Interpretacions i motius és un recull d’assaigs i crítiques d’Alfons Maseras publicat el 1919 per la Societat Catalana d’Edicions.
Podeu llegir-ne Variacions sobre un tema a propòsit de la poesia de Jacint Verdaguer i Joan Maragall, de qui podeu llegir-ne la poesia completa: Poesies / Visions i Cants / Les disperses / Enllà / Seqüències.
✱ Més Alfons Maseras a Stroligut
Interpretacions i motius
Variacions sobre un tema: de Verdaguer a Maragall
I. El cicle romàntic
Hom no ha de fer mai el sord a les paraules dels poetes, car en cada poeta, i àdhuc en cada poema, per minsa que sigui la seva valor, hi ha sempre una guspira d’aqueixa llum tan recercada pels homes i que els déus batejaren amb el sagrat nom de Veritat. I qui serà tan orb que no es mostri sensible a tan preuada llum, quan al través d’ella els poetes ens mostren no solament la veritat real i enutjosa, per la qual se’ns fa palesa tota la vanitat de la vida, sinó sovint aquesta altra veritat ideal que eleva l’esperit i ens torna iguals als déus?
Car en traduir en ritmes i harmonies les sensacions, les impressions i els dolços esplets de l’ànima, en poar dins les deus del sentiment l’agredolç de les coses viscudes o imaginades, els poetes podran tal volta enganyar-se ells mateixos, falsificant la veritat real; però són fidels a la veritat ideal que viu en ells, com en tot home, i que en ells es manifesta més vivent, per tal com es transforma en ritme, en imatge i en símbol, és a dir, en Verb. Revelada així la valor essencial de tot poema, hom no ha de fer mai el sord a cap poeta.
Al contrari, hom ha de cercar d’interpretar, si no en cada un d’ells en tots plegats, la veritat ideal de què ells ens fan do. Hom ha de cercar d’assolir la valor positiva i humana que en l’obra llur es manifesta. Tret del gran Milà i Fontanals, els patriarques del renaixement literari català foren essencialment romàntics, sentimentals i elegíacs, i, per tant, desiguals, desordenats, d’expressió. Hom no els pot fer un retret d’això. La llengua catalana es deixondia després d’un son de tres segles. Amb un instrument rovellat, i exempts de cultura pròpia, com podien fer obra perfecta?
Disculpable, per les mateixes raons, és el fet que, en llur majoria, els nostres poetes del cicle floralesc negligissin cosa tan essencial, en les obres d’imaginació, com la forma. Forma i fons són dues coses consubstancials que no han de desparionar-se: són com el cos i l’esperit d’un ser vivent. Per això tota idea, tota imatge, tot sentiment (i les idees, les imatges i els sentiments són infinits), té una forma única per a la seva expressió. Ben mirat, en tota obra d’art, la forma és el tot, car forma perfecta equival a idea perfecta. Els artistes que sols s’han preocupat de la forma poden haver-nos deixat obres migrades, però sempre trobarem en elles alguna definitiva valor. En canvi, els que han negligit la forma per atendre millor el fons, resulten sovint obscurs i desconcerten, sense que hom pugui assignar a l’obra llur una valor determinada.
Menysprear la forma equivalia a oblidar-se de la tradició i a fer obra improvisada: en tot cas, a fer obra directament tributària de corrents estètics caducs i sense lligam amb cap tradició cultural. Així, la renaixent poesia catalana (i en general la literatura nostrada), i l’esperit de què era verb, passaren per un llarg període de balbuceig i d’indecisió que, per severa que sigui la revisió de valors a què se sotmeti, deixarà sempre, però, la impressió d’haver estat un període brillant, per tal com tots els gèneres hi foren improvisats, tots els bordons de la lira hi trobaren uns dits amorosos que els fes eixir del silenci.
