Poemes de neguit joaquim folguera poesia poeta noucentisme noucentista josep carner

Poemes de neguit – Joaquim Folguera

Poemes de neguit és un recull del poeta noucentista Joaquim Folguera. Va ser publicat el 1915, amb una coberta il·lustrada per Josep Aragay.

Més Folguera a Stroligut: Les noves valors de la poesia catalana, Capvespre d’estiu, El poema espars i els Contes cruels de Villiers de l’Isle-Adam

Poemes de neguit joaquim folguera poesia poeta noucentisme noucentista josep carner

Poemes de neguit

Poemes al marge del temps

Pel temps de les taronges, al port

Damunt del mar
hi ha una escampadissa de taronges
i un ritme misteriós les fa dansar
damunt les ones flonges.
A l’entorn de les barques reposades,
curulles de la fruita de Llevant,
hi vaguen les mirades
d’un infant,
d’un infant que es deleix per una fruita
i és poruc per poder-se-la abastar;
ell ja sap que li serà pas duita
i vol mig-plorar…
Aquests ulls de l’infant que cobdicia
m’han encès una poca pietat:
«Mariner, una tronja no hi hauria
per l’infant que les guaita enamorat?»
I aquell home de mar s’apiadava
i la fruita ens ha dut…
I l’infant la taronja esguardava
amb un goig en els ulls que me’n recordava
tot allò que d’infant cobdiciava
i que no he tingu.

Jornada de març

En un dia foll de vent,
dia de plany i revolta;
cada feble cosa volta
dins la follia del vent.

D’aquest joc inconscient
l’harmonia es desconhorta:
tota bellesa s’emporta
el vent.

Mes un dolç penediment
al temps sobrevé. Llavores,
oh dia de vent!,
plores.

Abril

Aporten els ocells una alegria nova;
dins l’aire transparent floreix el bell cantar;
com l’aire, i el jardí, i l’ànima es renova,
l’ocell vol el seu cant melòdic renovar.

Quelcom del vell hivern en l’arbre romania:
la branca n’ha servat una divina aspror;
però la tèbia llum del sol que descendia,
torna suau i escalfa la pell del branquilló.

I, afalagats d’aquesta delícia que els amara,
obren el bec i canten i piuen els ocells,
i llur petit cantar té una harmonia clara
que ens dona una alegria sonora de cadells.

I havem en breu desig de vol i de cantúria,
mes ales no tenim i no podem volar,
i en el dolor restem d’aquesta lleu penúria
amb l’únic aconhort de-com-ocells-cantar.

Adveniment de la primavera

Perquè la vida es torna clara
i és el fullam renovellat
i un nou desig tenim suara
d’ésser de fembra benamat;
perquè els ocells de lluny revenen
i tot el món devé amical
i fins les llàgrimes pervenen
del goig de viure triomfal;
perquè la joia s’encomana
i havem la faç de beneït
i quan besem a la germana
sentim el sol a dins del pit;
per tot açò que ens il·lumina
sabem del temps novell-vingut,
sabem de l’època pristina
d’aquesta bella joventut
amb què Natura s’aparia
i ens torna tots afetillats
i ens posa un bri de sa follia
damunt dels llavis arborats.

De la nostra llum

A l’ombra d’un vaixell un mariner somnia —
una testa boirosa de mariner del nord —
i, al despertar quiet, la mirada extasia
en la visió del port.

Mes del somni venint, enterbolit encara,
ell que sobre del mar és etern vagabond,
sent un dubte d’infant i no sap pas a on
s’ha adormit que la llum sigui tan bella i clara.

Per la Rambla passa una dona amb un braçat de flors

Dins la remor d’aquesta via
ve una alenada de perfum;
passa una dona que tenia
damunt del braç un feix de llum;
passa una dona il·luminada
pel foc dels ulls i el de l’espai
i per la toia deslligada
que se li tomba de desmai
ran de la corva de la sina
com si la flor se li rendís
i amb una gràcia femenina
tota d’amor se li llanguís.
Dins la remor d’aquesta via
el gran perfum es va estenent.
Aquella dona, que tenia
la flor de llum, es va perdent.
I el vianant que l’ha seguida
clou la parpella transportat
d’aquella aroma indefinida
que per la Rambla s’ha escampat.

