Com s'ha d'escriure una carta en català?

Epíleg de Joaquim Ruyra al manual Com s’ha d’escriure una carta en català? de Josep Maria Capdevila.

Va ser publicat el 1927 a la Col·lecció Popular de l’Editorial Barcino. Més sobre llengua i els registres: De bona llengua, de bon humor de Joaquim Mallafrè.

////I més Ruyra a Stroligut

Com s’ha d’escriure
una carta en català?

Sr. Josep M . Capdevila

Estimat amic:

En sol·licitar-me un epíleg per al vostre manual d’art epistolar, m’heu posat en un conflicte entre el meu desig de servir-vos i la por de fer-ho malament. Què puc dir jo, pobre de mi!, que no sigui sobrer i deslluït al costat de l’arreplec, que condensadament ens hi doneu, de preceptes de les grans autoritats en la matèria? No em cal sinó aplaudir-los amb entusiasme. Se m’acut, però, una consideració que tal vegada podrà contribuir a esforçar-los i aclarir-los, i això venç les meves temors. Home de fantasia més que d’erudició, l’exposaré a la bona de Déu; i us suplic que la deixeu de banda caritativament, si, al vostre il·lustrat criteri, no és rebedora, per inútil o per no estar prou a to.

Hi ha quelcom que distingeix, de tots els altres literaris, l’art epistolar: i és que així com aquells es dirigeixen al públic en general, l’epistolar s’adreça a una sola persona, com en les cartes transcrites en aquest manual, o a una determinada col·lectivitat, com s’esdevé, per exemple, en les epístoles de Sant Pau als romans, als tessalonicencs, etc.

La prudència més elemental aconsella, doncs, que el corresponent s’adapti a la capacitat intel·lectual del corresponsari, així com a les diverses modalitats que li imposi, no sols pel seu caràcter, professió, cultura i dignitat, sinó també pel grau de relació que hi tingui. No va pas bé d’usar el mateix estil amb un doctor que amb un bastaix, ni la mateixa tècnica amb un pagès que amb un industrial; la franca expansió que podem permetre’ns amb un amic íntim i bondadós ens exposarà a disgustos si l’estenem a una persona susceptible i malpensada; i certes plagasitats que sonen amb un dring d’enginy en l’esperit d’un alegre corresponsari no podran menys que sonar com a tabaleria ofensiva en el cor d’un amic entristit o d’un subjecte que sigui, per a nosaltres, de compliment. Abans d’escriure una carta, val, doncs, la pena que procurem representar-nos la persona, o la col·lectivitat, a qui volem dirigir-la. I, després, la pròpia discreció ens ha de guiar més que cap consell. Cal, això sí, no oblidar aquesta norma: que en tot cas val més pecar de prudents que d’atrevits en punt a expansions de l’humor o de la vena.

Si escrivim a un rústic, o a qualsevol altre subjecte de baixa cultura, segurament serà ridícul que ens servim de llatinismes, arcaismes i girs únicament usats en llenguatge literari, que no podran menys que pertorbar-lo i dur-lo a confusió. Àdhuc, en tals casos, ens veurem obligats a valer-nos de paraules deturpades. Heu-vos aquí un punt delicat. A mi m’esdevé sovint, en el meu carteig amb els tapers, d’emprar la frase suspecta “fer entrega del suro”, per dubtar que entenguessin prou clarament la paraula “tramesa”, que entre ells no és corrent; però sempre em resta un escrúpol. Per ventura, amb els nostres escrits, no estem obligats a donar exemple de puritat i correcció de llenguatge? Certament, i els catalans més que ningú hem de procurar-ho, si no volem que la nostra parla es vagi corrompent fins a la completa destrucció. Però hi ha casos en què una incomprensió pot ocasionar perjudicis, i aleshores no hi ha més remei que transigir acudint a la paraula més entenedora, baldament sigui poc recomanable. Bo serà, però, que la subratllem, per indicar als ulls dels experts que, al nostre parer, enclou una tara. Àdhuc alguns acuden a un altre recurs més explícit, bé que una mica complicat i antipàtic: donen la dicció castissa i l’acompanyen de l’equivalent suspecta fent-ne constar la mala condició. “Tal dia us faré la tramesa del suro, o sigui l’entrega, com solem dir vulgarment.”

Si l’inflament d’estil i, en general, tota mena de pedanteria són sempre odiosos, mai crec que resultin més fora de to que en una carta, la qual, pel seu caràcter íntim, obliga la planera naturalitat d’una conversa, com haveu advertit vós repetidament en el text. I és clar que les citacions en llengües estrangeres, vives o mortes, hi són impertinents quan no vinguin molt a tomb i no tinguem motius de creure que han d’ésser enteses i gustades satisfactòriament pel nostre corresponsari.

Amb gent de la nostra confiança i franquesa podem usar certa negligència en l’ordenació de les idees exposant-les a manera que les anem concebent; i àdhuc de vegades llur desordre mateix constitueix una bellesa literària perquè posa de manifest la ingenuïtat i la mobilitat graciosa de l’ànima del comunicant. En canvi, amb corresponsaris que no siguin de la nostra intimitat cal obrar amb circumspecció, ordenar les idees i anar al gra. Però tant en aquest cas com en aquells en què puguem permetre’ns la major llibertat d’estil, no estem en dret d’infringir les regles gramaticals, que són a la llengua allò que la netedat és a la salut. És un error creure que sense estudiar cap gramàtica puguem parlar i escriure bé la llengua que estem avesats a usar des de la més tendra infantesa. No hi ha cap dialecte que no pateixi de corrupcions i desviacions que l’home culte està en el deure de solucionar. Per això totes les nacions es preocupen de tenir gramàtiques destinades, no precisament a l’ensenyament de la llengua als estrangers, sinó al perfeccionament d’ella en l’ús dels nacionals; i els catalans, que hem patit de tantes influències estranyes, podem negligir menys que cap natural d’altres nacions un tan útil i necessari estudi.

Finalment, m’apar convenient d’advertir que, així com no és possible que sense discreció ningú sigui gentil epistolari, tampoc sense benignitat no és possible obtenir de les cartes el més desitjable de llurs efectes, que consisteix a conquistar i conservar amistats. Diguem de les coses tot que conscienciosament ens sembli; discutim les qüestions amb tanta d’energia com calgui; però no malparlem mai de ningú; fins i tot guardem-nos de tornar insult per insult a qui ens provoqui amb la seva procacitat; àdhuc recelem-nos que no ens sedueixi la temptació de ferir-lo amb frases cortesanes, d’aquelles que ofereixen exteriorment la suavitat d’un guant i amaguen a dintre un escurçó; no, sinó perdonem-lo i amem-lo de bona fe; no basta salvar la curialesa, cal salvar l’ètica; i això a la llarga ens reportarà profit, car el seguiment de la doctrina de Jesucrist és d’una utilitat meravellosa en tota relació social.

Heu-vos aquí les meves reflexions sobre l’art epistolar. Em semblen tan òbvies que crec que qualsevol dels lectors d’aquest manual se les hauria fetes si hagués volgut meditar una estona. I no sé què més dir-hi, car la veritat és que en aquesta qüestió, com en tantes d’altres!, estic més aviat en el cas d’aprendre que d’ensenyar.

Preneu la bona voluntat del vostre amic devotíssim.

J. RUYRA