Hom tenia una art lírica completa, ço que no vol pas dir una art perfecta. Enlluernats per tanta de brillantor (nou efecte del desordre que presidia tot el nostre bagatge espiritual vuitcentista), molts gosaren pregonar certes preteses excelsituds de la poesia floralesca, com si ja hom hagués trobat un nou classicisme català. Però ni Verdaguer, ni Guimerà, ni d’altres que amb ells poden parangonar-se, resulten verament clàssics, és a dir, models. En realitat, Verdaguer és un primitiu que es destaca per son geni descriptiu i per sa dolcesa sentimental. Son estil, ciclopi, bàrbar i majestuós en les narracions poemàtiques, és mansoi, humil i àdhuc pobre en sos cants místics. Però l’obra total del poeta escapa a tota classificació per sa magnitud i complexitat. Guimerà ja pot ésser més fàcilment inclòs dintre d’un grup determinat. Romàntic a la manera victorhuguesca, ses obres tenen una valor més humana que les de Mossèn Cinto, i, malgrat de llurs defectes de forma, són més universals. Però ja hom ha dit que ni l’un ni l’altre assoleixen als nostres ulls el caràcter de clàssics. I això explica que cap dels dos hagi fet escola i que en l’obra llur no puguem anar a cercar els fonaments de cap estètica. En l’obra llur, no res menys, la poesia catalana contemporània s’asseu incommovible, com al damunt de dues formidables columnes. Ells representen el cicle romàntic, ells representen el vuit-cents de la nostra poesia. Un moment de transacció vindrà, que serà un moment de torbació. Aquest moment es dirà Maragall.
II. Rèplica a Maragall
L’obra de Maragall és d’una gran valor intrínseca, per tal com és filla de l’emoció més pura i més intensa. El mateix poeta ha dit, en alguna banda, que només prenia la ploma quan se sentia torturat per una idea o per un sentiment. Recordem haver-li sentit dir:
—No comprenc com molts d’escriptors poden donar-nos una producció literària abundosa. Jo passo mesos enters sense escriure. Per reposar-me de mos estudis i omplir les hores de lleure, tradueixo. Mes quan he d’escriure alguna poesia, gairebé n’estic malalt uns dies abans. No sé, verament, que és ço que tinc, llavors passo nits sense cloure l’ull. I arriba sempre un moment en el qual em poso a escriure febrosament, com en una embriaguesa estranya. A la nit següent ja dormo. Sortosament, aquestes coses em passen de tard en tard.
Ésser poeta i no divagar, tant se val com tenir ales i restar quiet. Així li ha plagut a Maragall volar en una atmosfera de conceptes i elucubracions per teixir una garlanda en llaor de la Poesia. I com que la poesia, en els poetes, és una cosa que es porta dintre, no ha fet més que volar entorn d’ell mateix, per justificar els seus entusiasmes i explicar-se, no precisament d’on provenen, sinó com esclaten. «En l’Elogi de la Poesia —diu el nostre amic Pérez Jorba— en Maragall ens ve a fer l’apologia, més que d’ordenada poesia, de la seva manera personal de concebre i de produir.»
En una manera subjectiva de concebre com la que glorifica Maragall, no hi podem trobar, certament, una estètica. El moment emotiu no és suficient per a la gestació de l’obra artística, ni enmig d’aquesta obra havem de donar solament valor poètica a la troballa inconscient. Fer-ho així és negar al poeta no sols individualitat, sinó tota intervenció conscient en la gestació de l’obra produïda: és considerar-lo sols com un receptor de sentiments i ritmes estranys a ell, sota la pressió dels quals se sent momentàniament sotmès; és acceptar, com Taine, una força exterior, que no és aquí l’element social ni el medi ambient, sinó alguna cosa més elevada i misteriosa, però que també és fatal, també ordena i elabora la creació, subjugant, per tant, el creador. En aquest cas, el poeta, el vate, no existeix, i és absurd donar semblant nom a quisvulla, perquè no hi ha tal creació, sinó solament un fenomen de recepció que hom té per més meritori com més inconscientment es produeix.
Certament que Maragall no haurà pensat mai negar a l’home una facultat creadora de ritme, de beutat o de poesia, que encara ningú no ha explicat prou bé, però que no per això deixa de posseir. I aquesta facultat, de la qual Maragall no ha gosat parlar-nos, és de la que creiem que ens hauria hagut de parlar en son llibre. Per gràcia i obra d’aquesta facultat és possible el moment emotiu, al qual Maragall dóna tota la importància; i, com a resultat d’aquest moment, arriba la concepció estètica primer, i la realització més tard de l’obra artística. Sembla també que Maragall vulgui assentar que el moment emotiu és un i únic, i negar la facultat, en el poeta, de reviure imaginativament una emoció passada. Li nega, per tant, memòria; ço que seria gairebé negar-li la intel·ligència, I, si no arriba a tant, pot deduir-se’n una negació de la personalitat, reduint la concepció poètica de l’home a una pura funció inconscient. Admetem-ho per un instant. L’emoció pot ésser espontània i pura, l’expressió sincera; la voluntat i l’enteniment, el seny, poden no exercir cap acció, i fins exercir-la en un sentit negatiu. Llavors l’art que brollarà serà un art bàrbar, i no hi trobarem l’or de la poesia, que tant anhelem, sinó a força d’una anàlisi minuciosa i enutjosa.