Capvespre ciutadà de darreries de maig

Les roses dels balcons s’inclinen decandides;
l’aroma diu l’afany del no volguer morir:
quan es desfà llur cos mormolen defallides:
«Odora quin perfum hi ha encara en nostre si».

Tramunta la claror del sol extenuada:
cau una pluja fina de fosca i de repòs;
i l’ànima se sent envolta i amarada
d’aquesta gran llangor que vessa de les flors.

Sota les altes copes dels arbres codormits,
passa l’amor tot laç dels llavis de l’amiga
i el cor adolorit comença a remembrar.

S’apaguen les darreres clarors pels infinits.
Damunt de la ciutat plana una gran fadiga:
fadiga de florir, fadiga d’estimar.

Hora de sol

Avui, en el jardí, jugaven els infants;
les branques devenien de sol regalimants
i la pluja de llum damunt l’herbei tombava,
il·luminant l’estol frenètic que dansava.
Una donzella clara al joc s’ha mescolat
i una novella llum aixís ens ha portat;
però com ella tan divina resplendia,
el sol, darrere els arbres, confós s’avergonyia.
Una claror de joia ens feia els ulls brillants
i ens-e-sentíem l’ànima com els petits infants,
i en aquell nostre joc hi havia tal frisança
que fins els claps de sol venien a la dansa.
Després, una profonda fadiga ens ha vingut;
llavores la donzella, cansada, s’ha assegut
i ha pres un bell infant sobre la falda càlida
i li posava un bes damunt la cara pàl·lida.
Però els demés infants se n’han engelosit
i jo sentia enveja de no ser més petit,
i, com que la donzella d’açò atalaiava,
els llavis de l’infant arran del si posava
i reia de l’anhel ardent que m’ha vingut,
que era el sumprem anhel del temps de joventut.

Capvespre d’estiu

Com una amada silenciosa
s’ajau la nit damunt dels blats.
Un plor d’esquella tremolosa
diu la tornada dels ramats.

Sota la terra fatigada,
xarbota encara un poc de sol.
Al fons dels ulls, extenuada,
mor la claror de juliol.

D’una finestra mig oberta
ve una remor dolça de prec.
Una visió de lluna incerta
dansa poruga dintre el rec.

D’una ramada que s’atansa
s’ou en la terra el tremolor;
pel camí passa l’enyorança
dintre del cor d’una cançó.

El vell pastor que la cantava
té la parpella vacil·lant:
la nit, que duu una vesta blava,
li fa tenebres al voltant.

Una novella simfonia
s’alça sonora pels camins:
dintre la nit que descendia
naix la cançó viva dels grins:

dintre la fosca davallada,
un ritme nou és palpitant:
ve del neguit de l’estelada
i d’aquell càntic enervant.

Humilitat de Nadal

En aquesta hora pia d’aquesta nit tan clara,
d’un pur i únic goig se sentiria avara
mon ànima: d’haver un bell ramat petit
perdut dins la puresa d’aquesta clara nit.

La cançó del camp

La cançó viu abrusadora
dint del pit del camperol;
dintre del pit se li arbora
com una garba sota el sol;
dintre del pit li és nascuda
i ell no sap pas ni com ni quan:
la duia a l’aire mig-perduda
co un perfum agonitzant;
la duia el vent, en sa follia,
de les altures i dels prats
a on la llum és harmonia
i a on pasturen els ramats
al ritme pur de la tonada
que diu la flauta del pastor.

La cançó viu aturmentada
dintre del pit del llaurador;
i, quan la terra cor-ferida
obre l’entranya en el sembrar,
ell sent una ànsia indefinida
de mirar el cel i de cantar.

I el camperol canta la vida
i l’alegria del segar,
i el sant delit de la batuda
i l’hora dolça del folgar,
i aquell retorn, a la caiguda
del dia clar que perd el sol,
quan és la llum desvanescuda
i es torna fosc el corriol.

