Capvespre d’estiu és una plaquette publicada el 1942 que recull poemes de Joaquim Folguera inclosos a Poemes de neguit.
L’edició de Capvespre d’estiu, dels Amics de la Poesia i promoguda per Maurici Serrahima, s’encetava amb un pròleg de J. V. Foix.
» Més Joaquim Folguera: Les noves valors de la poesia catalana, Poemes de neguit i la traducció dels Contes cruels de Villiers de l’Isle-Adam
// Pròleg de J. V. Foix
—No em faig pas la il·lusió de veure’m aplaudit pels ateneistes del 1950!— deia, si fa no fa, En Folguera, un capvespre indecís de les acaballes de l’any 18. Compartia el parer d’altres escriptors contemporanis segons el qual la pròpia literatura era, malgrat la seva modernitat, prerenaixent. És clar que en dir això no preveia la catàstrofe: l’idioma, restaurat, seria més pur, l’estil més segur i una nova manera d’escriure elaborada lentament pels millors havia de fixar, anys enllà, una tradició literària. No preveia…
Heu-nos ací però amb el nom d’En Folguera repetit entre ombres i presa de tempesta, com el d’un poeta maleït. Ell, tan pur! Els més joves en parlen com si fos l’avi dels qui., vivents avui, en compartírem, quasi adolescents, els afanys, i no és fàcil fer-los comprendre que el gran enyorat seria avui un minyó esportiu i coratjós que els —ens— envelliria a tots.
Allò que els adalerats per arribar cerquen inútilment en llibres d’estímul eren en En Folguera dots fresquíssims: intel·ligència, caràcter, iniciativa, dinamisme, do de gents. La mà dins la mà càlida i generosa i el cor obert a tots els ideals… No pas, qui ho gosa suposar, un Més-Enllà boirós, ni el miratge d’un Horitzó Novell ans l’avui im mediat, intervingut, corregit, modificat, adaptat.
Va escriure bells versos sense l’ambició d’ésser cap poeta cabdal ans amb l’afany, tot actual, de conèixer a través de l’experiment poètic; va assajar rimes i ritmes, va esbossar cal·ligrames… Tant se val: l’endemà us provosava d’escriure una memòria sobre els moviments nacionals ala Bàltica o us reclamava un estudi sobre Maurras, o us exigia —dolça persistència!— un assaig, dins un termini d’hores. sobre Sorel o Stendhal. I obeíeu. Quants de poemes, d’assaigs, de llibres devem els del temps de «La Revista» a En Folguera! (Quantes d’empreses haurien reeixit d’haver viscut.)
Home d’idees i home d’acció, patriota universalista, poeta vivent i crític agut, cavaller de l’amistat, En Joaquim Folguera pot aconsellar, encara, els indecisos, i protegir amb el seu nom, inscrit avui a qualque vague constel·lació celeste, l’empresa de reivindicar dia per dia la Idea que antany ens va fer a tots col·laboradors en una obra comuna.
Capvespre d’estiu
Com una amada silenciosa
s’ajau la nit damunt dels blats.
Un plor d’esquella tremolosa
diu la tornada dels ramats.
Sota la terra fatigada,
xarbota encara un poc de sol.
Al fons dels ulls, extenuada,
mor la claror de juliol.
D’una finestra mig oberta
ve una remor dolça de prec.
Una visió de lluna incerta
dansa poruga dintre el rec.
D’una ramada que s’atansa
s’ou en la terra el tremolor;
pel camí passa l’enyorança
dintre del cor d’una cançó.
El vell pastor que la cantava
té la parpella vacil·lant:
la nit, que duu una vesta blava,
li fa tenebres al voltant.
Una novella simfonia
s’alça sonora pels camins:
dintre la nit que descendia
naix la cançó viva dels grins:
dintre la fosca davallada,
un ritme nou és palpitant:
ve del neguit de l’estelada
i d’aquell càntic enervant.
Amor
On ets, amor, que no t’obiro enlloc?
Si ets per ací, fes un sospir de foc.
Digue’m on ets dins d’aquest aire bru.