¿Per quina subtilesa de conceptes arriba Maragall a negar ço que en la seva obra poètica és una afirmació i una realitat? Ell preconitza la inconsciència com l’estat perfecte del poeta, com el resultat d’un suprem oblit i d’un suprem coneixement, com l’encís únic per a la concepció de ço que ell anomena ritme i que no és altra cosa que la transformació subjectiva de l’emoció en expressió. Però, si les deduccions que podríem treure de les seves teories ens durien a una contradicció de la seva obra, les deduccions que ell mateix en treu es contradiuen també. Prova, tanmateix, que Maragall és un poeta. I, ¿què és aquesta ardor d’una força sempre present en el pensament del poeta, de la qual ens parla a propòsit del Dante, sinó tot el contrari d’aquest moment únic d’emoció pura i sincera del qual primerament vol arrencar tota l’essència de la poesia? Si el poeta és sols instrument de recepció poètica, i, per tant, no té ni voluntat ni judici, ¿per què reclama Maragall l’acció de la voluntat per reprimir el desig prematur de parlar, i l’acció de l’enteniment per conèixer les paraules vives que calen a l’expressió?
Una altra facultat poètica que Maragall oblida, o sembla oblidar, és la imaginació, facultat exclusivament objectiva, gran productora de poesia. Ajudada de la memòria (i la imaginació no és, en el fons, sinó un aspecte de la memòria, que Maragall sembla voler desconèixer), la imaginació és l’instrument mitjançant el qual el poeta compara i embelleix les coses, car moltes de vegades les coses es fan belles als seus ulls sols per la comparança que li suggereixen. Cal tenir present, a més, que el poeta ama sempre el contrast i la contraposició, precisament per fer més viva davant dels altres l’emoció que ha sentit i que vol fer sentir. Aquest contrast, el poeta l’obté solament per obra de la seva força imaginativa. En les arts plàstiques es dóna el mateix cas, i no és difícil explicar-se per què els pintors de Flandes i Venècia, terres de boira, hagin estat els millors coloristes del món.
Maragall sembla parlar de la poesia com d’una cosa estranya a l’home, com d’un encís diví que ens ve de l’exterior i que nosaltres percebem solament com un perfum. D’aquesta manera negaríem rodonament el poeta líric: els psalms de David no serien una obra poètica. Si solament ens ve de l’exterior, la poesia, ¿per què pretén definir-la dient-nos que és l’art de la paraula? La poesia és més aviat una cosa tan interior, tan subjectiva i tan humana, que sols en l’expressió dels homes existeix: en l’expressió de tots i de cada un dels homes que, com Maragall, són capaços de produir l’or pur de la poesia.
El cantor del Comte l’Arnau fa l’apologia de la ingenuïtat i de la veritat d’expressió que el poble té en determinats moments, singularment quan canta. S’enamora de la selecció, de la depuració que la inspiració popular opera en les velles cançons, i creu trobar en elles la més pura expressió de poesia. Molt bé, i tots estarem d’acord amb Maragall. Però el creador, el poeta, no procedeix com procedeix el poble. L’art, com s’ha repetit mil vegades, és una representació (nosaltres diem que és una definició); i el poeta, artista de la paraula, no ha de pretendre altra cosa que representar (o de finir) mitjançant la paraula. Quan la paraula és la que cal, i expressa amb justesa ço que l’artista s’ha proposat expressar; quan la veritat, i, per tant, la puresa i la bellesa, responen a la concepció, no sols en l’obra feta hi haurà poesia, ço és, art en el dir, sinó que la paraula, per la seva mateixa veracitat i precisió, serà paraula viva, com vol que sigui el nostre poeta.
Base molt conceptuosa i falsa resultaria voler aplicar el procediment de la gestació poètica popular a la gestació artística (i, per tant, poètica) individual. Maragall no ha pretès pas, amb son llibre, arribar a tant. Però de fet, aqueixa és sa teoria, aqueix és el resultat de les seves dissertacions, que en els moments actuals signifiquen un regrés a l’instint i un descens, que ell mateix rebutjaria.
Si no creguéssim que existeix en l’home una facultat creadora (no receptora) de ritme i de bellesa, ¿què podríem, espiritualment, esperar de la humanitat? ¿Hauria d’abandonar-se cadascú a la inconscient brutalitat de la natura, i esperar el moment de la il·luminació o de la inspiració, com els anacoretes esperaven els corbs que els portaven del cel un rosegó de pa? Decididament, la voluntat, sàviament educada, servint-se d’una cultura general i intensa, pot fer reviure l’emoció en l’acte de la creació de bellesa. Cal tenir força cura d’aquesta voluntat i posar-la al servei de normes definides, no deixant-se dur per imprecisions lluminoses i simbòliques que poden semblar genials, i són sempre inconscients i sense valor humana. D’altra manera la deu de poesia brolla tèrbola i adulterada, i el poeta traeix la veritat que duu en ell mateix i que tots li hem d’exigir.