Mes el dolor sempre vigila
i el camperol se’n sent colpit;
mor allavores la tranquil·la
cançó de joia dins son pit;
i neix en ell la cançó nova
que és un diví deslliurament,
que és la cançó que torna clara
la viva font del sofriment;
que és un brollar de melodia,
i és un estel dintre la nit,
i és una sona que tomba pia
a la parpella de l’oblit.
I el camperol que l’ha cantada
du més amor al seu quintar,
troba la terra més amada
i és més content de contemplar
el cel immens que tan somia
i les estrelles de la nit
i aquella llum que s’esbarria
sobre el seu font adolorit.

Oracions

Oració de l’hora baixa

Per què, senyor, en tant el dia fina
el cos devé lasciu i aturmentat?
Serà que dintre el cos la llum declina
com aquest sol que mor tot emporprat?

Serà que sota aquesta boira obscura,
el cos devé covart i enfellonit
i cada estremiment de la paüra
es torna estremiment per al sentit?

Jo no ho sé pas, Senyor, mes jo diria
que és d’un fatal instint que ens estremim.
Deu-nos, per tant, una rosada pia
que sossegui l’ardència que sentim
en la quietud d’aquest finar de dia.

Al pas de nostramo

Senyor! haveu passat avui per l’ampla via
i ungíeu el silenci d’un nou recolliment.
Senyor! s’haveu endut aquesta ànima mia
amb Vós que sou la font de tot consolament.

Del lluny una petita lamentació venia
de campanella trista plorant dintre la nit
i el seu plorar humil íntimament feria
la meva inquietud profonda d’esperit.

Car en la solitud de ma cabra daurada
passava vostre plany com un requeriment;
mon ànima, per ell, era en el fons torbada;
s’agemolia tot l’indòmit pensament.

I es feia dintre meu una claror novella
com en els temps d’infant que havia enterbolit:
les gotes de consol d’aquela campanella
havien degotat damunt mon esperit.

Paraules humanes en els dies sants

Senyor, en aquests dies ens pesa el record vostre:
als nostres ulls se us obre les llagues novament
i un rajolí de sang us va tenyint el rostre
i ens obre la ferida de l’apenidement.

Senyor, en aquests dies la pau ens és torbada:
el roure de les creus es torna bategant
i un vol d’ocells us cerca la testa coronada
i fuig amb una espina dintre del bec sagnant.

I oïm una confosa remor que ens angunia
—els daus que us escarniren i la sublim dolor
d’aquelles set paraules— i una descoratgia
ens amarga les hores i ens combla de tristor.

Perquè som molt humans i febles com les fembres
i ens atueix aquell torment renovellat
i meditem un poc: «Açò que ara remembres
avui reviu encara pel teu novell pecat.»

I ens colpegem el pit i ens ombregem el rostre
i humiliem la testa d’un fals penediment.
Mes l’ombra que duem damunt de la faç nostra
no la tenim al fons del impenitent.

I quan amb l’ull poruc i la testa blegada
diem espaordits: «Senyor, no vull pecar!»,
hi ha en el pregon del cor una veu apagada
que ens diu: «Perquè t’humilies si pecaràs demà?»

Mediació d’un penitent sobre la vida de Jesús

Senyor, jo vinc del fons de ma vida passada,
pels viaranys de l’esgarriament;
l’ànima duc arrupida i cansada
i a filagarses el meu pensament;
cerco la llum de la vostra mirada,
amb un aire encongit i covard,
que si la vida no ens fos llatzerada
no cercaríem el vostre esguard;
mes com ma vida rebel devenia
plena d’afany i de dol i de plant,
poso una mica de la cendra pia
damunt la testa i vinc sanglotant,
oh! mon Jesús de les temples llagades
i de les mans tremoloses de llum,
per a junyir-me a les vostres petjades
que fan encara un pàl·lid perfum
d’aquella essència que un dia us vessava
la venedora d’amor penitent.

