que arrancava els caps
dels seus soldadets de plom
i papà i mamà li varen comprar de nous.

No sé
quin mal he fet
però el que he vist
s’ha esdevingut com una teranyina
sobre els meus ulls.
I les persones les veuen
i diuen:
els seus ulls llueixen com els d’un cec!

No sóc jo.
És una boca que expulsa fum,
ulls que han vist massa persones,
un cervell que jazzeja cansat.

Tinc por
Molta por
que el dia que ens arrosseguem
fora de nosaltres mateixos,
amb els nassos líquids,
embolicats dins els imperdibles de la nostra personalitat
estem a la riba de la platja
veient com els blocs de gel s’allunyen surant.

De dia
dormen els cinemes
com cocodrils al sol
a les platges dels carrers.

Al vespre
obren les seves boques plenes de fam:
una filera de dents
de cares, de plets, d’actituds
com una massa grisa
d’ulls ballants.

És mentida
que el cinema sigui art
(què no és art?).
El cinema és una religió
que de la realitat fa
que sigui com dues cames belles
podem veure
no tocar.

Si poguéssim anar cap enrere
com els crancs
– no haguéssim arribat igual de lluny que ara?

Encara que el futur
hagués desgastat els nostres culs
i que el passat
ens pessigués els nassos,
continuaríem com a crancs
sense passar vergonya.

Haveu sentit
la riallota de les estacions del tren
uan el tren al seu pas
els fa l’ullet:
veniu!

Les estacions no venen mai.
Coven
el somriure gelat dels horaris
i es riuen
dels intents furiosos dels carrils
d’alliberar-se del seu traçat.

Riure?
Déu meu
no ho saps?

És l’únic que es pot
fer en comptes de:
maleir, pregar a Déu
penedir-se, rebre el perdó,
viure.

Vaig veure un mar
de sang,
cops de vent malaltissos
fueteja la seva superfície
fins que es torna una pesant escuma vermella.

La cua de la vida
que fueteja i obliga al sol brillar
la nit es torna dia
llança a totes les persones a la terra
i escampa les mosques del cel
el seu etern so
permet a la buidor tenir pensaments suïcides.

De totes les paraules
la més gran:
qualsevolcosa.

Odia qualsevolcosa,
abraça qualsevolcosa,
canta qualsevolcosa.

Ama qualsevolcosa.

Mira,
la tempesta persegueix les meves paraules
com si fossin fulles vermelles,
les alça sobre les copes dels arbres
remolí de sol.

L’infern dels colors
on el negre és blanc,
el sol enganxa la sang
i les rialles de les dones és verda,
la mort blava.

Benzina.

Sóc un gran Déu
i el meu preu és 3,40 el litre
i les persones es maten
per mi.

Uiiii!
Quan el foc em bessa
i el ferro tremola: vida!
Llavors

perquè he estat adormit
tant de temps sota terra.

Joventut:
fam
o un cansament
que balla?

GRIMASER – GESTOS

El meu capell
fou ahir
atropellat per un tramvia.
El meu abric
es va allunyar
fent un passeig aquest matí.
Les meves sabates
varen ser víctimes
d’un atemptat aquesta tarda.
– Què si encara sóc aquí?
Sí, això
és.

No no no!
Hem de mentir més
alt
fins al cel!

Escopir
totes les restes podrides de veritat,
trepitjar, arravatar
els seus cossos malalts d’agitació.

Les meves mentides:
grans globus vermells
que compro al carrer
i que deixo alçar-se.
Una vegada vaig comprar
un globus més gran i vermells que els altres.
Em va portar amunt amb ell.

El gest sentimental del cel
hum
ens hem de conformar amb ell
un reconeixement
és al cap i a la fi.


al fi ho tenim!
Ja no puc riure’m
dels llargs diumenges
ni tampoc ballar
malgrat les badallants monges.

Jo mateix sóc ara una monja de
diumenge que badalla.

Goteja de la teulada.
Avui, ahir, despús-ahir
– probablement demà també.

Tinc som
Avui, ahir, despús-ahir
– probablement demà també.

Granotes grogues que fan croac surten
de la boca de cada persona
sense voler:
No es pot
No s’hauria de poder fer
No és permès
(com per exemple, escriure coses com aquestes).

Es pot – croac
S’ha de fer – croac
És permès – croac
croac!

© De la traducció. Albert Herranz Hammer
  1. Joc de paraules: en suec ”uppslaget” és quan es dobleguen les cames del pantaló perquè la mida s’ajusti al seu usuari. També vol dir suggeriment, idea.
També pots llegir:
jeroni zanné poesia completa
Fragments d’una poesia completa – Jeroni Zanné