quadern de sonets bartomeu rossello porcel poesia català literatura leda inici campana

Quadern de sonets – Bartomeu Rosselló-Pòrcel

El gran poeta de l'Escola Mallorquina
Inici de campana efímer entre els arbres —fora porta— de tarda.
Segon recull de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, publicat el 1934.
Joan Magrané ha compost tres cançons basades en poemes del poeta mallorquí, Inici de campana i Leda i Pluja en el jardí de l’Ateneu.
quadern de sonets bartomeu rossello porcel poesia català literatura leda inici campana

Espatlla

Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l’atzur,
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

En l’escenari decadent
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada

i la paraula condemnada
mentia delicadement
una subtilesa serena.

Ocell en corba

Tria de la corba blana
entre aires de plenitud
quan l’ull sospita i demana
ratlles de volteig eixut,

ploma viva i ombra, plana
entre llums de joventut,
l’ocell remot, en ufana
corba, davant l’ull retut.

Estilitzar-se afuat,
cenyit, vas de ploma i ala,
llança de l’ull astorat,

corbes en eternitat
tancades —passa i exhala
cercles brunzents del combat.

Sonet fàcil a un amic de bella conversa

Oh que metafísicament
descabdellava i explicava,
deslligant la paraula esclava,
nuesa entre goig i turment.

Cada mot fugia en el vent
de l’absència en què es deturava,
subtil de seny i excés, semblava
fingir la tornada amatent.

En el delit del pensament
hi havia un aigua que brillava
amb un dringar súbit d’argent.

Trofeu del goig i del turment
del mot que quan es desfullava
queia metafísicament.

Brollador

L’àngel desinfla les galtes
i encén les flames de l’aigua
entre ficcions d’incendi
i polèmica de nacres.

Quin cristall trenca les llàgrimes?
quina espasa entre les albes?
Fina estructura de l’èxtasi.
Calitja de porcellana.

Perla viva, branca clara,
entre les ombres més càndides,
catedral de clarianes.

Entre perles de cascada
i diamants implacables
l’agonia de les aures.

Inici de campana

Inici de campana
efímer entre els arbres
—fora porta— de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L’àmbit vincla i perdura
comiats d’enyorances
d’avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada
quan torno, d’horabaixa,
girant-me adesiara…

Lluny del record oprimies

Lluny del record oprimies
la paraula dolça i clara.

Una muralla brillant
cenyeix les illes del somni.

Mira només davant teu
quina faula de silencis,
quantes campanyes de lluny
i quants murs de sol de tarda.

Agonia de camins,
ombra esparsa de delícia.
Ardidesa de l’esguard
sobre un mar poruc d’onades.
Primer terme de jardins,
suau conjura florida.

Sonet marí

A Salvador Espriu

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de confins
llunyans amb un incògnit suau que mai acaba,
imprecís, inexacte d’un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d’una trava
sobre el frèvol gegant i un llampeig de dofins
tremola esclat d’espases i argents sobre l’esclava
teulada i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d’amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blancs i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i dolça peresa,
de batre d’ales d’àngel i d’encís en els cants?

Malta-Alexandria, juny, 1993

Sonet

Sorpresa asserenada i tèbia en el camí
de les hores passades, esguard en llunyanies,
oh via de penombres i pas de pelegrí
il·luminat d’ensomnis i foll de melodies!

Esvaïment de l’ànima en un paran de lli,
suavitat de mots de velles companyies,
llana dolça del jeure que no té deixondir,
embriac en catifa blanca de melangies.

Marbre fals, enyorós del cop i la ferida,
adelerat de sons i de records finits,
captiu de fils i veus i crepuscles daurats,

en llàgrimes ardents de la mort i la vida,
en sorpresa serena dels records i els oblits,
trucant als cels que sempre li romandran tancats.

Sonet

Boira del dubte, flama en l’extingit
fogar de cendres i records malmesos,
fosca de fosques, fosca d’una nit
feta d’ombres de llàgrimes i besos.

Que es defineixi aquell confí adormit,
roca d’incertituds, en els estesos
grisos dels horitzons, etern neguit
davant la casa deis balcons encesos.

Obrint-se, raig de mots, les boques mudes,
—les flors més amagades són descloses—
finint turments i deslligant cadenes,

delicadeses de cristall rompudes,
sorpresa de la serp entre les roses,
esmaragada en el fang, aigua entre arenes.

Sonet

Gelós de les paraules i els afanys
—caprici en cigne de blancs tremolosos—
vull lliurar l’agonia dels nous planys
—record pàl·lid de llums i cristalls fosos—

Amb ferides cruels de tots els danys,
obscur, afamegat dels enyorosos
reflexos dels ahirs en els enguanys,
penso en tresors brillants i neguitosos.

I després, al matí de la nit sens conhort,
quan el front torna ple de tristes veritats,
quin deixondir-se de frisances decebudes,

quin inútil cercar de consols i d’ajudes,
plor inepte i terrible entre les soledats,
sabent en la penombra la vostra faç de mort!

Leda

L’aigura rissa un aire fi
—estrofa de blaus, carícia—
i acusa sedes recents,
presó de llunes fingides.

Sobre el cristall una obaga
divina fressa lasciva.
Ona i plomes en flagell.
Nervi de roses. Enigma.

Marbres de l’instant s’encenen
vora la fuga imprevista.
Pompa, silenci, fatiga.

Comba de blancs i d’espines.
L’escenari entremalia
la procacitat maligna.

També pots llegir:
nou poemes rossello porcel imitacio foc poesia poema ateneu
Nou poemes – Bartomeu Rosselló-Pòrcel