Com altre temps tota cosa gosava,
vull heure avui tot apenediment;
i amb vostre exemple tenint per guiatge
començaré la meditació,
resseguiré en humil romiatge
la vida vostra que fou de dolor
i així sabré les angúnies sentides
i aquell dolor de sembrar pel camí
i aquell pressentiment de les ferides
que us havien d’obrir
i aquell turment de concedir el miracle
com una mica d’aigua en el desert
i aquell ésser present a l’espectactle
del nostre món sofert.
Jo seguiré amb unes ànsies vives
tot el camí de quan fóreu humà:
l’oració a l’hort de les olives;
l’instant aquell que us varen assotar,
quan la saliva i la sang calenta
us anaven cara avall;
quan caminàveu amb la creu potenta
que us impel·lia muntanya avall.
I seguiré també les hores calmes
i les de goig i les de dolça pau:
el triomf que floria entre les palmes;
el reposar devora del llac blau,
amb unes dones senzilles i pures
als vostres peus, apariant xarxal;
i quan, d’infant, collíeu serradures
pel vostre pare Sant Josep, l’albat.

Oh! aquella vida com se’ns mostra bella,
feta tan sols de la simplicitat:
fóreu nascut dins una estable vella;
viviu, infant, com un estel velat;
un temps après la paraula us revela,
vénen a vós els homes més petits;
del pur ambient que deixa vostra estela,
mor a Magdala un llantió de nits.
I camineu damunt les rutes clares
i els mendicants se us volen acostar
i als llatzerats allibereu de tares
al sol contacte de la vostra mà.
I així sentiu ja com la Mort s’acosta,
i cada geste vos hi va portant,
i cada jorn, a l’hora de la posta,
quan contempleu a l’horitzó sagnant,
pressentiu ja la futura agonia
i, no-res-menys, parleu asserenat,
clara la veu: «Ara s’acosta el dia,
que el fill de l’home serà condemnat!»

Oh, mon Jesús, quina dolor seria
aquell pressentiment de vostra mort.
Oh! com el cor us regalimaria
les gotes tèrboles de son desconhort.
Oh! com apagaríeu les palpebres
per a abscondir dintre dels ulls de fang
el dubte de que fossin les tenebres
no més dissoltes en la pròpia sang.
Car en l’exemple de la vostra vida,
perquè fos davant dels ulls humà,
sobre el torment d’aquella gran ferida
hi hagué eld ubte que l’humanitzà.
I així nosaltres, ànimes fangoses,
no coneixem més alta humaitat
que les paraules tremoloses:
«Per què, senyor, m’haveu abandonat?»

Humà Jesús! únicament voldria
sentir la sensació de vostra mort:
el cos lligat arran la terra impia
i amb un diví raonament al cor;
la sensació d’aquella lluita brava
entre la carn agonitzant
i la divinitat que flaquejava
perquè sofria des de terra estant.
D’aquella mort que ens il·lumina encara
qui pogués heure’n el sabor diví!
Oh! Qui sentís aquella angúnia rara
que s’abscondia dintre vostre sí!
Qui posseís la tremolor mateixa
del vostre cos que s’extremia tot!
Oh! Qui sabés el sentit de la queixa
que contenia cada vostre mot!
Mes no s’és fet el sacrifici vostre
perquè nosaltres comprenguem l’alcanç:
veiem la Mort com us abriga el rostre
veiem clivelles en els peus i mans
i ens estremim pensant en les ferides,
mes no en podem aconseguir el sentit:
veiem la sang que us raja en les ferides
i no l’amor que us raja en l’esperit.

Mes, no-res-menys, oh! mon Jesús, que siga
l’exemple vostre davant meu tot temps
vingui la vostra passió antiga
a llumenar-me i redimir-me ensems,
que si no puc vostre esperit reviure,
sé la dolor de tenir el cos llagat.
Per tot l’afany que us assotava el viure,
per quan siguéreu en la creu clavat,
per lo humà d’aquella vida vostra,
no l’aparteu un sol instant de mi:
que m’espurngi vostra sang el rostre —
pàl·lid encara del plaer d’ahir —
i que devingui la llavor fruitosa
d’aquell miracle que s’acomplirà
quan dintre meu serà la culpa fosa
i així podré camí de Déu tornar.