III. La poesia del noucents
Natural reacció contra la poesia floralesca fou la maragalliana. Amb sos versos i amb ses dissertacions estètiques, Joan Maragall proclamà sempre l’espontaneïtat, encara que aqueixa espontaneïtat vingués a rompre sovint el ritme i la rima. I, per tal com Maragall se’ns presenta com un exaltador de la intuïció poètica, en lloc de posar remei al desgavell literari eixit dels Jocs florals, subratllà encara més el desordre que regnava en la producció literària catalana.
No res menys, malgrat de ses teories i de la febre romàntica que no el deixà sinó en sos darrers anys, Maragall, en sa obra total, se’ns mostra ésser un poeta serè, equànime, optimista, que, si es deixà dur pel torb de la confusió i de l’encís inconscient, fou per què tendí sempre, per instint, vers un naturisme ingenu, en el qual ell creia trobar l’espontaneïtat. Per més que tota la seva obra entri de ple en el cicle romàntic de les nostres lletres, ella ens resta com una protesta contra l’exageració romàntica enmig de la qual florí; però cau en una altra exageració, en l’exageració del desordre i de la impetuositat, per tal com anteposa la ignorància i la innocència a la raó, car també la raó és cosa essencial en poesia.
Influïts pel naturisme de Maragall, fent escola de la seva estètica, un moment hi hagué, en la lírica catalana, en què diversos poetes (i no pas els més joves) aixecaren la bandera de l’espontaneïtat, i, dient-se els enemics de l’academicisme consagrat pels Jocs, substituïren el primitiu desordre floralesc per un desordre naturista que no arrelà gaire.
Simultàniament, les escoles franceses influïen en la poesia catalana; i els universitaris, singularment, tendien vers el parnassianisme, vers el simbolisme, vers el decadentisme i el preciosisme. No s’iniciava encara la tendència clàssica, que exigeix del poeta una preparació en humanitats i una llarga disciplina intel·lectual a fi de donar-li un perfecte instrument literari; però tanmateix la poesia catalana es deslliurava definitivament de la influència castellana, i cercava, en les literatures estrangeres, formes i imatges noves, que l’enriquien i modernitzaven. Però seguíem tancats en un cercle inconscient, del qual ens calia fugir si no volíem acabar de perdre la nostra personalitat; i salvar la nostra personalitat, en poesia, era una cosa essencial. El camí que Maragall ens havia assenyalat, ja tendia, certament, a depurar-nos i a llibertar la nostra ànima col·lectiva exaltant els caràcters del nostre esperit nacional, però, ens feia retrocedir i ens tornava al balbuceig, com si no hi hagués hagut mai una tradició i una cultura catalanes en les quals pogués anar a beure i a nodrir-se la nostra poesia.
Fer-nos sortir d’aquest balbuceig, relligar la nostra cultura poètica actual amb totes les adquisicions assolides en l’estudi dels moderns corrents estètics estrangers, a la cultura poètica clàssica genuïnament catalana: vet aquí la tasca que s’imposava als poetes de les noves generacions, als postmaragallians, als qui, sense menysprear l’aportació que Maragall i els seus deixebles duien a la poesia, reaccionaven contra llur afectada inconsciència i s’encaminaven vers el classicisme greco-llatí per una banda, vers el classicisme català per altra; sense renunciar mai, però, a la sensibilitat moderna que donés a la poesia llur una alta valor d’actualitat.
Abans de ponderar i mesurar la tasca de les noves generacions, caldrà fer justícia no sols a Maragall, l’obra poètica del qual resta com una sòlida columna en l’edifici de les nostres lletres, sinó encara als homes que el precediren, als poetes dels Jocs florals, per tal com llurs defectes col·lectius eren imputables a l’època llur.
