nou poemes rossello porcel imitacio foc poesia poema ateneu

Nou poemes – Bartomeu Rosselló-Pòrcel

El gran poeta de l'Escola Mallorquina
Breus vermellors subtils en llamp. Cercles menuts de verd i blanc. Corbes gracioses de l’herbam, ajupides en el quadrat.
nou poemes rossello porcel ateneu

I

Poques paraules surten
de les boques en calma.
Els arbres del parc, sembla
que es perdin en llunyana
visió del vell gravat,
tota plena de màgica
dolçor que fa pensar
en velles enyorances.
Quan s’acosti la fosca,
les bruixes i les branques
s’aferraran com serps
en lluita de fantasmes.
Tancarem la finestra
i voltarem la flama.
El foc allargarà
ombres esvalotades.

II / Cursa

Una imatge del llop i la muntanya
i el vent que corre i xiula ràpid: serp.
I un riure groc entre dos núvols blancs
que juguen a encalçar-se dins el cel.

El caminoi estret vora l’abisme
i l’estridència eterna dels lladrucs
darrere el llop, visió multiplicada
de cames, coet negre, rastre, punt.

La lluna calba i neta veu les ires
dels cans perduts entre ombres, i la nit
—deessa de la cursa— amaga, dolça,
febroses tremolrs de perseguit.

III / Sonet

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella só que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.

IV

És l’hora en què els malalts
creixen en llur dolor.

Ausiàs March

Era un gran emmirallament
de suavitats agudes.
Allà on es sospitava la potència
era tot desmai, ritme.

Constant error en cendres sense foc,
i llums – …carrers boirosos…-.
Els peus, plens d’aigua.
El caminar, desig
d’un lluminós obscur.

El bàlsam resplendent en voluptats
i la grisor de l’hora.
La blancor de malalt i el caminar
d’aquelles ombres trèmules.
L’alba floreix!
                      L’alba floreix!
                                            Oh llum!
Planura de distàncies!

Imatges, no passeu. Veniu a mi.
                      Besau-me.

La fam i la misèria no són res,
i el buit és realitat.
Ja vos he escoltat prou!
                                         Fugiu!
                                                   Fugiu!

Aquesta és la clau vostra.
Ja sé que comprareu el que jo vull:
mirall de la mirada.
Ja sé que no el tindré.
                                     (Per la finestra
entrava la foscor de les campanes).

V / A Carles Riba

Quan arribarà aquell moment
de totes les seguretats?
La boca sabrà que no ment
velles mentides dels passats.

El peu, en tots els nous camins,
i el rostre, en cant a la ventada.
Els colors més purs i divins
s’ofrenaran a la mirada.

Hora d’enveges i de plany,
ullada en les ombres obscures.
El que ha arribat sia’ns company
de les jornades insegures.

VI

Domini del moment.
Superació d’angoixes.
Seny de minuts. Traspàs
de claredats subtils.

Plena vibració.
Seguretat del veure.
Gosadia d’instant.
Ceptre de decisions.

Presència en ritme. Cos
de paraules precises.
Lluminària en flagell
damunt ombres passades.

Horitzontal de vents
en la carrera immensa.

Fletxes —camí de cel—
fan exèrcit de puntes.

VII

Ombres, detureu el pas
davant la vella rondalla.

El paisatge era senzill
de ductilitats extremes.
Jo era el pelegrí sorprès
repetint-se les excuses.
L’horitzó era fatigat
d’unes veus massa llunyanes.
Un primer terme de llums
feia plorar el capvespre.
Indicis de veritat.
Sageta en tots els presagis.

Entre udols de sang i pols,
esdevingué l’aventura.

VIII

A Ignasi Agustí, quan
va publicar «El Veler».

Les foscors, violentament, s’il·luminaren
i uns àngels arrengleraren la multitud.
Els miralls simulaven aigua reposadíssima.
Déu aclarà que l’escenari era magnífic.

Aleshores, amb tota la teatralitat del moment,
entre les grans corrues en silenci perfecte,
aparegué el poeta amb una rosa a la mà,
recollint tots els somriures.

IX / Pluja en el jardí de l’Ateneu

Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses de l’herbam,
ajupides en el quadrat.

Una pedra, al mig, posa argents
i ploms en lluita.
I, damunt tot,
vellut i negre de palmeres
mai no agitades per cap vent.

També pots llegir:
quadern de sonets bartomeu rossello porcel poesia català literatura leda inici campana
Quadern de sonets – Bartomeu Rosselló-Pòrcel