Amor

Plany

Per ma dissort ha pres enamorat
aquella dolça dona que tenia
un aire tan humil i aciençat
i un esguard tan obert a germania.

Per ma dissort no em serà prodigat
aquell somriure pur que m’oferia
i romandré de nou desconhortat
al fons de ma profonda doloria.

Per ma dissort ja no serà més ella:
de son amor esdevindrà poruga
i fins dels ulls s’haurà tornat avara.

I jo seré un estrany a sa parpella,
sense que mai, ni per consol, m’enduga
un sol reflex de sa mirada clara.

A un amic

O! l’amic concirós de llanguiment
per l’amor sensual d’aquella amiga
qui adés encenia mon torment
i el teu cos ara corva de fadiga:

és per tu que el meu cor és sangonent,
i serà endebades que t’ho diga:
cada cop que t’oviro macilent,
so marrit de no tindre ta fadiga.

Fora dolç de morir-me de l’amada —
la qui feu mon neguit de sa mirada,
la qui rau dintre meu sense conhort —

fora dolç de besar-la en la agonia,
fora dolç de fruir-la quan seria
ben a prop la carícia de la mort.

Enuig

S’acota el seny a tota llei obscura;
devé mon cor mesell del poc amar;
i aquest enuig que de llarg temps perdura
res en el món me’l pot eixamorar.

Un rou d’amor a damunt meu voldria
i una claror per aclarir la ment,
mes ¿quin amor prou agaliu seria
que no sigués foscor d’enteniment?

I ¿quina llum que m’aclarís la vida
no fóra desencant d’enamorat,
si tot amor és fruit de la mentida

i és trist amor l’amor de veritat?
¡Oh dolç tresor d’haver la lleu ventura
d’un poc d’amor i un poc de claror pura!

Nadal sense amor

La soca de la llar crepita adolorida
i al fons de son lament hi ha un esperit humà
que diu: «On és l’amor eternement glatida
que devindria font del teu perpetuar.»

És un gemec d’amor el llibre de ma vida,
mes era mon amor d’enamorar i passar.
Per ell ha devingut mon ànima fendida
i, al mig de son camí, deserta d’estimar.

D’un poc d’aquell amor jaquit em nodriria;
estelles del passat farien bon caliu;
no tinc altre consol que de record no sia.

Que s’ompli de records la llar desemparada
i acotxi llur boirina lo poc que sobreviu
d’una ànima planyent de no sentir-se amada.

Sonet de l’amor fallida

L’amor que em corprenia és un amor fallit.
Em cal, doncs, una nova llavor d’amor sembrar,
però l’arrel passada rau al pregon del pit
i té una vigoria novella d’arrelar.

Així, serà debades un nou amor cercar
car la semença d’ara donarà el fruit neulit:
l’amor vol el cor lliure d’arrel d’altre estimar
i, com un tros de terra, té l’arbre preferit.

Caldria, doncs, tenir la força generosa
de treure tota arrel abans de la sembrada
i al cor de la ferida posar nova llavor.

Però, com és l’arrel tan fonda i amorosa,
amb ella arrencaria’m el cor que l’ha servada
i fóra la brostada vinenta de dolor.

L’amor eterna

My spirit is thine, the better part of me
William Shakespeare

De quan fuguia la il·lusió primera
amb vostre cos que s’apartà de mi,
jo no us diria lo que fou de mi
si no fos morta la roent fal·lera.

Mes com avui ha devingut l’amor
lliure del plant que de cap dany compensa,
perquè no dir-vos el diví sabor
que n’he servat d’aquella gran volença?

Que si l’atzar no m’ha sigut plaent
guardo del temps la companyia amiga:
ell m’ha gorit d’aquell amor planyent
sense allunyar-ne la delícia antiga.

I del passat tempestuós em du
tan sols aquella recordança clara:
goso només del pensament segur
i m’il·lumino d’una joia rara.

Car ell em diu: «És ton amor més bell
perquè cap cosa l’acovardiria;
el portes dins del pensament novell
com un prodigi de la fantasia.

I cada dia el sentiràs manyac
com t’aconhorta de la tasca dura:
t’ha devingut l’amor etern en pac
del sacrifici de la carn impura.»