Aquesta platitude en l’expressió i aquesta exageració en els conceptes que trobem en la majoria dels trobadors floralescos, excepció feta d’algun universitari, són directament filles de la cultura que imperava en el temps llur, Així, el fenomen de manca de gust i de pobresa de formes poètiques que en ells observem, l’observem actualment en els poetes del Rosselló i de València que canten en català. I és que llur poesia, com llur cultura, són tributàries de poesies i cultures foranes, sense d’altra aspiració que la de dir-se regionals. Mentre els poetes i escriptors valencians i rossellonesos no es vulguin dir, ultra dir-se rossellonesos i valencians, catalans, les obres llurs tindran, en el nostre renaixement literari, només que una valor ben relativa. En canvi, els escriptors de Mallorques que s’han incorporat tot seguit al moviment cultural català, són precisament dels primers que han anat a la davantera d’aital moviment, entre altres causes per estar posseïts d’un gran sentit clàssic, per haver anat a beure directament en la tradició dels nostres autors de l’època nacional i per haver conservat el patrimoni de la llengua més exempt d’influències foranes.
Tornant a Maragall i a la seva pretensió d’erigir gairebé en dogma únic per a tota art l’espontaneïtat i la ingenuïtat, caldrà assentar bé que la ingenuïtat i l’espontaneïtat són coses excel·lents que tots admirem en les produccions poètiques, qualitats que tots exigim al poeta; però no pas soles, car, si no en tingués d’altres, la poesia deixaria d’ésser una art superior.
El poeta, ben segur, ha d’ésser sensible com un infant, però no n’ha pas de tenir la ignara candidesa. El poeta posseirà o farà sentir tanta més ingenuïtat com més savi, com més raonable, com més ple de seny i de ciència sigui. Els antics, en voler-se representar Homer, modelaren el bust d’un vell; i per a demostrar que aquest vell era ple de cogitacions profundes, com un home que no es distreu per les coses que el volten, sinó que reconstrueix i cerca dintre d’ell mateix tot un altre món, el feren orb. Més tard la realitat confirmà aqueix símbol, i els homes pogueren admirar el Dante, recordant la seva ciència i les seves meditacions, arribat ja «al mig del camí de la seva vida», com pogueren admirar Milton, orb i vell com el pare Homer.
La poesia, doncs, no és cosa d’infants, sinó d’homes de seny. L’infant és imaginatiu, capriciós, voluble, fàcil al plor i al riure. Aqueix infant ens dóna la imatge de la nostra poesia fins a l’adveniment de Maragall que, amb tot i ésser un gran infant, amb tot i pregonar l’exaltació de la imaginació, tanca amb clau d’or el cicle caòtic de la nostra poesia.
Infants, també, la plèiade de maragallians que durant uns quants anys pretengueren crear una poesia popular i sentimental (poesia anàrquica, si voleu), en la qual se’ns parlava, de faisó tota abstracta, d’ideals imprecisos, de la Glòria, de la Vida, de la Llibertat i d’altres tòpics, amb els quals volien afalagar les passions inconscients del poble. Però tots aquests poetes afalagadors de la multitud són ignorats i oblidats; car el poble, i més encara quan se li parla en vers, vol saber sempre de coses concretes, de coses reals, de coses clares i precises.
Els poetes postmaragallians, en reprendre la tradició clàssica, han cercat el camí de la claredat, de la senzillesa, de la precisió, de la concreció; que de tot això gusta l’esperit català, per tal com aitals qualitats són en el fons del seu caràcter. I, en cercar les esmentades qualitats, els nostres poetes s’han catalanitzat, no sols per haver-se inspirat en els nostres grans autors medievals, sinó per què s’han esforçat a depurar la llengua literària, tan malmesa i corrompuda per la influència castellana.
I un nou esperit d’ordre i de serenitat ha vingut a presidir la producció poètica del nou-cents, reflex d’una intensa renovació espiritual en tots els ordres culturals de la nostra terra.
Aqueix nou esperit, viu i panteixa fortament en la plèiade de poetes joves que il·lustra avui dia la nostra literatura i reacciona contra l’estètica maragalliana (que només escoltava els furs de l’instint) i emmordassa aquest instint amb la puixança de l’albir i de la cultura, obeint així als nous corrents filosòfics en què s’inspiren les noves generacions: al dogma de l’Arbitrarietat establert per Eugeni d’Ors.
Vet aquí, doncs, les qualitats eminents de la poesia nostrada en el nou-cents, després d’haver recorregut la corba immensa assenyalada pels iniciadors del renaixement literari català de primer, pel geni de Verdaguer després, i que culmina en Maragall, per a descendir ràpidament i cloure’s en els poetes d’ara, que en treballar amb una llengua ja de fet purificada, rics de totes les riqueses espirituals i emotives que els dóna una cultura pròpia nacional i l’eco viu i poderós d’altres cultures foranes, estan a la llinda de l’obra perfecta, o almenys de l’obra assolida amb aquella perfecció que l’esperit de la raça pot i deu exigir.
© de l’edició, Stroligut