Tothom parla de tu,
i jo no et veig, potser, de tant petit com ets
potser perquè només tens esperit.
Mes amb les ombres també sé parlar,
jo que sóc ombra de tan somiar.
Potser de mi t’hauries escondit;
potser només t’han vist en l’infinit.
Digue’m almenys quina sabor hi ha en tu;
digue’m què ets dins aquest aire bru.
Al desig
Oh tu, àvol desig,
que véns com un glop de tenebra
i m’embolcalles l’esperit!
Sigui ta febre
mortalla del seny,
i pren l’obscur domeny
de mos sentits enarborats,
folls de saber-se dintre tu llançats.
Mes, ja que sóc en tu,
fes-me segur
dintre l’abraç, i encara
guarda’m reclòs i acotxa’m bé la faç:
que no s’encengui l’alimara
folla del desconhort en el descloure las
quan els sentits s’han adomirt al jaç.
Voluptuositat de la mort
Ara, Senyor, sento les bufarades
de la Mort que m’envolta sense prendre’m.
Dins la penombra ja he perdut el límit
del món, i el fi contacte de les coses.
A cada embat jo sento que em despulla
d’un rastre humà, i en mon pudor es gosa,
lassa, ajaient-se prop de mi, mirant-me
amb un esguard que és un alè molt pura.
Gràcil s’aixeca i altra volta gira
fins a confondre mon alè dins l’aire
càlid del gran calor que ella irradia,
mai abraçant-me, mes duent-se’n sempre
una penyora de ma vida, que ara
és feble i pura fins l’instant que sia
nua i eterna sota el bes dolcíssim
de la Mort que m’haurà tot en sos braços.
Enuig
S’acota el seny a tota llei obscura;
devé mon cor mesell del poc amar;
i aquest enuig que de llarg temps perdura
res en el món me’l pot eixamorar.
Un rou d’amor a damunt meu voldria
i una claror per aclarir la ment,
mes ¿quin amor prou agaliu seria
que no sigués foscor d’enteniment?
I ¿quina llum que m’aclarís la vida
no fóra desencant d’enamorat,
si tot amor és fruit de la mentida
i és trist amor l’amor de veritat?
¡Oh dolç tresor d’haver la lleu ventura
d’un poc d’amor i un poc de claror pura!
Ara bufa el vent sonor
Ara bufa el vent sonor,
cada cambra és recollida —
per ma vida agemolida
no hi haurà mercè d’amor?
Ara el dia és en llangor,
gem el sostre sots la pluja —
per ma vida que s’enuja
no hi haurà mercè d’amor?
Ara els ulls prenen ardor
en el dia que es colora —
per ma vida que s’arbora
no hi haurà mercè d’amor?
Epigrama del port
Damunt del mar
hi ha una escampadissa de taronges
i un ritme misteriós les fa dansar
damunt les ones flonges.
A l’entorn de les barques reposades,
curulles de la fruita de Llevant,
hi vaguen les mirades
d’un infant,
d’un infant que es deleix per una fruita
i és poruc per poder-se-la abastar;
ell ja sap qu eli serà pas duita
i vol mig-plorar…
Aquests ulls de l’infant que cobdicia
m’han encès una poca pietat:
—Mariner, una taronja no hi hauria
per l’infant que les guaita enamorat?—
I aquell home de mar s’apiadava
i la fruita ens ha dut…
I l’infant la taronja es guardava
amb un goig en els ulls que em recordava
tot allò que d’infant cobdiciava
i que no he tingut.
Invocació al vent
Oh, vent!
jo t’amaré isard i esbullador de roses
i amable i amoixador de brins;
oh vent!
esbulla les paraules com les roses
i l’esperit amoixa com els brins;
oh vent!
escarpidor d’arbredes decebudes
i assot de les gatoses i de l’arç;
oh vent!
fes trenes de mes joies decebudes
i assota l’herba dels oblits covards;
oh vent!
agut, corbant la pollancreda densa
i harmoniós dins els joncars servils;
oh vent!
ajup l’orgull total que recomença
i polsa els joncs de mos sentits servils.