I jo li dic: «És mon amor més bell
perquè cap cosa l’acorvardiria,
mes no seran la companyia d’ell
l’isolament i la malinconia?»

I el temps de dir: «No seran pas en tu
l’amor tan sols i la memòria clara:
de la delícia del record que et llu
me’n guardaré una miqueta encara

i, embolcallada d’un petit afany,
la portaré a la perduda amiga;
llavores ella sentirà l’engany
en tota cosa que el record no siga.

I en el record hi cremà l’amor
pàl·lidament, com una llàntia pia,
i a cada afany s’acreixerà el calor
d’aquesta flama de la tardania.

I el teu silenci la sabrà punir
d’una ferida de desesperança
i quant més lluny sies de son camí,
de son amor més gosaràs fermança.

Car l’esperit que t’oblidà un instant
serà fidel per ma carícia dura.
Li devindrà l’amor etern en tant
visqui només de la recança pura.»

Cançó de l’alliberança amorosa

Un nou amor em feria,
un amor subtil i clar,
amor que definiria:
alliberança d’amar.

Mes no la recança fina
del cor qui se sap desert,
sinó la joia divina
de sapiguer-lo llibert.

I posar en tota cosa
una il·lusió breu:
amor simbòlic de rosa:
amor de la tija lleu

i la gota de rosada,
amor que es desfà amb el sol:
amor de la bolva alada:
efusió de ventijol:

amar tota clara cosa
passar sempre esbalaït:
amor simbòlic de rosa
que s’esfulla cada nit.

La cançó pàl·lida

És una cançó molt pàl·lida;
jo la oic sovint cantar;
la diu una verge pàl·lida:
pàl·lida de tant cantar.

És una cançó molt bella;
dona un suau tremolor:
és la cançó la més bella
després de la de l’Amor.

És una cançó divina
i clara com un anhel
i tèbia com una sina
i alta com un estel.

És la cançó que no es cansa
d’acostar-se i de fugir:
la cançó de l’esperança
que és dolça fins a morir.

La companyia del dolor

Soc vianant d’una ben trista via;
tan sols Dolor ve de company amb mi
i tan d’amor posa en la companyia
que m’encoratja en el penós camí.

I jo li duc tan fonda volentia
que son depart em fora greu sofrir,
car, si Dolor de mon costat fugia
no fora, doncs, per a la Mort venir?

T’amo Dolor, company de romiatge,
quan era infant jo puc de tu sabia
i era de tu mon ànima defesa.

Fes el meu cor de tos amors estatge,
i, si hi vingués perduda una alegria,
fes-la ben tost dintre les ungles presa.

Ègloga sensual

Clyris, la bruna pastorella,
corre pels camps de blat ardents;
porta un desig de fontanella
damunt dels llavis sangonents.

Posa un braçat de flors i espigues
sobre la sina palpitant,
mes una colla de formigues
se li escampa pel voltant.

I una frisança indefinida
ja li comença a esdevenir:
ella se sent com posseïda
sota la túnia de lli.

I treu del marge de la sina
bada-badocs i espigues d’or
mes el delit que la domina
no troba mica de conhort.

Clyris, la bella adolescenta,
corre pels camps coberts de sol;
la formigor que la turmenta
troba en la cursa lleu consol.

Que dins la túnica folgada
l’aire s’escorre furient
i torna a Clyris temperada
d’aquell estrany posseïment.

I corre sempre en sa follia
i salta marges apocats
i llisca com no lliscaria
amb dues ales als costats.

I obre la boca riallera
i estén els braços amplament
i es va desfenir la cabellera
sots la mà lúbrica del vent.

Clyris, la folla cursa atura:
troba la font i el rierol;
l’aigua que raja és tan pura
que fins tremola en el bassol.

I la pastora s’hi aboca
amb una gràcia de serpent;
el doll sanglota dins sa boca
i li tempera el llavi ardent.

Emperò Clyris no s’acontenta
de l’aigua clara que ha begut:
guaita si ànima viventa
vora la font ha aparegut.

I com no veu altra figura
que son reflex en el bassol,
desclou la blanca vestidura,
regalimanta d’aigua i sol,

i llença ones d’aigua clara,
damunt del cos càl·lid i nu
i riu pensant si com és ara
l’esguardaria mai ningú

i cull formigues afogades
damunt la pell del seu cos clar…
Quan té les temples encalmades
li ve desig de reposar.

Damunt la prada d’herba prima
s’assenta Clyris, nua encar —
la cabellera regalima
petites gotes a l’atzar —

I encara pesa de fretura
estreny les mans damunt del pit
i espera així la joia obscura
d’ésser besada per la nit.

Els estels ploren claror viva:
ningú els podria consolar.
La lluna blanca s’encaliva
de tantes coses a guaitar.

Una blavor serena i pura
besa la terra lentament;
Clyris, la bella, la detura
damunt del llavi sangonent.

I ajeu el cos a l’herba pia,
cercant els braços de la nit;
amb les mans pàl·lides destria
el bru mantell de l’infinit.

Gonfla la sina sotmoguda
pel gran afan d’haver l’abraç
d’aquella verge alta i muda
que s’esmunyia sota el braç.

Mes la serena nit davalla
tota en silenci i castedat;
dins son amor s’hi embolcalla
la tremolosa font i el prat;

i l’herba fins és amarada
del rou, alè cast de la nit.
Cluris, devé desconhortada
per son desig inassolit.

I turmentada de recança —
i amb un coronament de brins, —
deixa la font que va escolant-se
i va a la cerca dels camins,

amb les frisances decebudes
i l’ingorible desconsol
de sapiguer les flautes mudes
vora el gemec del fontinyol.

Cant a la terra eixuta

Torno del lluny on és l’aigua profusa, sonora i lliscanta
i on són els ulls de la gent diluïts de tanta aigua com miren
i on és la terra tan casta i poruga
que sota l’herba dels prats i la molsa dels boscos s’abriga.
Torno de lluny enyorívol de sol i de terra sedenta,
àvid de jeure mon cos a la vora dels marges
aspres del bes de la llum que hi rellisca,
folla de veure’s tan àgil i bella.
Torno del lluny i a la sola visió de la terra esperada,
sento del camp la besada salvatge
dins l’esperit melancònic; llavores
mor dintre meu una boira molt densa
com un alè a l’hivern, i s’afua
tota la fina tristor de les terres jaquides.
Oh! l’espectacle enyora de la terra que se’ns dona
nua i ardenta a la dura besada dels pobles
pàl·lids del temps i l’esforç que suporten,
sòlids, però, de la vida que xuclen.
Jo no sabria mirar-la debades
sens un batec sensual de parpelles;
vol tremolós dels sentits per la gràcia
viva del camp que és flotant dins de l’aire.
Jo no sabria petjar-la debades
sense sentir-me’n atret com si en ella
fos la sabor i l’ardència divina
d’un cos de dona.
Car ella sap, com aquesta, ser càl·lida,
folla sovint i després tota lassa,
sempre donada a la vida dels flancs que treballen.
Talment aquella se sent bateganta
dintre l’abraç, però mai posseïda:
l’ànima d’ella no cap en els braços
de nul humà que la tinga abraçada.
Aspra i vermella de tantes ferides
que se li obre, s’ha anat fent a la terra.
De tant de temps que li prenen la vida
torna’s eixuta i febrosa i encara
fruita perquè de fruitar és la llei de son ésser
i ama la mica d’afany que té l’home en ferir-la
i ama la festa dels morts que li colguen
i no li foren donats si fos erma i avara.
Oh! terra amiga que em vetlles el cos que se’m corba!
amo de tu la visió i el contacte
dur vora els arbres petits i dispersos,
als que la pols torna pàl·lids espectres;
vora les hortes malaltes i encara
vora les fonts que no ragen
de tan eixuta com ets, terra nostra,
mare de tots els que dormen damunt de ton ventre,
viuen de tu i en ton goig es revolquen,
tenint el cos envaït de formigues
i un romaní olorós en els llavis
i una guspira d’eternitat en llur silenci.

© de l’edició, Stroligut